28 de desembre 2008

Tornem a caminar!

No és cap innocentada, després de mig any de silenci he tornat a actualitzar la web A peu de camí. Avui que porto tot el dia a casa malalt i molt avorrit, he transcrit i adaptat el dia setè de la travessa del GR-11 que vaig fer fa dos estius! De mica en mica...

Anem d'Encamp al Refugi de l'Illa passats per aigua. Veniu?

23 de desembre 2008

L'he trobat! Els he trobat?


Fa mesos que vaig perdre el meu punt de llibre preferit. El vaig comprar a Menorca fa... més de dos anys ja! just quan vaig començar aquest blog. És un punt de cartolina blanca amb un negatiu positivat d'una fotografia del far del Cap de Cavalleria feta per Lluís Real. L'havia buscat i rebuscat, regirant tots els llibres de casa, trucant amics a qui havia deixat llibres... i res!

Fa setmanes que vaig perdre l'hàbit de llegir i escriure per plaer, fins i tot el d'estudiar. Avui, amb les vacances d'hivern acabades d'estrenar, he encarat la prestatgeria i he agafat un dels llibres que fa temps que tinc pendents de llegir: Pilar Prim. A la pàgina 7, just on comença el pròleg, hi he trobat el punt de Cavalleria!

Espero haver-hi trobat també alguna cosa més...

20 de desembre 2008

Potes de pollastre

07 de novembre 2008

Amunt!

Doncs sí, de mica en mica el Baobab de les Paraules va creixent. Viu a Níger, un dels països més pobres del món i ahir va fer sis mesos. Segons el dibuix, sembla que ja ha abandonat el test. A la il·lustració el podeu veure amb els seus veïns. Ell és el més rabassut i els veïns són una acàcia d'un any i nou mesos, una altra que està a punt de fer un any i un de petitó que no sé de quina espècie és...

El Joc de la Vida

Fa anys que vaig descobrir l'existència del Joc de la Vida: un joc de zero jugadors que gira entorn d'unes curioses cèl·lules que viuen o moren en estranyes circumstàncies... La veritat és que sempre l'havia vist entre els jocs incorporats al GNU/Linux i alguna vegada m'hi havia entretingut una estona, però mai l'havia acabat d'entendre, no hi havia aprofundit, ni m'havia cridat especialment l'atenció.

Tanmateix, ahir a Microsiervos van enllaçar un joc (per un jugador) basat en el Joc de la Vida i no sé si per l'addicció que produeix la música o per quin estrany motiu, vaig començar a jugar-hi, a superar els primers nivells trivials, a descobrir patrons que es repetien...

Les bases del Joc de la Vida les creà el matemàtic britànic John Conway l'any 1970 i són, aparentment, prou senzilles:
  • El tauler de joc és una quadricula infinita. Per tant, una casella qualsevol té 8 veïnes.
  • Una casella pot estar despoblada (buida) o habitada per una cèl·lula (plena).
  • Qualsevol cèl·lula amb menys de dues veïnes mor (per innanició).
  • Qualsevol cèl·lula amb més de tres veïnes mor (per sobrepoblació).
  • Qualsevol cèl·lula amb dues o tres veïnes sobreviu intacta a la propera generació.
  • En qualsevol casella buida amb —exactament— tres cèl·lules veïnes, hi neix una cèl·lula nova.
Donat qualsevol patró de vida, s'apliquen aquestes normes fins a l'infinit i s'observa què passa... Dit així, no sona gaire apassionant, però resulta realment curiós observar l'evolució de les cèl·lules al llarg de les generacions.

Hi ha patrons de cèl·lules que es mantenen amb vida perpètuament: alguns d'aquests són estàtics (com el boat), d'altres es belluguen creant figures que es repeteixen periòdicament cada p generacions (com el toad), d'altres es desplacen en línia recta fins a l'infinit (com el glider)...


i alguns s'extingeixen de seguida o al cap de moltes generacions. Si creem qualsevol patró de vida aleatori, el més probable és que després d'una fase inicial (que pot durar centenars o milers de generacions) amb força activitat s'acabi extingint o estabilitzant (població constant). Hi ha patrons amb comportaments ben curiosos, com l'acorn que després d'un esclat de vida s'estabilitza al cap de 5206 generacions!


