29 de maig 2007

On est chez nous


I no pinta de colors...

Letargia


Els plataners emmarcats de plata obliden les seves fulles al vaivé del vent. El cel ja no té el taronja del desert. Perquè el desert —sabeu— és taronja encara que la sorra sigui ocre, així com el mar oscil·la entre el blau i el turquesa encara que s'aigô...

Cites, reunions, seguiments, tasques, etiquetes, categories, coloraines... Sí, trobaré a faltar s'aigô...

23 de maig 2007

Oh! Benvinguts, passeu, passeu...

Liberalisme i educació

Música maestro!




Educar
1 1 PEDAG Formar, ensenyar i instruir els infants, i també els adults, per tal d'aconseguir el desenvolupament integral de llur personalitat.

Culturitzar
v tr Donar cultura; instruir.

1 1 tr Donar a algú coneixements o informacions, especialment d'una manera metòdica.



Un estirabot meu de diumenge a la nit va donar lloc al post més comentat d'aquest blog (amb el permís dels xinesos anònims que tenen especial devoció per El jovent). Volia dir que igual que na Cruella penso que, en un sistema social ideal, la principal font de valors per als infants haurien de ser els pares i no l'escola.

La seva afirmació «L'estat no entra a casa meva» reflecteix molt bé aquesta posició liberal que sobre el paper és també la que millor s'ajusta a aquesta diferència entre l'educació (idealment en mans dels pares) i la culturització (principalment a l'escola pública... o privada).

Malauradament tenim tres problemes. El primer que ens pensem que transmetre valors consisteix en dir als fills què han de fer i què no han de fer. No és cert: el respecte no és un deure (dels fills) sinó un reconeixement; ens l'hem de guanyar. El clàssic haz lo que yo diga pero no lo que yo haga no serveix per a res.

El segon és que molts pares de la generació d'avui estan massa enfeinats pagant la hipoteca i les lletres de l'Audi i han de dedicar el temps lliure a buscar un lloc més cool que els companys de feina per anar de vacances. La nena?, que no molesti. Per descomptat, molts tenen una carestia absoluta dels valors que haurien de transmetre i, no ens enganyem, a l'era de la comoditat, és molt més pràctic transferir les responsabilitats a l'escola i donar la culpa al sistema. Si a més el sistema també falla, perfecte, tot lliga.

El tercer és que els mateixos que s'omplen la boca de liberalisme són tan liberals com jo, és a dir, molt poc. Em reitero: vivim (o patim) un capitalisme-pseudo-liberal. El discurs més liberalista d'aquest país l'he sentit en boca dels senyors Piqué i Rajoy, que curiosament deuen la força del seu partit al vot conservador de la Castella profunda. D'això se'n diu fer la puta i la Ramoneta.

Jo no sóc liberal (o hauria de dir neoliberal?) perquè la seva teoria no m'acaba de convèncer, però respecto el liberalisme i entenc que si es donessin les premisses de què parteix potser si que podria portar la igualtat de drets a tot el món. Però els individus requerits per aquest liberalisme, per a l'anarquia de dretes, són en el fons els mateixos que requereix el socialisme (el socialisme és allò que no practiquen els partits socialistes) i, tant per tant, em quedo amb el segon.

Així que, com diuen l'Intratable, en Guille i en Moloko... Shutdown ara!

22 de maig 2007

L'advocat del diable

És tan descafeïnada la idea de democràcia que ens han vengut que no tan sols no ens indignem davant la mediocritat de les quatre consignes enllaunades amb què ens bombardegen per totes bandes, colors i estrats, sinó que considerem normal que ens pidolin el vot i, fins i tot, que es gastin un bon pessic de l'erari públic per fer-ho. Al meu entendre, el primer símptoma que indica que aquest sistema és un fracàs és que calgui que els polítics demanin explícitament (o implícita) que els votem. Trobo que la llei electoral ho hauria de prohibir. Les campanyes electorals també.

