13 d’octubre 2007

El protagonista P i el xicot X

Imaginem-nos que un dia —un dia en què el sol escalfa tímid entre núvols, un dia en què el carrer és ple de bassals perquè ha plogut tota la nit— el protagonista P se'n va cap a casa a dinar després d'un matí en què ha estat remenant uns quants ordinadors amb la intenció, posem per cas, de comprovar —i documentar, en la mesura que sigui possible— el funcionament d'un servidor de correu electrònic Nyac amb gestió de bústies Nyec, tot plegat corrent —com diuen els informàtics en el seu argot— sobre un sistema operatiu Nyic.

Quan és gairebé a tocar de ca seva, el protagonista P es veu amablement abordat per un marrec, el xicot X, que allargant-li un grapat de monedes l'interpel·la, si fa o no fa, així:

Perdona, me podrías comprar un paquete de tabaco...?
—No... —encavalca el protagonista P.
... es que no tengo 18 años...
Lástima... —conclou P allunyant-se.

El protagonista P no s'ha ni aturat però pensa que ha actuat correctament. Un moment: ho pensa de debò? De seguida s'adona que tot ha succeït tan de pressa que no ha tingut temps de pensar! De fet no ha ni actuat: ha reaccionat.

El cap del protagonista P s'omple, ara sí, de pensaments. Un dels pensaments que li poblen la testa és que si el que pretenia era quedar-se —com diuen els joves en el seu argot— amb el xicot X, li hauria d'haver engegat qualque sortida com «no passis pena, ja creixeràs» o bé «açò es guareix amb el temps»; molt més encertades que el «Lástima» que li ha dedicat.

Un altre dels pensaments que assoten el protagonista P és que, de fet, troba ben lamentable aquest seu país on un marrec de l'edat del xicot X (què devia tenir? quinze anys? setze?) no pot adquirir lliurement tot el que necessita per a perjudicar-se la salut; al cap i a la fi, es diu el protagonista P, jo ja m'embriagava amb freqüència quan tenia la seva edat i no havia de donar explicacions a ningú ni —només faltaria!— demanar a tercers que adquirissin per a ell combinats de ginebra amb cola, vodka amb taronja o —ecs!— amb llima.

Un tercer pensament, més profund; hom diria més filosòfic, amoïna el protagonista P. Ara que ha tingut temps per a reflexionar una mica sobre el que li acaba de succeir, arriba a la conclusió que realment no actuat d'acord amb les seves idees. Però el comportament ha estat visceral i, per aquest motiu, autènticament seu; aleshores... resulta que ell és així?, s'està aburgesant, es fa gran, o potser tota la vida ha tingut aquest caràcter repel·lent?

No sabent si té motius per sentir-se decebut, recordant altres vegades en què la seva actitud contradeia les que li semblen les seves idees (perquè ara ja no està segur de res), el protagonista P arriba a casa, es prepara qualsevol cosa per menjar i deixa de pensar en el xicot X.

3 comentaris:

Guillem ha dit...

L'opció correcta és la desobediència civil o bé fer pressió per a canviar la legislació? Suposo que la segona, sempre i quan tinguem una mínima esperança d'aconseguir-ho. Què passa amb la independència?

Crue ha dit...

"llàstima" és una bona resposta.

Per cert:com a bona liberal, em sembla que tot dúe ha de fer amb el seus pulmons el que li surti dels. Ara bé: l'eventual càncer, que se'l curi ell amb els diners de la seva butxaca. Només faltaria que, a sobre, li h`'agim de pagar entre tots, fumem o no.

Com pots observar, mescl i barreig temes sense ordre ni concert.

intratable ha dit...

Un dia estava fumant, a l'entrada de l'estació dels FGC de Sabadell-Rambla, i un noi em va demanar si li podia donar una cigarreta. Li vaig preguntar quina edat tenia i em va dir que quinze. I la resposta va ser "doncs no".

Com a fumador no recomano a ningú que fumi, perquè sé els problemes que provoca. I si bé cadascú és lliure de matar-se com vulgui, com jo faig, també és lliure de no donar una cigarreta encara que sigui per (intentar) evitar que algú altre acabi sent, també, un toxicòman.

O sigui que "llàstima" no és per mi una bona resposta. La resposta correcta és "si acabes sent un imbècil com jo no serà pas per culpa meva".

Salut!