31 de desembre 2006

Jo també he estat pi



http://www.myspace.com/plouencatximbes

I tu què fas?

M'allargà una capseta. Una capseta fràgil feta de cartró i de papers de colors i de vidres i de flors. Me l'entregava amb els ulls expectants i jo rebia la joia que irradiava. Prenguérem consciència de la nostra profunda respiració, enmig d'aquell silenci d'hivern, i no volguérem amagar una rialla espontània. Explorava aquell present sense saber què dir. Mentre resseguia amb els dits el contorn d'aquella capsa que amb prou feina era més gran que un flor del Baobab, em vaig sorprendre volent pronunciar mots d'agraïment, de sorpresa; però allò inefable no pot dir-se.

Vaig bufar la capsa, vaig cloure els ulls per olorar aquell roig que fulgia tenyint l'hora del capvespre, per omplir-me amb el matís dolç, optimista, fresc, del vi que compartíem; i en vaig rebre el perfum alhora que llevava l'embull de fulles seques que la protegien. Se'm desféu a les mans i ni vaig adonar-me'n, absort com m'havia quedat rebent l'amalgama de gustos, de carícies, de melodies i de versos que se'm descobria en una endevinalla que jo no havia gosat somiar. Si Hermine fos aquí...

—És bo. —Vaig encetar, adonant-me que havia donat un sentit nou a la paraula. Però no mostrava cap preocupació per la meva reacció.

—I tu... què fas? —Digué despullant-me.

—Jo... —Em trobava avergonyit i vaig restar una estona en silenci.

—Sí, què fas?

—Veus aquell Baobab? —Vaig fer aleshores, retòricament, i vaig continuar,— M'hi enfilo i des d'allí esguardo. Cada branca, cada fulla, cada flor són una finestra. Hi passen coses meravelloses al voltant d'un Baobab, te'n faries creus! També s'hi poden collir mots, però has d'anar amb compte perquè podries caure i és un Baobab bastant alt.

—I què se'n fa dels mots que arreplegues dalt d'un Baobab? —Preguntà sense sorpresa.

—Jo miro d'emprar-los per explicar el que veig d'allí estant, però és molt difícil perquè la majoria de vegades no acabo d'entendre-ho tot...

28 de desembre 2006

No t'aturis

No vull volar per obligació, però hi ha dues maneres de córrer i un equilibri que vol el seu temps. Temps que no tinc si vull assumir la meva responsabilitat. Paciència. A l'altre cantó del vidre el dia enlluerna, calitjós; de Montserrat ben just en veig la silueta, sencera ─això sí, un privilegi!─, i m'estic davant del teclat processant imatges perquè així ho he de fer. Però penso, somio, corro tallant el fred, rodolo, caic, m'enfilo, m'agenollo a la neu del cim i el vent em pren les llàgrimes per tot allò que desitjo...

24 de desembre 2006

"Bon nadal"

Si encara treballés al Moe's, hi hauria una cançó que no podria faltar en una nit com aquesta; com que no és el cas però hi ha tradicions que no es poden perdre, farem aguantar un parell d'altaveus a les branques del Baobab, i que soni:

22 de desembre 2006

Surt el sol

Amb el fred les onades són més altes i la seva força m'atrapa com sempre. La gent camina més depressa i les idees flueixen entre orelles de color de cel.

21 de desembre 2006

Fred intens

Alguna cosa no t'agrada. Els vehicles que avancen sobre rodes circulen lentament, formant fileres, com insectes que van a trobar la mort. Aparells silenciosos sobrevolen el teu cap amb un lleuger i monòton brogit i intermitentment, ara un ara el següent, a intervals irregulars, trenquen la foscor armats amb potents projectors. Venen i van. La boira et permet veure amb més claredat els feixos de llum que els objectes il·luminats; manquen algunes hores perquè la tènue llum de l'astre intenti, en va, d'esberlar-la. Llums rítmiques, verdes, vermelles, de cadència molt lenta, representen indicacions que ignores. Per la pantalla veus una silueta humanoide en un escenari de blaus i de fums, bafs, alenades d'aire càlid en una atmosfera que glaça els ossos. La sang circula amb avidesa pel teu interior però l'entumiment de les articulacions i el volum dels abrics et permet girar-te poc més de noranta graus, a poc a poc, per mirar de comprovar la visió per tu mateix. Llampega. Hi ha més siluetes armades i avancen...

Dominar el món

"Que t'escoltin és de vegades un remei més que suficient, perquè parlar i explicar i relatar significa fer aflorar i ordenar i dominar −no és això el que busca Roselli, escrivint els seus records?−; de vegades n'hi ha prou a pronunciar el món en veu alta per poder dominar el món."

La ciutat invisible, Emili Rosales.

12 de desembre 2006

Ja podem plegar!