Estic igualment convençut —i així sembla demostrar-m'ho la meva experiència laboral acumulada— que aquest mateix sistema és una gran casa de putes (amb perdó, putes). Però també és cert que estic cada cop més segur que el millor índex d'organització de què és capaç un grup de persones per a gestionar X (fins i tot pressuposant la millor voluntat i capacitat per part de tots els seus integrants) s'acosta al que jo (mal)anomeno "casa de putes" de manera directament proporcional a la mida del grup. De manera que tot plegat sembla, fins a cert punt, justificable. Anem arreglats...

Algú podria pensar que jo, davant d'aquesta perspectiva, no només hauria de practicar (o practico) el passotisme més descarat sinó que també hauria d'advocar-lo. Bé doncs, tot i que no sóc cap exemple d'implicació social, no és així. Contràriament, em sorprenc sovint defensant aquest sistema capitalista pseudo-liberal en què no crec i una classe política que em provoca vergonya aliena.

El lector o la lectora que hagi tingut l'oportunitat de conviure de manera perllongada amb un (desconec però no recomano l'experiència amb més d'un) individu oient-convençut de la COPE preferiblement de la subespècie «tinc-raó-perquè-treballo-molt» sabrà que la situació que plantejo no constitueix cap paradoxa. Pels no iniciats em permeto d'apuntar només que l'individu en qüestió abordarà qualsevol intent de debat des del punt de partida inqüestionable que el 100% dels polítics (sí, els del PP també) es mouen únicament i exclusiva pels diners i tenen com a únic objectiu a la vida robar tants diners com sigui possible; que qualsevol organisme de caràcter públic, des del senat a una simple oficina municipal d'informació al consumidor, té la principal funció d'extorsionar el petit empresari i el treballador honrat (o al menys de marejar-los, enganyar-los i fer-los perdre temps i diners) que no tenen cap mena d'esperança d'ésser tractats amb justícia. Evidentment tot amanit amb l'eficaç manipulació informativa de tots els mitjans (excepte la COPE, que és la única que té els collons de dir les coses clares).

T'asseguro, lector o lectora que, tu que ets raonable, sabràs què és sentir-se com l'advocat del diable quan intentis introduir qualsevol matís en aquest discurs enverinat. Ah! Els darrers consells per si t'hi trobes: 1) Qualsevol esment als conceptes "Síndic de Greuges" o "Defensor del pueblo" et convertirà automàticament en motiu de burla, 2) no et molestis en criticar el PP, només són els menys dolents; i 3) Polanco és l'anticrist, tingues-ho en compte.

Imma Mayol no és anti-sistema, jo sí, i la COPE... més.

21 de maig 2007

La felicitat de sembrar

D'una flor que creix bella en un prat alpí regada a la primavera per l'aigua del desglaç només pot estar-ne orgullosa la natura. Nosaltres podem ser feliços contemplant-la i mostrar-nos agraïts de poder-ho fer.

En canvi, si plantes setze llavors en sengles torretes, les regues i les cuides amb il·lusió, posant-hi els cinc sentits; només que alguna germini i n'acabi naixent un esqueix fràgil i poc agraciat ja t'enduràs una gran alegria i podràs anar a dormir satisfet.

Quan ensenyes, succeeix exactament el mateix...

18 de maig 2007

La vida al ritme del Sol

Aprofites el comiat del Sol per prendre les darreres notes del dia. Mecànicament t'aixeques i, tot i que els peus descalços agraeixen el contacte fred de l'herbei, un profund calfred et recorre l'esquena. Desfàs el sac de dormir amanyagat de la bossa i escarmentat el fiques dins la funda impermeable, tot i que no sembla pas que hagi de ploure. Penges la roba a una branca del rojalet que et dóna sostre i t'arrauleixes a l'interior del sac. Allí dins ets una eruga sintètica que juga a comptar les estrelles. Quan has fet córrer amunt la cremallera, respires fondo i ets plenament conscient que no hi ha ningú més al voltant. És aquesta l'hora més trista del dia, quan et preguntes què hi fas ben bé aquí i què hauria passat si...

