31 de desembre 2006

Jo també he estat pi



http://www.myspace.com/plouencatximbes

I tu què fas?

M'allargà una capseta. Una capseta fràgil feta de cartró i de papers de colors i de vidres i de flors. Me l'entregava amb els ulls expectants i jo rebia la joia que irradiava. Prenguérem consciència de la nostra profunda respiració, enmig d'aquell silenci d'hivern, i no volguérem amagar una rialla espontània. Explorava aquell present sense saber què dir. Mentre resseguia amb els dits el contorn d'aquella capsa que amb prou feina era més gran que un flor del Baobab, em vaig sorprendre volent pronunciar mots d'agraïment, de sorpresa; però allò inefable no pot dir-se.

Vaig bufar la capsa, vaig cloure els ulls per olorar aquell roig que fulgia tenyint l'hora del capvespre, per omplir-me amb el matís dolç, optimista, fresc, del vi que compartíem; i en vaig rebre el perfum alhora que llevava l'embull de fulles seques que la protegien. Se'm desféu a les mans i ni vaig adonar-me'n, absort com m'havia quedat rebent l'amalgama de gustos, de carícies, de melodies i de versos que se'm descobria en una endevinalla que jo no havia gosat somiar. Si Hermine fos aquí...

—És bo. —Vaig encetar, adonant-me que havia donat un sentit nou a la paraula. Però no mostrava cap preocupació per la meva reacció.

—I tu... què fas? —Digué despullant-me.

—Jo... —Em trobava avergonyit i vaig restar una estona en silenci.

—Sí, què fas?

—Veus aquell Baobab? —Vaig fer aleshores, retòricament, i vaig continuar,— M'hi enfilo i des d'allí esguardo. Cada branca, cada fulla, cada flor són una finestra. Hi passen coses meravelloses al voltant d'un Baobab, te'n faries creus! També s'hi poden collir mots, però has d'anar amb compte perquè podries caure i és un Baobab bastant alt.

—I què se'n fa dels mots que arreplegues dalt d'un Baobab? —Preguntà sense sorpresa.

—Jo miro d'emprar-los per explicar el que veig d'allí estant, però és molt difícil perquè la majoria de vegades no acabo d'entendre-ho tot...

28 de desembre 2006

No t'aturis

No vull volar per obligació, però hi ha dues maneres de córrer i un equilibri que vol el seu temps. Temps que no tinc si vull assumir la meva responsabilitat. Paciència. A l'altre cantó del vidre el dia enlluerna, calitjós; de Montserrat ben just en veig la silueta, sencera ─això sí, un privilegi!─, i m'estic davant del teclat processant imatges perquè així ho he de fer. Però penso, somio, corro tallant el fred, rodolo, caic, m'enfilo, m'agenollo a la neu del cim i el vent em pren les llàgrimes per tot allò que desitjo...

24 de desembre 2006

"Bon nadal"

Si encara treballés al Moe's, hi hauria una cançó que no podria faltar en una nit com aquesta; com que no és el cas però hi ha tradicions que no es poden perdre, farem aguantar un parell d'altaveus a les branques del Baobab, i que soni:

22 de desembre 2006

Surt el sol

Amb el fred les onades són més altes i la seva força m'atrapa com sempre. La gent camina més depressa i les idees flueixen entre orelles de color de cel.

21 de desembre 2006

Fred intens

Alguna cosa no t'agrada. Els vehicles que avancen sobre rodes circulen lentament, formant fileres, com insectes que van a trobar la mort. Aparells silenciosos sobrevolen el teu cap amb un lleuger i monòton brogit i intermitentment, ara un ara el següent, a intervals irregulars, trenquen la foscor armats amb potents projectors. Venen i van. La boira et permet veure amb més claredat els feixos de llum que els objectes il·luminats; manquen algunes hores perquè la tènue llum de l'astre intenti, en va, d'esberlar-la. Llums rítmiques, verdes, vermelles, de cadència molt lenta, representen indicacions que ignores. Per la pantalla veus una silueta humanoide en un escenari de blaus i de fums, bafs, alenades d'aire càlid en una atmosfera que glaça els ossos. La sang circula amb avidesa pel teu interior però l'entumiment de les articulacions i el volum dels abrics et permet girar-te poc més de noranta graus, a poc a poc, per mirar de comprovar la visió per tu mateix. Llampega. Hi ha més siluetes armades i avancen...

Dominar el món

"Que t'escoltin és de vegades un remei més que suficient, perquè parlar i explicar i relatar significa fer aflorar i ordenar i dominar −no és això el que busca Roselli, escrivint els seus records?−; de vegades n'hi ha prou a pronunciar el món en veu alta per poder dominar el món."

La ciutat invisible, Emili Rosales.

12 de desembre 2006

Ja podem plegar!

Tot i que cada dia vaig amb tren a la feina, com que normalment l'agafo a Manresa, i a Manresa no ens donen premsa gratuïta, no acostumo a llegir-ne. No obstant, sempre hi ha el dia que, a la tornada, trobes un diari oblidat en un vagó i decideixes fer-hi un cop d'ull. Les notícies d'aquests diaris (potser aquest és el secret del seu èxit, apart del preu i de que no els has d'anar a buscar sinó que te'ls porten) acostumen a ser bàsicament curiositats diverses que, emparant-se en titulars més o menys crinaders, aconsegueixen captar la nostra atenció.

Avui he llegit a l'ADN aquesta notícia (de passada he pogut comprovar que es molesten en mantenir una pàgina web força decent(1)). Munició ecològica... és que estic molt espès avui, o això és com una mina antipersona amb forma d'ós de peluix?

***

(1)
Ja la voldria el Regio7.

11 de desembre 2006

Encanteris

Camins de ferro que es troben a l'horitzó. Hi ha horitzons, com el del mar, que no assolirem mai, i és bo que sigui així; d'altres, en canvi, els tenim a l'abast de la mà. Les paraules màgiques són només això: paraules. Però pocs encanteris tenen el poder d'aquells que podem formular amb paraules. Una frase, una frase encertada i sincera que en condueix una i una altra a través d'un discurs difícil però fluïd. Acosten camins de ferro i ens porten volant fins a l'horitzó. Horitzó que ja no fuig de nosaltres sinó que ens espera, pacient, i ens mira fit a fit amb tendresa donant-nos a entendre que feia temps que esperava l'encontre. Tot és més fàcil aleshores. Una mort que només porta alegries.

De tota manera, continua fent falta ser valent per a formular un encanteri...

Si us plau i gràcies

Imagineu-vos una persona que no diu mai "si us plau" ni "gràcies". Imagineu-vos que és una persona força correcta que, si no ho diu, no és pas per arrogància sinó per una manca d'educació (i no dic per una mala educació, tot i que podria ser el cas) en la manera de relacionar-se amb la gent. Imagineu-vos que, apart de no dir "si us plau", utilitza sempre l'imperatiu per a demanar les coses. "Passa'm un plàtan". No us treuria de pollaguera? Em podrieu dir que la confiança fa fàstic i que no sempre cal ser tan primmirats. El problema no és que no es digui sempre si us plau o gràcies, el problema és quan no es diu mai...