27 de març 2007

Idò

La sala de lectura de Fornells (turística vila menorquina de majoria PPopular que reivindica el seu dret a la independència del terme municipal d'Es Mercadal per raons bàsicament econòmiques, les voltes que dóna el món!) compta amb el que em va semblar una excel·lent i molt interessant col·lecció de publicacions locals; això és: d'història, cultura i literatura menorquina.

Al pròleg d'un recull de «Dites i refranys menorquins» que vaig consultar, l'autor (el nom del qual per desgràcia no vaig anotar al meu quadern) feia la següent reflexió:

[…] no són els matisos de les parles diverses d'una mateixa llengua allò que la perjudiquen o desnaturalitzen, sinó més tost l'enriqueixen i afaiçonen. I és que modernitzar una llengua —projectar-la al futur com a instrument eficaç de comunicació i de relació, d'expressió científica i literària— no vol dir empobrir-la.

Avui estic content —també i no només— per la imminent publicació del nou Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) que inclourà més de dues mil quatre-centes noves accepcions (suposo que la majoria corresponents a nous mots) genèriques i específiques; i especialment per la incorporació de paraules i expressions pròpies de les Illes Balears i del País Valencià, com la genial "Idò" tan característica de Menorca.

A veure si d'una vegada ens deslliurem de complexos, autoodis i debats estèrils que sí que empobreixen la llengua i la intel·ligència dels qui hi participem i ens dediquem a entendre i estimar el que tenim i a treballar per no perdre-ho. No estaria malament començar a capgirar les coses!

26 de març 2007

El teatre

No m'agrada gens fer teatre, però encara m'agrada menys que me'n facin fer.

Wohoo-wohoo!

Sembla com si darrerament "la cosa" anés de vídeos, però és que d'aquest no me'n puc estar. Hi ha música que no n'hi ha prou d'escoltar-la sinó que s'ha de veure...

Lectores i lectors dels Apunts des de dalt del Baobab, avui: KT Tunstall!

23 de març 2007

Una petita joia

La importància de Llach

Tinc un clavell per tu,
que m’han dit que tens pena al cor,
i tristesa als ulls.
Jo només passava, ni sé on anava, però penso que...

Tinc un clavell per tu,
si és que tens el cor malalt d’amor,
o el cap malalt de món,
o et sembla tan difícil veure una finestra. I tanmateix...

Au! Vinga, amunt, amunt.
Obre els teus ulls i amunt.
Puja a la barca amb el teu bagatge
i recorda que la vida és teva.

Tinc un clavell per tu,
sé que potser em poso on no puc,
però un somriure teu
em faria un sant amb la feina acabada. I és així que...

Tinc un clavell per tu.
Apa! Pren-lo, doncs.
Per què esperar més,
mira que el temps passa. I tanmateix...

Au! Vinga...

Tens un clavell per mi,
que a voltes tinc pena al cor
i tristesa als ulls
i em sembla tan difícil un poc de llum.

Au! Vinga...


De vegades, sense voler-ho i sense saber com, ferim aquelles persones que més estimem; perquè sense saber què volem dir és impossible dir-ho.

De vegades, sense saber perquè, tot és negre, però el que succeeix no és que la finestra sigui tancada sinó simplement que a fora és fosc. Però t'ofusques i t'emboliques i et costa veure que no hi ha res davant del vidre. Necessites algú que t'ho digui. I aleshores, quan veus la llum del nou dia t'alegres amb la visió d'un petit pardal que s'espolsa les plomes i cerca l'escalf del sol. Com jo.

La importància de Llach rau en que parla amb el cor. Amb el seu i, sobretot, amb el dels que l'escolten. Sense complicacions. Aquest és un do que tenen poques persones. El do de veure la senzillesa de la vida i, més encara, de saber-lo encomanar. De fer-te obrir els ulls amb una paraula. De recordar-te allò que ja sabies però has oblidat... I quan són lluny, hi pots pensar i de seguida trobes consol. Et disculpes i demanes l'impossible, amb l'esperança que t'entenguin...

— No et preocupis, si us plau.

Re: Web 2.0


Que vindria a dir: no ens flipem... ;-)

21 de març 2007

Tempestes passades

Foto de BarrenetxeaJa saps que no podràs menar la vela, però amb les hores prens confiança i t'arribes a convèncer que Posidó no reserva per a tu un destí tan cruel. No mereixes ni tan sols això. Esperes que la teva closca de nou no quedi feta estelles amb l'embat de la propera onada i que tot plegat s'acabi —no t'importa on— sota un sol resplendent, brisa fresca i el grallar de les impertinents gavines.