Hi ha dies que t'obligues a somriure quan el dia despunta, encara que saps perfectament que el coixí no l'ha mullat la rosada. Fas el riu, et vesteixes, arreplegues els estris i et poses en marxa agraït a la llum d'aquest Sol que s'enduu les cabòries. Fa dies que no saps amb exactitud quina hora és. És l'hora del Sol, et dius, i aquesta vida és la vida al ritme del Sol. Al final del camí, com sempre, t'hi espera el Mar.

11 de maig 2007

M'agradaria ser un Lemur


Poesia

«Hogueras pálidas revolviéndose al borde de las noches
corren humos difuntos polvaredas invisibles

fraguas negras durmiendo detrás de los cerros anochecidos
la tristeza del hombre tirada entre los brazos del sueño

ciudad desde los cerros en la noche los segadores duermen
debatida a las últimas hogueras
pero estás allí pegada a tu horizonte
como una lancha al muelle lista para zarpar lo creo
antes del alba

árbol de estertor candelabro de llamas viejas
distante incendio mi corazón está triste

sólo una estrella inmóvil su fósforo azul
los movimientos de la noche aturden hacia el cielo

[...]»

Tentativa del hombre infinito, Pablo Neruda.


A recer d'una veu entenimentada vaig descobrir Joan Vinyoli i, amb ell, el gaudi d'escoltar poesia primer i d'intentar aprendre a llegir-la per mi mateix més tard. De Vinyoli me n'agradà, no només el fons i la forma sinó la dedicació i el propi concepte de la seva creació poètica, i d'aquesta en general. Quan l'entenc, no estic sempre d'acord amb ell però l'admiro igualment. Vinyoli aprengué alemany només per llegir Rilke i en fou, probablement, el principal traductor en llengua catalana. I a mi, que així vaig descobrir-lo, que no puc ni tan sols considerar-me un aprenent de Franz Xaver Kappus, m'ha quedat des d'aleshores un substrat de la severitat de Rilke que plana sempre com una ombra sobre qualsevol temptativa d'extreure dels mots qualque significança més enllà de l'evident.

Si és per vanitat o per incúria que m'obligo a reconsiderar el que en vaig entendre, no ho sé; però si no ho hagués fet, una part important de mi que nasqué molt després d'aquell abril no existiria.

10 de maig 2007

Allò de Richard Dawkins

«La seva dona afirmà que ell volia que l'enterressin a Londres. I es va fer així. Va ser un dia de pluja, no intensa però sí imparable, i de lluny el cel apareixia retallat per una multitud de paraigües que es confonien. La dona de Leon era molt elegant. I guapa també. Duia ulleres fosques i un mocador al cap. Jo la mirava des del reixat que donava entrada als passadissos de tombes. Entre la gent vaig reconèixer alguns escriptors famosos a qui Leon representava. Potser hi havien anat per fer tractes amb un nou agent literari. Jo plorava, i l'aigua freda em queia sobre els cabells i pel coll de l'abric. Després em regalimava per les mànigues. Vaig sentir una veu rere meu.»

L'alè del búfal a l'hivern, Neus Canyelles.

«On a cherché autre chose a faire et Agnan m'a dit que pour étudier les sciences, son papa lui avait offert un jeu de chimie. Il m'a montré et c'est très chouette. C'est une grosse boîte pleine de tubes, de drôles de bouteilles rondes, de petits flacons pleins de choses de toutes les couleurs, il y avait aussi un réchaud à alcool. Agnan m'a dit qu'avec tout ça, on pouvait faire des expériences très instructives.»

Le petit Nicolas, Sempé-Goscinny

01 de maig 2007

Les mànigues del rodamón

De cada batec neix la rosada, quan despunta l'alba, que entela aquest verd tan viu dels camps i dels arbres; i com el plor dels núvols que no és capaç de sadollar la set d'aquesta nostra terra amarga, el rodamón no comprèn els xaragalls, però prou que veu fluir les llàgrimes…