Conway es va preguntar de seguida si era possible trobar un patró que s'expandís per l'univers de forma infinita i va oferir un premi a qui el trobés. Uns investigadors del MIT liderats per Bill Gosper van demostrar que sí que existeixen patrons amb aquestes propietats i en van trobar un: el Gosper's glider gun.


El que trobo més fascinant és que aquest glider gun (el de Gosper no és pas l'únic que es coneix avui dia) prové d'un patró inicial diferent que s'estabilitza d'aquesta manera i creix eternament (penseu que els gliders que veiem fugir per la part de sota, continuen el seu camí inesgotablement fins a l'infinit). Podeu provar-lo on-line a John Conway's Game of Life.

Els paral·lelismes amb la vida que coneixem són tan evidents com soprenents, però tampoc ens aclareixen com %&$@#! va començar? Al Joc de la Vida, nosaltres som Déu.

04 de novembre 2008

Ilha das flores

31 d’octubre 2008

Qüestió de definir les prioritats

Hi ha mesos en què estic especialment satisfet d'aquest blog. Quan em permeto més temps lliure i l'inverteixo millor, tinc més coses a dir i sé dir-les més bé. No obstant, també m'agrada aquest blog quan succeeix el contrari —com ara—, perquè me'l miro, fullejo l'arxiu, rellegeixo i trobo escrits que m'agraden. Fàcilment hi trobo patrons, concentracions i, és clar, recordant les motivacions que em dugueren a escriure'ls m'és senzill reconèixer-los, interpretar-los de nou. Hi ha també segments —branques, diria— que sense posts particularment nefastos em produeixen certa insatisfacció. No tant pel que diuen o per com ho diuen (sovint aquí la forma és més important que el fons) sinó per les circumstàncies en què han brotat. Tanmateix, m'agrada que sigui així. M'és útil.

Aquestes setmanes mateix, dedico força hores diàries a tasques diverses que jo mateix he decidit fer i que m'adono que no em satisfan del tot. No estic escrivint una queixa, em dic que m'he d'aturar un moment perquè, com diu el títol, és qüestió de definir les prioritats. Encara sóc jo qui controla el meu temps.

26 d’octubre 2008

Diumenge


Torno cap a casa escoltant aquesta cançó al cotxe i em perdo divagant entre desitjos, fins i tot entre possibilitats. Caminades, viatges, altres formes de guanyar-se la vida. Captures d'imatges, de sons, estudis; opcions, tries... L'encertes? Sempre l'encertes. Einmal ist keinmal. Un cop és mai.

20 d’octubre 2008

Ideologia política

No sóc de cap ideologia política en concret, però m'estimo l'ésser humà i el meu país; per tant penso que tots els éssers humans i tots els països del món es mereixen llibertat i una oportunitat per poder créixer.

Efrem Gordillo i Pla (a la seva descripció del perfil)

04 d’octubre 2008

Jo vull ser tècnic d'Apple!

La mare que em va parir! Avui he anat a recollir el meu (Ll)imac G5 al servei tècnic d'Apple a Manresa. Resulta que fa uns mesos se'm va espatllar la font d'alimentació de l'aparatu, i un cop obert (que ja em va costar prou) vaig veure que es necessitava una clau especiala per descollar-la. «Toca't els ous!», vaig pensar. Finalment, com que el meu portàtil amb Debian va que s'estrella, el G5 es va passar un bon grapat de mesos dormint. Fins fa tres setmanes que és el que han trigat a tornar-me'l— que vaig dur-lo al servei tècnic. A la fulla de reparació hi posava: «imac G5 17" 1,8Ghz No s'engega.» Tres o quatre dies després em van trucar per dir-me que s'hauria de canviar la font... i que l'enviaven a Barcelona! Collons els manresans, som prou bons per vendre macs però no per canviar fonts d'alimentació! En resum,

Font d'alimentació: 1 × 52€ = 52€
Desplaçaments: 2 × 12€ = 24€
Mà d'obra: 1h × 75€ = 75€
16% d'IVA: 24,16€

Total: 175,16€

Del transport ja no en dic res perquè m'avergonyeix com a manresà, però... 75€ l'hora per canviar una puta font? i encara més... una hora per canviar una puta font? Si no es triga ni deu minuts!