Tot i que cada dia vaig amb tren a la feina, com que normalment l'agafo a Manresa, i a Manresa no ens donen premsa gratuïta, no acostumo a llegir-ne. No obstant, sempre hi ha el dia que, a la tornada, trobes un diari oblidat en un vagó i decideixes fer-hi un cop d'ull. Les notícies d'aquests diaris (potser aquest és el secret del seu èxit, apart del preu i de que no els has d'anar a buscar sinó que te'ls porten) acostumen a ser bàsicament curiositats diverses que, emparant-se en titulars més o menys crinaders, aconsegueixen captar la nostra atenció.

Avui he llegit a l'ADN aquesta notícia (de passada he pogut comprovar que es molesten en mantenir una pàgina web força decent(1)). Munició ecològica... és que estic molt espès avui, o això és com una mina antipersona amb forma d'ós de peluix?

***

(1)
Ja la voldria el Regio7.

11 de desembre 2006

Encanteris

Camins de ferro que es troben a l'horitzó. Hi ha horitzons, com el del mar, que no assolirem mai, i és bo que sigui així; d'altres, en canvi, els tenim a l'abast de la mà. Les paraules màgiques són només això: paraules. Però pocs encanteris tenen el poder d'aquells que podem formular amb paraules. Una frase, una frase encertada i sincera que en condueix una i una altra a través d'un discurs difícil però fluïd. Acosten camins de ferro i ens porten volant fins a l'horitzó. Horitzó que ja no fuig de nosaltres sinó que ens espera, pacient, i ens mira fit a fit amb tendresa donant-nos a entendre que feia temps que esperava l'encontre. Tot és més fàcil aleshores. Una mort que només porta alegries.

De tota manera, continua fent falta ser valent per a formular un encanteri...

Si us plau i gràcies

Imagineu-vos una persona que no diu mai "si us plau" ni "gràcies". Imagineu-vos que és una persona força correcta que, si no ho diu, no és pas per arrogància sinó per una manca d'educació (i no dic per una mala educació, tot i que podria ser el cas) en la manera de relacionar-se amb la gent. Imagineu-vos que, apart de no dir "si us plau", utilitza sempre l'imperatiu per a demanar les coses. "Passa'm un plàtan". No us treuria de pollaguera? Em podrieu dir que la confiança fa fàstic i que no sempre cal ser tan primmirats. El problema no és que no es digui sempre si us plau o gràcies, el problema és quan no es diu mai...

29 de novembre 2006

─Nena això, nena allò.

I aquí em trobo: al bell mig de la ciutat!

28 de novembre 2006

À la belle étoile

─Dormirem en un hotel de mil estrelles! ─Em digué, encomanant-me aquella vitalitat. I jo vaig vessar una llàgrima dolça, curull d'alegria pel que havia après; i una d'amarga, impotent en veure com desapareixia per sempre. Per sempre caminant d'un cim al següent...

27 de novembre 2006

Mil bocins d'un mirall trencat

És sempre sorprenent constatar que allò que volem transmetre pot arribar a les persones que ens envolten d'una manera prou diferent com perquè, realment, tingui poc a veure amb la nostra intenció inicial. Es podria considerar, egocèntricament, que simplement els altres no han entès el que els dèiem (d'una manera o altra) o bé fer un exercici d'autocrítica i pensar que ens hem explicat força malament. No seria complicat cercar exemples en què una o altra hipòtesi siguin certes.

Considerant que, de fet, el que deu passar és una mica de cada cosa; trobo molt més motivador i contructiu aprofitar el punts de vista d'altri per a mirar de descobrir detalls del nostre "discurs" (tingui aquest la forma que tingui) que ens havien passat inadvertits. Segur que farem troballes interessants...

21 de novembre 2006

Despertar. Somiar. Volar.

Ja fa uns dies que el vaig escriure, pocs; i ara ja està disponible a la pàgina de Relats en català. El trobareu seguint el següent enllaç. N'estic ben content, espero que us agradi!

20 de novembre 2006

Avui he tornat a veure el Mar

El dia que menys t'ho esperes se't torna a complicar la vida...

− Ei, et truco per complicar-te la vida!
− Mmm...

És evident que si busques feina és per trobar-ne però fins que no arriba el dia en què comences a treballar guardes aquella estúpida esperança de què aniran passant les setmanes i tu continuaràs vivint de l'aire.

Noves persones a qui conèixer, de qui aprendre i a qui ensenyar. Professor. Pela aquest préssec, Lacandro! −que deia aquell. Trens i llibres i apunts a darrera hora. Una altra ciutat: Badalona, i el mateix punt de fuga: el Mar.

10 de novembre 2006

Escola d'humilitat

"[...] Aquell any hi havia molta neu, estava dura, i amb grampons vaig pujar molt ràpid, llavors era jove i fort. Dalt del cim em vaig trobar una tenda plantada. Va sortir un home. Hi havia pujat sol el dia anterior. Havia trigat tretze hores i jo dues. Tenia una minusvalidesa i no podia caminar gaire, però estava enamorat de la muntanya. Sortia sol perquè ningú el volia acompanyar. Aquell dia vaig rebre una lliçó d'humanitat. Vaig tenir una il·luminació. Jo amb la força i l'orgull de la meva joventut em pensava que em podia menjar el món i allí vaig veure que realment qui tenia mèrit era aquell que, malgrat les seves dificultats, es sobreposava i anava a la muntanya. Aquell dia vaig descobrir que la muntanya és una escola d'humilitat."

