29 de novembre 2006

─Nena això, nena allò.

I aquí em trobo: al bell mig de la ciutat!

28 de novembre 2006

À la belle étoile

─Dormirem en un hotel de mil estrelles! ─Em digué, encomanant-me aquella vitalitat. I jo vaig vessar una llàgrima dolça, curull d'alegria pel que havia après; i una d'amarga, impotent en veure com desapareixia per sempre. Per sempre caminant d'un cim al següent...

27 de novembre 2006

Mil bocins d'un mirall trencat

És sempre sorprenent constatar que allò que volem transmetre pot arribar a les persones que ens envolten d'una manera prou diferent com perquè, realment, tingui poc a veure amb la nostra intenció inicial. Es podria considerar, egocèntricament, que simplement els altres no han entès el que els dèiem (d'una manera o altra) o bé fer un exercici d'autocrítica i pensar que ens hem explicat força malament. No seria complicat cercar exemples en què una o altra hipòtesi siguin certes.

Considerant que, de fet, el que deu passar és una mica de cada cosa; trobo molt més motivador i contructiu aprofitar el punts de vista d'altri per a mirar de descobrir detalls del nostre "discurs" (tingui aquest la forma que tingui) que ens havien passat inadvertits. Segur que farem troballes interessants...

21 de novembre 2006

Despertar. Somiar. Volar.

Ja fa uns dies que el vaig escriure, pocs; i ara ja està disponible a la pàgina de Relats en català. El trobareu seguint el següent enllaç. N'estic ben content, espero que us agradi!

20 de novembre 2006

Avui he tornat a veure el Mar

El dia que menys t'ho esperes se't torna a complicar la vida...

− Ei, et truco per complicar-te la vida!
− Mmm...

És evident que si busques feina és per trobar-ne però fins que no arriba el dia en què comences a treballar guardes aquella estúpida esperança de què aniran passant les setmanes i tu continuaràs vivint de l'aire.

Noves persones a qui conèixer, de qui aprendre i a qui ensenyar. Professor. Pela aquest préssec, Lacandro! −que deia aquell. Trens i llibres i apunts a darrera hora. Una altra ciutat: Badalona, i el mateix punt de fuga: el Mar.

10 de novembre 2006

Escola d'humilitat

"[...] Aquell any hi havia molta neu, estava dura, i amb grampons vaig pujar molt ràpid, llavors era jove i fort. Dalt del cim em vaig trobar una tenda plantada. Va sortir un home. Hi havia pujat sol el dia anterior. Havia trigat tretze hores i jo dues. Tenia una minusvalidesa i no podia caminar gaire, però estava enamorat de la muntanya. Sortia sol perquè ningú el volia acompanyar. Aquell dia vaig rebre una lliçó d'humanitat. Vaig tenir una il·luminació. Jo amb la força i l'orgull de la meva joventut em pensava que em podia menjar el món i allí vaig veure que realment qui tenia mèrit era aquell que, malgrat les seves dificultats, es sobreposava i anava a la muntanya. Aquell dia vaig descobrir que la muntanya és una escola d'humilitat."

Michael Sébastien

08 de novembre 2006

Ets un sol

Los lunes al sol, els dimecres també i amb un somriure d'il·lusió a la cara, perquè sempre n'hi ha motius (encara que a vegades costi de creure!)

02 de novembre 2006

El calidoscopi català

Al final es tracta d'això: una qüestió de colors. El dia després de les eleccions tots els partits troben motius d'orgull i alegria en els seus resultats. Les reaccions dels membres de les llistes són totalment impròpies (en aquest sentit estic totalment d'acord amb en Guillem), i no se'n salva ni ERC per més que en Carod-Rovira digués, clar i català, però amb un irònic somriure sota el bigoti: –nosaltres no hem guanyat les eleccions. Impròpies però comprensibles si ens fixem en la ridícula militancia. Massa sovint són encara més patètics els militants que els propis polítics. Les imatges que es veuen a les seus dels partits recorden més la celebració de la victòria d'un equip de futbol que l'assumpció de la responsabilitat dipositada al partit pels ciutadans. No crec que la política, o la governació, sigui qüestió de sentir els colors; sinó més aviat de treballar pel bé comú.

Però si de colors es tracta: pintem! Una de les sorpreses (diuen) és la petita pinzellada dels Ciutadans - Partit de la Ciutadania. A la tertúlia del Bassas els participans es mostraven especialment preocupats per la irrupció d'aquests oportunistes i populistes que, segons sembla, poden distorsionar el debat polític del país. Personalment no simpatitzo, ni mica ni gens, amb les tesis d'aquesta gent; però a priori no veig pas negatiu –tot al contrari– que hi hagi noves veus al Parlament. La política, i la catalana en particular, pateix un descrèdit gens injustificat i la manca de color simbolitzada per una abstenció del 43,23% és un fet significatiu. Hom podria dir-ne preocupant, però trobo encara més preocupant que la única reacció dels polítics sigui dir (i subratllo dir) que "hem de reflexionar". Durant els propers quatre anys ni una referència, com si ho veiés.

Els vots en blanc també han augmentat respecte les anteriors eleccions del 2003 (del 0,91% al 2,03%) i podriem tornar al recursiu debat del significat d'aquests vots. El problema rau, crec, en què el sistema els permet però no els dóna sentit. Jo també vull escons buits per aquests com a mínim.

Després de tant confeti, ara que ja tenim totes les coloraines, toca combinar-les; però jo ho continuo veient molt negre...