I tot i que no aconsegueixes superar la por, al final l'encertes i sobrevius; el Pèlag torna calm, però s'apodera de tu la sensació que hi ha quelcom de diferent en la teva relació amb la Mar. No saps de què es tracta, però quan l'oratge porta l'ombra d'un núvol de tempesta a l'ample cel del teu oceà, al fons del cor tornes a sentir el pànic d'aquell abisme que guaitares amb set metres d'aigua salada davall.

20 de març 2007

"Emergència"

Mirant endavant, mil horitzons;
somnis per mantenir-me ben despert.

19 de març 2007

Els Beastie Boys al Sònar!


Sempre m'ha agradat dir que els Beastie Boys són els únics blancs dels EEUU que saben fer hip-hop. Aquesta frase pot semblar (i ser) una profunda parida, però el cas és que aquests tres no només es van guanyar a pols el fet de ser uns dels grans de l'old school de NY fa vint anys quan eren uns nens sinó que a més van fer-ho amb un gran sentit de l'humor (parodiant tot el que se'ls posava al punt de mira, inclosa la ridícula gesticulació del propi hip-hop) i experimentant amb tot allò que tenien a mà i que pogués ser utilitzat per a fer ritmes i melodies. Per tot plegat sempre els he admirat. Per mostra, un botó:










El botó vermell

Jordi Barbeta denunciava ahir a La Vanguardia i avui a El matí de Catalunya Ràdio(1) les amenaces ("Te juro que no voy a parar hasta joderte", entre d'altres) que diu que ha rebut per part del director de l'Oficina de Comunicació de la Presidència de la Generalitat, Antonio Bolaño, per haver publicat divendres al mateix diari un informe que contenia les al·legacions de l'advocat de l'Estat al recurs del PP contra l'Estatut de Catalunya per la seva suposada inconstitucionalitat. La qüestió en si mateixa està en la línia del patetisme imperant en la política del país i, òbviament, ja hi ha qui en vol treure suc. Cap sorpresa.

Tanmateix, el que més m'ha agradat del cas és que posa de manifest una qüestió que rara vegada surt a la llum però que tothom s'ensuma: aquest món underground del periodisme i el fabulós fenomen dels gabinets de premsa ja siguin d'iniciativa pública (com en aquest cas) o privada i d'allò que en diuen "maquillar les dades". La sensació que em produeix tot plegat és que hi ha tanta merda escampada que existeix un pacte implícit —o explícit— entre tothom perquè ningú premi el botó vermell. Hi ha dies que tinc moltes ganes que algú ho faci...

14 de març 2007

Idees, art i negoci

Estava escoltant música utilitzant goear.com i m'he topat amb un banner publicitari molt vistós que declarava:

"Se busca gente con ideas para copiarlas. Canciones, libros, guiones, imágenes, software..."

He picat. Volia veure de què anava la cosa, si era precisament alguna nova idea d'això que en diuen web 2.0 i m'he trobat amb una pàgina que només és una façana i que m'ha fet acceptar els següents punts:
  • Sólo se aceptaran ideas originales sobre las que hayas trabajado y hayas puesto tu esfuerzo.
  • Tus ideas serán difundidas sin tu consentimiento.
  • Como autor de tus ideas no recibirás compensación económica alguna. Tus colaboradores tampoco.
  • Cualquier persona podrá utilizar tus ideas o disponer de ellas como suyas.
Així de seques a primeres hi hauria diversos punts a discutir, però la curiositat m'ha fet acceptar. Tot plegat per anar a parar a una pàgina del Ministeri de Cultura en contra de la pirateria. Patètic. No és res nou que les institucions vagin a remolc de la societat, ni que aquells que tenen la paella pel mànec no vulguin deixar-la anar; però em sembla que si no són completament cecs o estúpids, a hores d'ara ja s'haurien d'haver adonat que "els temps estan canviant" i que les condicions de la propietat intel·lectual, tal com les entenem avui dia, no poden mantenir-se molts anys més.

Sembla com si avui dia la principal meta de l'artista sigui la de viure de la seva obra per damunt de l'expressió artística en si mateixa...