Michael Sébastien

08 de novembre 2006

Ets un sol

Los lunes al sol, els dimecres també i amb un somriure d'il·lusió a la cara, perquè sempre n'hi ha motius (encara que a vegades costi de creure!)

02 de novembre 2006

El calidoscopi català

Al final es tracta d'això: una qüestió de colors. El dia després de les eleccions tots els partits troben motius d'orgull i alegria en els seus resultats. Les reaccions dels membres de les llistes són totalment impròpies (en aquest sentit estic totalment d'acord amb en Guillem), i no se'n salva ni ERC per més que en Carod-Rovira digués, clar i català, però amb un irònic somriure sota el bigoti: –nosaltres no hem guanyat les eleccions. Impròpies però comprensibles si ens fixem en la ridícula militancia. Massa sovint són encara més patètics els militants que els propis polítics. Les imatges que es veuen a les seus dels partits recorden més la celebració de la victòria d'un equip de futbol que l'assumpció de la responsabilitat dipositada al partit pels ciutadans. No crec que la política, o la governació, sigui qüestió de sentir els colors; sinó més aviat de treballar pel bé comú.

Però si de colors es tracta: pintem! Una de les sorpreses (diuen) és la petita pinzellada dels Ciutadans - Partit de la Ciutadania. A la tertúlia del Bassas els participans es mostraven especialment preocupats per la irrupció d'aquests oportunistes i populistes que, segons sembla, poden distorsionar el debat polític del país. Personalment no simpatitzo, ni mica ni gens, amb les tesis d'aquesta gent; però a priori no veig pas negatiu –tot al contrari– que hi hagi noves veus al Parlament. La política, i la catalana en particular, pateix un descrèdit gens injustificat i la manca de color simbolitzada per una abstenció del 43,23% és un fet significatiu. Hom podria dir-ne preocupant, però trobo encara més preocupant que la única reacció dels polítics sigui dir (i subratllo dir) que "hem de reflexionar". Durant els propers quatre anys ni una referència, com si ho veiés.

Els vots en blanc també han augmentat respecte les anteriors eleccions del 2003 (del 0,91% al 2,03%) i podriem tornar al recursiu debat del significat d'aquests vots. El problema rau, crec, en què el sistema els permet però no els dóna sentit. Jo també vull escons buits per aquests com a mínim.

Després de tant confeti, ara que ja tenim totes les coloraines, toca combinar-les; però jo ho continuo veient molt negre...

31 d’octubre 2006

Ten years to save the planet (1)

Arran d'un aparentment seriós estudi de Nicholas Stern ha aparegut la notícia del dia: £3.68 trillion(2): The price of failing to act on climate change. Les reaccions que he sentit als mitjans catalans apunten que potser l'estímul econòmic és el que faltava per tal que els que tenen la paella pel mànec comencin a moure fitxes. El cost que apunta l'estudi és realment alt, però malauradament em penso que si no els ho plantegen en termes del que poden guanyar (i dubto que el que puguin guanyar es compti en dòlars) en intentar canviar la situació, el món occidental seguirà forçant la màquina com fins ara.

La part positiva de tot plegat és que sembla que estem arribant al col·lapse. Portem 200 anys accelerant la màquina i en els propers 10 anys arribarem al punt del no-retorn. En altres paraules: potser ens carregarem la Terra, però almenys tindrem el privilegi de veure-ho en directe. Si més no, això ens diu Al Gore en el seu documental
An inconvenient truth.

Tot plegat pot semblar (o ser) excessivament sensacionalista, però el que és evident és que en qüestions mediambientals tampoc anem en la direcció correcta. Aquest món és massa estàtic, massa frívol, massa estúpid; i ja va sent hora que algú ens posi les coses a lloc. Tant per tant que aquest algú sigui l'únic Déu realment superior a nosaltres: la Terra.

Comença la funció!

***

(1) Titular del Guardian, que no del The Sun.
(2) 5.500.000.000.000 €

30 d’octubre 2006

Prostituir-se

Sé portar les sabatilles, preparar cafè (i portar una safata plena de tasses plenes sense vessar-les!), comprar el diari i, fins i tot, llegir-lo en veu alta. També sé quatre coses d'informàtica i una mica d'anglès. Sé dir "Com et dius?", "On vius?", o "Quin és el teu número de telèfon?" entre d'altres–, els dies de la setmana i comptar en francès. Ah! També sé conduir (més o menys) i tinc un cotxe (jo crec que se'n pot dir així!). Mmm... i busco feina...

