30 d’octubre 2007

Un quart i cinc d'onze

Només les fulles, només l'olor. Apaivagat el vent, silenci...
Dos caminants solitaris. El quiosc buit. Passes ràpides.
Vetes, fils i el teler. Pensaments fugissers
                                                                      coses meves.

29 d’octubre 2007

Parlar de música amb l'Albert


Albert: Què tal l'In Rainbows, t'agrada?
Llengot: Sí, està molt bé
Llengot: El vaig descarregar però li vaig donar el CD a la Gemma i només l'he escoltat uns quants cops al seu cotxe.
Albert: A mi 15 Steps em fa plorar...

Albert: Escolta, què collons els troba la gent als Wilco?
Llengot: Ni puta idea, no els he sentit em penso...
Albert: Tothom els te com els altres grans després de Radiohead i son un muermazo

Albert: Coneixes My Morning Jacket?
Llengot: No
Albert: Imagina...
Albert: una colla de hippies que viuen en un poblet al nord de Wisconsing sense tele ni ADSL...
Albert: només tenen vinils dels 70 d'en Neil Young... i monten una banda...
Albert: i un bon dia arriba al poble un estudiant d'Erasmus i els regala un CD dels Radiohead.....
Albert: com que al poble no hi ha reproductor de CD, només s'influencien pel disseny de la portada de Radiohead
Llengot: hahahahaa
Albert: http://www.youtube.com/watch?v=Q-izg6Mn8co
Llengot: Home, sona bé, però tampoc m'han caigut els collons per terra....
Llengot: hehe
Albert: Ok, és un grup d'aquells que s'ha d'escoltar 3 o 4 cops, però bé, que em vols picar?
Llengot: Clar...
Albert: Dr. Dog fot setmanes que cerco el disc per Rapidshare i similars i res
Albert: uns freaks
Albert: http://www.youtube.com/watch?v=LoYyvcDIpdc
Albert: tu, i els Benevento Russo?
Llengot: Tampoc els conec...
Llengot: ja et dic que estic offline
Albert: collons!!!!!!!!!

Albert: i en José González?
Albert: és el Buckley en bo
Llengot: jajajajaa a veure...
Albert: http://www.youtube.com/watch?v=9B-h1EEsKDA
Albert: el tema el coneixes
Llengot: uooooo
Llengot: impressionant
Albert: és un cantautor suec molt potent
Llengot: suec? amb aquest nom ningú ho diria...
Albert: no se ben bé si és suec però espanyol no és
Llengot: És bo, el puta...
Albert: molt, escolta és imprescindible que et baixis l'últim de la PJ Harvey

Albert: L'Elliot Smith si que el coneixes no?
Llengot: em sona el nom però no l'he sentit, em penso
Albert: es com millor que el González i el Harper junts
Albert: http://www.youtube.com/watch?v=EAOxo8qH_AQ
Albert: Per cert, l'últim d'en Harper és d'aquells de papelera de reciclaje

22 d’octubre 2007

Gàbia de jo

Tinc aquesta gàbia de cristall on desperto cada dia. Em fa petit. Sóc petit perquè visc en aquesta gàbia de cristall que no em deixa créixer. Hi ha matins diàfans d'aire fresc en què veig les persones que viuen fora de la meva gàbia. I algunes no tenen ni la seva! —em penso. També n'hi ha, de les unes i de les altres, que tenen rialles encomanadisses i rostres alegres. Canten i reciten versos que cavalquen melodies i mirades, que m'il·lusionen, que em fan sentir un escalf que és prop de rompre el cristall de la gàbia de jo.

Però hi ha camins que la boira s'escampa i tot ho pren, camins que serveixen per recordar-me que sóc petit, que no sóc res dins aquesta gàbia de jo. El rellotge fa la seva lentament i es fa tard per viure a poc a poc.

13 d’octubre 2007

El protagonista P i el xicot X

Imaginem-nos que un dia —un dia en què el sol escalfa tímid entre núvols, un dia en què el carrer és ple de bassals perquè ha plogut tota la nit— el protagonista P se'n va cap a casa a dinar després d'un matí en què ha estat remenant uns quants ordinadors amb la intenció, posem per cas, de comprovar —i documentar, en la mesura que sigui possible— el funcionament d'un servidor de correu electrònic Nyac amb gestió de bústies Nyec, tot plegat corrent —com diuen els informàtics en el seu argot— sobre un sistema operatiu Nyic.

Quan és gairebé a tocar de ca seva, el protagonista P es veu amablement abordat per un marrec, el xicot X, que allargant-li un grapat de monedes l'interpel·la, si fa o no fa, així:

Perdona, me podrías comprar un paquete de tabaco...?
—No... —encavalca el protagonista P.
... es que no tengo 18 años...
Lástima... —conclou P allunyant-se.

El protagonista P no s'ha ni aturat però pensa que ha actuat correctament. Un moment: ho pensa de debò? De seguida s'adona que tot ha succeït tan de pressa que no ha tingut temps de pensar! De fet no ha ni actuat: ha reaccionat.