A tothom que li preocupin aquestes qüestions li recomanaria la lectura del llibre de Lawrence Lessig "Free Culture" (versió castellana). Poso banda sonora al post gràcies a Pullover: un grup catalano-menorquí que comença i que distribueix la seva música amb llicència de Creative Commons.

09 de març 2007

Vidres bruts

La fullareda morta retorna a la terra però les castanyes, rodones i punxants, del mateix color que les fulles, que el sòl, que els vidres bruts, desafien el vent penjades dels branquillons. El senyor * pentina les pedres i la xicalla li fa la guitza, però el senyor * és un home pacient. La paciència és una bona virtut i la vida del senyor * és simple encara que no sempre senzilla...

08 de març 2007

La trista mort del Noi Ostra

L'altre dia, a la llibreria, em vaig enamorar de la senzillesa dels primers versos i sobretot de les il·lustracions de la versió catalana del poemari The Melancholy Death of Oyster Boy d'en Tim Burton, que ha estat traduït recentment per en Miquel Desclot.

El llibre és cru com un api però el seu gust excel·lent. No sóc un especial admirador de Burton, principalment per desconeixement o per ignorància però he vist alguna de les seves pel·lícules (probablement no les més reeixides) i la veritat és que si existeix aquest Univers-Burton (no en dubto) estic convençut que aquest recull de poemes en captura tota l'essència.

Amb brillant sarcasme i un agut sentit de l'humor, Tim Burton és capaç de robar-nos una llàgrima sense fer-nos perdre el somriure en cap moment.

N'he trobat una versió on-line amb il·lustracions incloses. Llegir-lo en anglès ens permet valorar també l'esforç que deu haver fet Miquel Desclot per a transportar tants detalls en tan pocs versos.

En els somnis comencen les responsabilitats

—Això mateix.
—¿I es pot saber on és?
—No en tinc ni idea.
—No sé perquè ho he preguntat —va dir en Hoshino fent que no amb el cap.

Igual que a en Hoshino un immens raig de llum em travessa el cervell. Tinc la desesperant percepció que he dit una gran mentida a una persona que m'estimo; però no aconsegueixo recordar de què es tracta ni perquè he mentit. Malgrat tot, la sensació és viva i recent. Hoshino i Nakata s'esvaeixen i Kafka espera.

Com més corro més quiet em trobo,
com més cerco més perdut estic.

Com més aprenc, més oblido;
com més oblido, més canvio.
Ja no sé qui sóc,
i no recordo que he après.

Cerco i pregunto;
em perdo, i pregunto.

Com si no pogués ser d'una altra manera, ni abans, recordo el somni d'aquesta nit. O més exactament un dels somnis, una de les escenes del somni. En aquest instant, com un fluid que omple de cop un petit recipient, m'arriba la consciència i no em cal recapitular. què ha passat. De moment tinc una gran sensació d'alleujament: no he dit aquella mentida i tampoc he fet res de què excusar-me; però m'espanto perquè —recordo en els somnis comencen les responsabilitats. Al somni no em penedeixo d'haver mentit ni d'haver actuat de manera que em calgués mentir per no afrontar les meves errades; al somni em dic que sóc un mentider i que res del que digui o faci canviarà aquest fet, he d'aprendre a viure amb aquesta càrrega al damunt. He d'aprendre que aquesta càrrega sóc jo.

07 de març 2007

Tinc ganes de caminar

Els matins són meravellosos sobretot si no has d'anar a treballar. Obro els ulls i m'aixeco de la catifa d'herba verda i seca. Encara que el sol amb prou feina despunta entre la grisor dels núvols que en dissimulen la brillantor i la calidesa, avui no fa vent i la temperatura és agradable; però malgrat aquesta calma no em trobo bé: estic rovellat. Em penjo a la branca d'un arbre i em balancejo; tinc ganes de sortir corrent. Tinc més ganes encara de caminar, de caminar durant dies, setmanes, mesos... de ser lliure, de ser més lliure.

06 de març 2007

Quan el temps s'escola

Sembla mentida com de ràpids, com de lents, poden fluir els dies. Aprendre a ensenyar per ensenyar a aprendre allò que és trivial fins que deixa de ser-ho. I per què en diuen excepció de la tònica general?

Innovació? Noves tecnologies? Experts? Deixem d'emprar termes buits i esforcem-nos per donar-los algun sentit.

Sempre ho he dit: tot és una casa de putes (sense mestressa).