25 d’octubre 2006

En Lluc a la sabana

Després de la lectura de l'entretingut post ALGA de n'Intratable vaig fer una fugaç visita al país dels verbívors i, com sempre, una de les coses que més em cridà l'atenció fou el palíndrom del dia(1). Fer un palíndrom així no deu ser fàcil, i no crec pas que existeixi cap mètode... Però aleshores al vespre, a casa, consultant una paraula al diccionari vaig descobrir un mot que desconeixia: anabàs. Se'm va acudir que
Lluc anabàs a la sabana cull. (2)
En un primer moment em vaig sorprendre però de seguida vaig pensar que era un palíndrom ben trist. Dubto que hi visquin anabàs (anabassos?) a la sabana i, en cas que n'hi hagués, es pescarien; no es collirien pas! Tanmateix, si de jugar amb la llengua es tractava, ho havia aconseguit. Al capdavall, si a TVC i Catalunya Radio cacen bolets, per quins set sous en Lluc no pot collir peixos a la sabana?


***

(1) El d'avui: A Vidal, ara l'avalarà la diva.
(2) Posteriorment: Lluc un anabàs a la sabana, nu, cull.

Taronges i castanyes

Ahir vaig aprendre una cosa que em va fer gràcia. Fixeu-vos:
Les marrons sont marron et les oranges sont orange.
No és genial? En francès els adjectius marron i orange són invariables perquè deuen el seu nom a les fruites homònimes. Dit així em va fer gràcia. Però aleshores em vaig preguntar: i en català, les taronges són taronges? I resulta que no!, que passa igual que en francès!

taronja

[c. 1270; de l'àr. turunja, íd., d'origen indopèrsic]


1
f BOT /ALIM Fruit comestible del taronger.

2
taronja mandarina Mandarina.
2 1 m Color de taronja, groc vermellós.
2 adj
inv Uns pantalons taronja.

24 d’octubre 2006

Einmal ist keinmal

"No existeix cap mena de possibilitat de comprovar quina decisió és millor, perquè no existeix cap comparació possible. L'home ho viu tot de seguida per primera vegada i sense cap preparació. Com si un actor representés la seva obra sense el més petit assaig. Però, quin valor pot tenir la vida si el mateix assaig de viure ja és la vida mateixa? Per això la vida sempre sembla un esboç..."

La insostenible lleugeresa del ser, Milan kundera.

23 d’octubre 2006

Sexe, drogues i... reggae.

En aquest món de succedanis descafeïnats en què la llibertat se'ns permet en petites dosis, la idea de Destí no sembla tan estúpida. És una absurda espiral de conspiracions, de sacrificis, de precarietat, de comerç de la carn, d'incomprensió i d'autoafirmació. Tothom vigilat, tot intervingut. Jo sé que tu saps que jo sé, però què sabem i què volem? Tu ho saps? No n'hi ha prou creient que és feliç aquell qui no té més que allò que vol, ni vol més que allò que té. Tots som la mateixa persona. Vivim el nostre entorn, no la nostra vida; i no estem preparats per escapar-nos. Fugir endavant sabent què no volem, però cecs, muts i sords.

Pura vida? És més fàcil. Ha de ser més fàcil...

19 d’octubre 2006

Aportacions.

A falta d'Internet...

Política: El joc de la cadira.
Apolítica: Les cabres meulen.

28 de setembre 2006

Amolleu les amarres!

Acomiadar-se de les persones amb qui has compartit els darrers mesos de la teva vida té un sentit clar; encara que potser algunes d'aquestes no les veuràs mai més, precisament el comiat forma part de la relació, així com la mort forma part de la Vida. Revisitar els indrets que més t'agraden amb la pretensió de fer-ne una fotografia mental amb independència dels fets viscuts allí, té per al record els seus riscos; però no sé si té sentit. La llum ho és (gairebé) tot. Les impureses també són.

Estirat a la sorra més fina i blanca de Menorca rebo la trucada esperada. Sóc lliure, ara sí. Ja és providencial, deu ser la única platja que té cobertura i jo sense saber-ho!

–Burina al·lot, que se t'ha girat feina...
–Amolleu les amarres!

23 de setembre 2006

Entre aquí i enlloc

Tècnicament estic de vacances. Estic en un indret molt indicat per a fer vacances. Només hi ha un problema: no tinc la sensació d'estar de vacances.

La Torre de Papel

La Torre de Papel. Café, Bar, Librería, Idiomas. Així s'autopresenta una llibreria de Ciutadella que no dista gaire de ser aquell establiment que somiem que existeix i que tenim l'esperança de trobar en algun bell i remot indret, preferiblement poc transitat. Feia dies que tenia ganes d'anar-hi. L'anterior vegada que ho vaig provar, vaig anar-hi un diumenge i, és clar, la porta estava tancada –es veu que hi ha qui no treballa els diumenges!–. Només entrar, el primer que em crida l'atenció és un grup de sis o set nens i nenes, de diverses edats, repetint les fórmules mnemotècniques de la mestressa del local. "Las personas que en presente llevan are, en pasado llevan were ; y las demás llevan was", els diu una senyora d'uns seixanta anys que els ensenya anglès. Bé, si res més no, el mot Idiomas al cartell de la porta és encertat i el joc de paraules del nom de l'establiment, també. Saludo i començo a fer un primer cop d'ull a totes les lleixes. Aquí hi ha llibres infantils, els d'allí semblen de segona mà… Al terra hi ha capses plenes de llibres; la mestressa es disculpa: "Todavía no hemos tenido tiempo de colocarlo todo después de la feria del libro menorquín". Damunt del taulell que fa a la vegada de barra de bar i de mostrador de la botiga hi ha exemplars, probablement endarrerits, de diverses publicacions de temàtica obrera, sindicalista i "revolucionaria". A la columna que separa l'entradeta de la barra i la resta del local hi ha enganxines en contra del feixisme i el nazisme. Em recorda L'Havana –el bar, és clar– i no només per les enganxines sinó pel tipus de fusta, l'aspecte de desgast de tot plegat…