El cap del protagonista P s'omple, ara sí, de pensaments. Un dels pensaments que li poblen la testa és que si el que pretenia era quedar-se —com diuen els joves en el seu argot— amb el xicot X, li hauria d'haver engegat qualque sortida com «no passis pena, ja creixeràs» o bé «açò es guareix amb el temps»; molt més encertades que el «Lástima» que li ha dedicat.

Un altre dels pensaments que assoten el protagonista P és que, de fet, troba ben lamentable aquest seu país on un marrec de l'edat del xicot X (què devia tenir? quinze anys? setze?) no pot adquirir lliurement tot el que necessita per a perjudicar-se la salut; al cap i a la fi, es diu el protagonista P, jo ja m'embriagava amb freqüència quan tenia la seva edat i no havia de donar explicacions a ningú ni —només faltaria!— demanar a tercers que adquirissin per a ell combinats de ginebra amb cola, vodka amb taronja o —ecs!— amb llima.

Un tercer pensament, més profund; hom diria més filosòfic, amoïna el protagonista P. Ara que ha tingut temps per a reflexionar una mica sobre el que li acaba de succeir, arriba a la conclusió que realment no actuat d'acord amb les seves idees. Però el comportament ha estat visceral i, per aquest motiu, autènticament seu; aleshores... resulta que ell és així?, s'està aburgesant, es fa gran, o potser tota la vida ha tingut aquest caràcter repel·lent?

No sabent si té motius per sentir-se decebut, recordant altres vegades en què la seva actitud contradeia les que li semblen les seves idees (perquè ara ja no està segur de res), el protagonista P arriba a casa, es prepara qualsevol cosa per menjar i deixa de pensar en el xicot X.

09 d’octubre 2007

Nu davant l'evidència

D'aquesta essència només intuïda pares esment avui quan esbufegues com d'antuvi. Remors del seu camí invisible que et corre dessota els peus quiets et buiden, et roben; però no sents sinó la fua d'aquest vent de fulles immòbils. Et gires, i se'n van (fugen); crides, i riuen. Riuen amb rialles que ressonen eternes en aquest vast camp d'asfalt. Nu davant l'evidència, tanques les pàgines del llibre i tornes a cercar l'horitzó.

02 d’octubre 2007

El noi de l'ull cluc i la seva banda

A banda dels concerts en directe i a casa l'Albert mentre fèiem campana de l'institut, un dels llocs on més he gaudit i m'he emocionat escoltant música ha estat dins d'un cotxe. Escrivint el post d'ahir vaig recordar una altra experiència musical inoblidable: l'audició de l'«I might be wrong. Live recordings» de Radiohead, també al cotxe, tornant d'un concert de Sidonie + An der Beat a Tàrrega (podríem estar parlant del 2002, segons he vist al Google).



La casualitat ha volgut que ahir se m'acudís de visitar la web oficial de la banda del noi de l'ull cluc i em portés a descobrir el llançament, aquest octubre, del seu nou disc («In rainbows»); i que avui en parlessin al Radioblog de Víctor Correal.

Si ara en parlo jo és per donar ressò a una iniciativa que em sembla original i exemplar: digna del que probablement és el grup més influent des de la darrera dècada del s.XX.

Radiohead distribuirà el seu nou treball, a partir del 10 d'octubre, en dos formats: El discbox, que contindrà l'àlbum en CD i també en dos vinils, un CD amb cançons i material extra, el llibret amb les lletres... i que tindrà un cost de £40,00. I la descàrrega, directament de la web del grup, per la qual podrem pagar el que vulguem, des de £0,00.

A veure si la indústria la màfia de la música comença a reaccionar...

01 d’octubre 2007

Música al cotxe

Sortim del pub i enfilem la forta pendent del carreró fent conya. Ens diverteix el joc de parodiar els estereotips que ens semblen ridículs.

—Demostra'm que saps conduir! —Em dius, interpretant el rol, amb una veu que no és la teva. Llances les claus del cotxe, les agafo al vol i obro. —Uhuuhuh! —Fas, burleta.

Entrem al cotxe. Tanco la porta. Tanques la porta. Silenci. Giro la clau al contacte i el motor japonès es desperta finament. Faig un cop de gas que fa bramar la macchina. Ens ho hem passat molt bé compartint partides i cerveses amb aquella colla; però el compacte ens retorna a aquesta altra realitat, la nostra, ara només tu i jo. Tanquem el parèntesis. És de nit, la carretera és nostra. La Velvet ambienta el nostre pas pels carrers angostos del poble. Travessem el passeig i el pont. Sortim. Apuges el volum fins que la música ofega definitivament el soroll del motor. Ara no és hora de parlar.

—Si no s'escolta així, no val la pena. —Dius. Gairebé no et sento.

Collons, que bé que escric!

«Quan descobreixes que no necessàriament has de fer servir els adjectius obvis, com ara 'neu blanca' o 'carbó negre', i pots dir 'neu insípida', un adjectiu que descol·loca una mica, penses: 'Collons, que bé que escric!' I t'emborratxes i comences a fer servir adjectius constantment, constantment.»

Quim Monzó, en una entrevista que publica avui Vilaweb.