A darrera una tauleta que presenta uns llibres apartats de la resta (no sé pas amb quin criteri: no són precisament best sellers), hi ha un nen petit que munta un trencaclosques. A mida que m'endinso més en els prestatges em sento una mica decebut. Jo m'esperava trobar els "Grans Clàssics", edicions velles amb les pàgines grogues. Potser esperava trobar el que ja he llegit. Esperava trobar el que conec, és clar. Autors europeus (alemanys, polonesos, txecs, austríacs, etc.) del s.XVIII o XIX. Kafka o Hesse o Kosztolányi. I els trobo, però són minoria. L'Odissea i La Íliada: somric. Esperava trobar Lao Tse, volia comprar el Tao Te Ching; però no hi era (tampoc ho vaig demanar). Veig algunes col·leccions de llibres d'aquests que "regalen" els diaris amb "El País" imprès al llom i clàssics de la "literatura" familiar dels 70: El libro de la Mujer o La Formación Professional en España. Col·leccionisme o palla per omplir? Vés a saber… En un prestatge, a la part superior –intencionadament fora de l'abast de la mainada?– hi ha un conjunt de llibres que parlen de drogues i drogadicció. Veig fulles de marihuana a les portades. Definitivament aquesta senyora em cau bé.

Surto de la botigueta amb el primer volum de les obres completes d'en Pablo Neruda (un totxo de mil tres-centes pàgines per dotze euros amb noranta-cinc) i un llibre de "32 contes que acaben més o menys bé" (Mira, com la meva visita a La Torre de Babel –penso) del genial Pere Calders per tres eurets més. Sort que encara queden llocs com aquest i persones que estimen els llibres i el Saber. Filo-sofia, Capello, això és la Filo-sofia.

18 de setembre 2006

La Torre de Babel

Em mostren un breu article del diari Menorca.

– Perdone...
– Sí?
– Nos podría traducir este artículo, por favor, es que no hablamos ni mallorquín ni menorquín...

Estic temptat de respondre: “A ver… ui, lo siento, es que no está en manresano y no lo entiendo muy bien”. Llegeixo. Són cinc o sis frases d’informació sobre les festes d’Alô.

– Muchas gracias señor.
– …

17 de setembre 2006

I ara què?

Ja han passat dos dies. Ja han passat gairebé quatre mesos...

15 de setembre 2006

De vaques i de persones i de mi.

A Menorca hi ha, aproximadament, dotze mil vaques. A Mallorca unes quatre mil i a Eivissa poc més de tres-centes. De persones no sé quantes n'hi ha (probablement encara n'hi ha massa, tot i que ja som a mig setembre) però n'hi ha alguna que em té ben preocupat.

Dos dies. Ahir hi va haver la tempesta amb més càrrega elèctrica que recordo haver vist mai. Avui avaria al sistema elèctric del poble, cafès descafeïnats de sobre per despertar-nos (així estic). Plou i em sembla que torno a tenir febre. Només dos dies.

12 de setembre 2006

Per riure o per plorar

M’inquieto en constatar que l’espècie humana és absolutament incapaç de sorprendre’m negativament. No podem anar més enllà, no podem caure més avall. Afligit, diria que qualsevol atrocitat, qualsevol nova forma d’humiliació, submissió o tortura només pot despertar-me un resignat “m’estranyaria que això no hagués succeït abans”. Constatar que totes aquestes pràctiques provoquen el més sàdic, cruel i inhumà dels plaers en monstres de la meva pròpia espècie tampoc em sorprèn. Internet ens confirma realitats que potser fora millor que no coneguessim, portes que un cop obertes ja no es poden tancar mai més.

Recordo, espantat, les paraules de Piperno: “Probablemente han hecho eso que nosotros hubiéramos pensado o hecho en su situación. Para conocer el mal hay que mirar dentro. No hay ningún crimen que no me sienta en grado de cometer”. Sé què vol dir i sé que té raó.

Crec que va ser l’Antoni Bassas, al Matí de Catalunya Radio, que va dir un dia que si mai perdem la capacitat d’indignació davant fets tan abominables com les tortures d’Abu Ghraib, la pederastia o les mil i una vexacions a què es sotmesa la condició humana per part dels seus congèneres; per més que periòdicament es vagin fent públics més i més episodis d’aquesta barbàrie, si ens hi acostumem, en definitiva, és que també hem perdut la nostra humanitat. Penso en la diferència entre la sorpresa i la indignació…

L’altra cara de la moneda em convida a cert optimisme. L’espècie humana sí que és capaç de sorprendre’m positivament. Sovint sentim la gent (especialment la d’edat més avançada, tot i que no exclusivament aquesta) queixant-se de la manca d’educació, de moral, de valors... del jovent(1). Jo mateix me n’he queixat en més d’una tertúlia amb companys i amics, tot i que no atribueixo aquestes mancances al sector més jove de la societat sinó a tota ella en conjunt. A la vegada tinc la sensació que això és un mite que fa segles que perdura. No sé si hi ha qui pugui corroborar o refutar aquesta hipòtesi però em penso que ens hauriem de remuntar molt i molt enrere per trobar una generació que no renegui de la següent en aquests aspectes. A la literatura clàssica és fàcil trobar exemples que fan creïble aquesta posició.

Sigui com sigui, algú em podrà dir que de motius per a l’optimisme n’hi ha ben pocs. Que si avui dia prenem l’alumne/a promig després de passar els anys d’ensenyament obligatori ens trobarem que amb prou feina sap llegir, interpretar un text o desenvolupar coherentment una idea en forma de redacció (i de fer-ho sense faltes d’ortografia no cal ni que en parlem). És cert, les estadístiques sobre el fracàs educatiu canten i és una realitat palpable. Malgrat tot, penso que els individus són, gairebé sempre, millors que el conjunt i és ben cert també que tots trobem i coneixem personalitats excepcionals que ens sorprenen i ens emocionen. O potser no cal tant; n’hi ha prou amb una entrevista interessant al diari per recordar que encara hi ha gent amb criteri, o potser caminant pel carrer veurem algú actuar de manera que ens emportem justament això: una grata sorpresa.

Arribats a aquest punt, en què m’adono que el que finalment em sorprèn és la bondat i no la maldat em pregunto si n’hi ha per riure o per plorar...

***

(1) Aquesta paraula em recorda un magnífic article sobre aquest sector social tan estereotipat que és “el jovent” i que va ésser publicat a l’AVUI aquest mes d’agost. Quan en tingui l’oportunitat el repescaré…

Una possible mort

Acabes el teu pitjor dia de feina des de fa mesos. Les dues darreres hores s’han convertit en una autèntica tortura física i anímica; estàs enfonsat. Et fa mal tot el cos, com s’hi t’haguessin apallissat, posant especial èmfasi en danyar-te les cames. Camines pensant que d’un moment a l’altre no podràs més i cauràs tan llarg com ets. Tens febre, ho saps. El cap et bull, les amígdales et cremen. Empassar-te la saliva et martiritza. Arribes a l’habitació; et despulles. Vas fins a la banyera i t’hi fiques dins. No esperes que l’aigua surti calenta per tirar-te-la damunt del cap. Notes un gran alleujament mentre l’aigua freda regalima per tot el teu cos i, sense poder-t’hi resistir més, flexiones les cames. T’ajups. És en aquesta posició en la qual s’alleuja més el dolor de les cames. No tens esma per fixar-te en res. La realitat et mira difuminada. El nivell de l’aigua ha anat pujant per culpa dels llargs cabells que obstrueixen el desguaç. Un moviment en fals. Rellisques i caus endavant. Et dones un cop al front amb l’acer –només en teoria– inoxidable del brollador. Un trau sense importància que tenyeix l’aigua amb un filet de líquid fosc, calent, i dissimula les restes de l’ocre vermellós de l’argila de les platges del nord, mentre tu quedes recargolat dins la banyera. Durant tota la nit, el teu cadàver resta immòbil. Ja no tens febre sinó que estàs congelat. La ferida, amb tota la sang coagulada, deixa de sagnar. La llum tènue de la bombeta de 40 watts mostra un macabre espectacle patètic i desolador. Aquesta és la teva imatge de silenci. El teu silenci.

07 de setembre 2006

Petits plaers

Dormir en un llit ample, en una habitació gran; amb algú apreciat al costat. Llevar-se i obrir les finestres per veure-hi el carrer i la mar. L'horitzó. I sentir l'olor del cafè mentre esperes que portin el pa i els diaris. Esmorzar pa amb tomata i formatge durant... dues hores! Treure's la son definitivament del damunt amb una remullada a Binimel·là. Aguantar la respiració sota l'aigua, buscar ninetes i escriure una carta. Anar a treballar i pensar que només queden deu dies!

04 de setembre 2006

Ningú.

Actues durant un matí, disfressat; que ningú sospiti res. Deixes passar les hores, et mostres afable i cordial, un punt sorneguer però amb el somriure a punt. Ambigu. Esperes el senyal i tot es precipita. Omples el sac de pressa, et treus la disfressa i marxes, discretament, per la porta del darrera. Puges al cotxe i fuges. T'emportes el botí. Un botí que et pesa físicament i moral. Fuges. Primer una carretera principal, després una de secundaria; de sobte l'asfalt es troba en molt mal estat, la calçada es fa més angosta. L'alta vegetació deixa pas als matolls. Les pedres, element principal del paisatge, són negres. Abandones el cotxe al voral i enfiles un sender. Camines a pas ferm, et treus el calçat i continues. Serres les dents per culpa del dolor que et fan les pedres a les plantes dels peus, fins que, de mica en mica, hi notes una forta escalfor. El fregament de la terra amb la pell, cada vegada més dura, et fa bullir els peus i t'immunitza. Camines una bona estona, mirant el terra per evitar les pedres més punxegudes i aleshores, motivat per qualcuna finíssima percepció, t'atures. Mires al teu voltant i veus que estàs absolutament sol, meravellosament sol. No hi ha el més mínim rastre humà a l'horitzó. Ningú.

01 de setembre 2006

Em sembla que no, Isabel-Clara.

Les pàgines que més m'agraden dels diaris són les d'opinió. Després del repàs als titulars i de llegir el desenvolupament d'algunes de les notícies que, per un motiu o altre, més em criden l'atenció, salto directament a les pàgines dels articles d'opinió (En el cas de La Vanguardia, suposo que com ens passa a molts/es, intento resistir la temptació d'anar directe a La Contra). Avui, el que més m'ha impactat és el títol del "De Fil de Vint" de na Isabel-Clara Simó. Diu així: El català, segona llengua del món. I continua: Sé que no us ho creureu, que creureu que exagero, però la font té la solvència necessària perquè en fem cas: el català és la segona llengua al món que s’utilitza als blogs. […] El nombre de blogs al món és de tres milions; en anglès n’hi ha uns dos milions, i de l’altre milió, en català n’hi ha 123.000 […] A la resta de l’article, Simó mostra la seva lògica alegria per aquest fet, cita les fonts (InfoMigjorn, un grup de Yahoo i Nitle, organització nord-americana) i cita altres casos recents relacionats amb progressos similars de la llengua catalana en l’àmbit públic (el catàleg d’IKEA i les retransmissions esportives de La Sexta).

De seguida, a qualsevol persona que estigui mínimament al corrent de l’actualitat d’Internet, li sobtaran aquestes xifres. Tres milions de blogs? Simó ha estat de pega (o de sort, per què no?) perquè justament La Contra d’avui entrevista Rebecca Blood, ‘Blogger’ pionera, internauta experta en blogs [sic]. El titular que han destacat Amela-Sanchís-Amiguet és, ja és casualitat, Ya casi somos 60 millones de ‘bloggers’. Com hi ha món!

Burxant una mica més, a partir d’una font citada a l’entrevista de La Vanguardia (Technorati.com) i consultant el sr.Google, he confirmat la sospita: l’abril del 2006, el cercador de blogs Technorati tenia indexats uns 37 milions de blogs. Altres dades interessants són que, per exemple, la blogosfera duplica la seva mida cada 6 mesos (això explica també el titular de La Contra) i que, per descomptat el català està a anys llum de ser “la segona llengua al món que s’utilitza als blogs”. Al març del 2006 els blogs escrits en japonès, anglès i chinès (les tres llengües majoritaries a la blogosfera, per aquest ordre) suposaven el 83% del total mundial. El català era una part no especificada del 4% de les altres llengües.

Internet és un univers prou gran com perquè les estadístiques que tenen sentit IRL (com en diuen ens anglòfons) en tinguin també allí. El català pot ser la segona llengua més parlada a l’estat espanyol, però no al món ni, per descomptat, a Internet.

Tinc curiositat per consultar en primera persona les fonts de la Isabel-Clara Simó, perquè estic segur que ha estat víctima de la seva alegria (en algun paràgraf podríem dir-ne directament euforia: ¿Que no val això per oficialitzar el català a la Unió Europea? O per a Frankfurt?) i potser hi ha alguna explicació raonable per aquest malentès. Demà caldrà llegir les cartes dels lectors i l’article de la senyora Simó que segur que ha vist incrementada la mitjana de correus diaris de la seva safata d’entrada...

La Universitat de la Vida.

Una de les persones més meravelloses que he conegut en la meva aventura per l'illa de Menorca és una dona alemanya de seixanta-tres anys. Aquesta dona és de nom Uli i té un sentit de l'humor molt per damunt del que estem habituats a trobar-nos. És, sens dubte, una dona sàbia que fa goig d'escoltar. Encadena anècdotes, raonaments i reflexions que, agafats d'un en un poden semblar evidents —sempre que ens haguem parat a pensar una mica en la condició humana— o infantils. Tanmateix, si comparteixes amb ella una estona (i/o unes copes) de seguida t'adones que darrera aquella veu que et parla en castellà, amb un marcat accent alemany però amb una riquesa de lèxic i, sobretot, d'expressions i frases fetes que fóra bo que molts natius tinguéssim; hi ha quelcom de molt profund.

Avui he après que a Alemanya, popularment, dels jocs de paraules mnemotècnics en diuen ponts de burro; expressió francament encertada que, per desgràcia, ara ja sóc incapaç de pronunciar —i més encara d'escriure— en alemany.

Repassant alguns episodis de la seva vida, na Uli ha fet una encertada reflexió sobre l'educació i els prejudicis. Segons em deia, com més coneixements adquirim, més prejudicis tenim vers les persones i les situacions. Jo, massa ràpid, pensant en un primer moment en la negativitat que otorguem al mot prejudici i, contrariament, com n'és de valuós l'afany per aprendre i saber; he deixat anar un irreflexiu "Vols dir?". El raonament, ara que el relativisme està en boca de tothom per la "famosa" encíclica del Papa Benet XVI, no era sinó un toc d'alerta o de crítica als nostres sistemes educatius basats sempre en sistemes i models. És, en part, lògic que sigui així (principalment perquè no sabem fer-ho millor) però hem de tenir sempre present que els sistemes acadèmics són rígids i tendeixen a la categorització de la realitat; i que aquesta —i les nostres relacions— sempre són flexibles, molt sovint irracionals, i no deterministes. Per això és tan important, deia ella, el coneixement acadèmic com l'experiència que ens dóna "passar-les putes" a la vida. Podem pensar que una dona de la seva edat que parla amb fluïdesa alemany, castellà, anglès i francès i que declara sense embuts que ha après aquests idiomes en la cama; sap el que es diu quan es tracta, precisament, d'aquesta Universitat de la Vida.

30 d’agost 2006

La gent no es vol entendre.

"Ahmadineyad reta a Bush a un debate en televisión".

Les pàgines de política(1) nacional dels diaris són, dia a dia, patètiques, buides i previsibles (i sigui quin sigui l'àmbit que el lector consideri "nacional", em reafirmo). La política internacional és, la majoria de vegades, igualment absurda; però com a mínim hi ha personatges (Chávez, Morales, Ahmadineyad, etc.) que, situats un pèl a les afores de l'escaquer occidental, de tant en tant donen alguna sorpresa.

Si obviem que una persona (o col·lectiu) hauria de proposar un debat a una altra i no pas reptar una persona a un debat; està clar que la idea deixa el president iraní en un pla moral per damunt del que pugui tenir Bush (?) i, de fet, la nostra societat occidental-civilitzada. Sobretot si tenim present que en un debat televisiu d'aquest àmbit no hi hauria la censura (indirecta, si volem, en forma d'interessos comuns; però censura al capdavall) de la qual rara vegada podem escapar.

Sigui com vulgui perquè té poca trascendència pràctica. L'esperada i evident —i vergonyosa— resposta de l'Administració dels EEUU no s'ha fet esperar: No es más que un intento de distraer de las legítimas inquietudes que tiene no sólo EEUU sino toda la comunidad internacional ante el comportamiento de Iran, el apoyo del terrorismo y la voluntad de lograr la capacidad de producir armas nucleares. I es queden tan amples! D'acord, les inquietuts poden ser legítimes (tot i que a mi les armes nuclears em fan la mateixa por en mans iranianes que nordamericanes) però, precisament per això, per què no es pot parlar de l'ordre mundial i de la forma de reduir les tensions internacionals si resulta que, a més a més, són ells (els incivilitats, els retrògrads, els antidemòcrates, els terroristes!) que ens ho proposen? De què tenim por?, si som nosaltres els qui tenim la Raó, els arguments, el pes de la democràcia!

Si ens submergim de ple en el maniquisme imperant al nostre món (gairebé m'atreveixo a dir, genèricament, al món) resulta obvi que un nou ordre mundial basat en les tesis de l'altre eix (l'eix del mal!) no promet un futur esperançador; però si ja no ho és el que tenim hi ha poca cosa a perdre. En canvi si que hi ha molt en joc: remenem una mica les aigües, que fa temps que fan pudor de podrit!

***

(1) Si és que és Política això que fan els "polítics" i de què parlen els mitjans de comunicació.

29 d’agost 2006

Un respir.

Dia 35. Finalment i esperada ha arribat el gran dia. I ara què? Un moment, atura't, atura't... atura la música, també. Silenci. Necessito uns minuts de calma. El mar és una bassa d'oli. M'acabo de menjar l'entrepà, com cada dia. D'acord, ara ja estic a punt.

—Un mig de Tanqueray tònica... o no, sencer, així no hauràs de fer dos viatges.

Bona nit.

28 d’agost 2006

Veles e vents. Poc peix dos.

No m'agrada cercar explicacions o pretendre quimeres de les casualitats. El més sorprenent de les casualitats és que ens n'adonem. Són casualitats perquè les detectem, no perquè succeeixin; però qui sap quants detalls se'ns escapen durant el dia susceptibles d'arrencar-nos aquesta sensació de sorpresa?

27 d’agost 2006

Posem fil a l'agulla...

El primer pas és enfilar-se al Baobab —d'on no hauria hagut de baixar— i reposar una estona.