El final de la història? Ma mare ha pagat la reparació i l'hi he regalat l'ordinador, perquè miri el seu gmail i escolti l'Elvis Presley i els Beatles al Last.fm

28 de setembre 2008

L'aprenent de flequer (3r intent)

Tercer intent no reeixit. Aquest cop ja no poso ni les fotos, perquè m'ha passat com en l'intent anterior: tot té molt bon aspecte fins el tercer dia, però al quart la massa ja no reacciona; al cinquè tampoc, ni al sisè...

Faré un quart intent amb iogurt desnatat, i a veure si aquest cop hi ha més sort!

23 de setembre 2008

Contradiccions humanes

Serveixin els dos posts anteriors per il·lustrar-les.

No hi ha res perfecte...

...ni aquest video:

però val la pena veure'l.

22 de setembre 2008

Són uns cabrons!


Ho han fet!

17 de setembre 2008

Sí que fan!

Plegant de treballar a les deu del vespre/nit i prou a prop de casa per permetre'm el luxe de tornar tot xino-xano; tot sopant, m'he posat a mirar la TV i, després del zàping de rigor, he acabat amb una aposta gairebé segura: el 33.

El 60 minuts m'ha interessat molt! Han emès un reportatge d'Andrew Cohen del programa Horizon de la BBC anomenat Aïllament total (Total Isolation) que, a partir d'un experiment en què aïllaven sensorialment sis voluntaris durant 48 hores en diverses condicions (foscor i silenci absoluts, soroll blanc, etc.), es reflexionava sobre com afecta aquest isolament als humans. Isolament que és cada vegada més comú en centres penitenciaris de tot el món. Després de veure el reportatge, pensar en Guantánamo fa posar (encara més) els pèls de punta.



Després del 60 minuts ha començat la nova temporada de Valor afegit; programa d'economia que presenta i dirigeix Albert Closas (que si bé no m'agradava gens a La nit al dia, aquí està molt més encertat). Si és veritat que la crisi actual serà comparable amb el Crack del 29 i que ens acostem a una altra Gran Depressió, maleeixo encara un altre cop als pallussos del totxo. Si tot plegat ha de petar, m'hauria agradat que el motiu fos un altre...


En fi, que no tot és merda a la TV.


ACTUALITZACIÓ (18/09/08 9:58): Afegeixo el reportatge de la BBC (en V.O. perquè no he trobat la versió doblada) i la vinyeta de El Roto recomanada per en Moloko.

13 de setembre 2008

Aaargh!

Aquest semestre —que encara ha de començar— a la UOC, he descobert una (mala?) pràctica en l'ús del correu electrònic que em treu de polleguera. Consisteix en enviar un correu a una colla de persones i escriure'l en segona persona del singular de forma totalment genèrica. Pot haver-hi res més impersonal?

Cada vegada que llegeixo un missatge d'aquests (i per desgràcia em sembla que em tocarà fer-ho sovint a partir d'ara) se'm crispen els nervis. No puc fer-hi més.

I ja que parlem de la UOC, no entenc perquè el canvi de tutor ha d'implicar la pèrdua d'accés a l'antic fòrum de tutoria on tenia fils de conversa actius amb els companys i companyes dels dos primers semestres. Vaig escriure al servei d'atenció per plantejar aquesta qüestió i encara no he rebut cap resposta...

12 de setembre 2008

L'aprenent de flequer (2n intent)

Ha faltat poc! Definitivament a casa meva la massa fermenta més ràpid del que tocaria i de la meva falta d'experiència fent pa és la culpa de no haver sabut aprofitar la que aquest cop m'estava quedant prou bé.

Per desgràcia, el dia 4 no ha pres aquesta textura esponjosa, com de mousse, sinó que s'ha mantingut tal com havia quedat en remenar-ho després d'afegir la nova farina i l'aigua el tercer dia; amb una capa d'aigua a la superfície, bastant fosca i amb una pudor molt agra i desagradable...

Suposo que l'error, aquesta vegada fou que no era a casa el tercer dia a l'hora que tocava alimentar la massa i ho vaig fer un pèl tard; si no, no ho entenc, perquè feia bona pinta! En qualsevol cas, el segon intent també ha anat a parar vàter avall. Dilluns ho tornaré a provar i si la tercera no va la vençuda aleshores hi afegiré una mica de iogurt desnatat.

11 de setembre 2008

El senyor X


A vegades X. se sentia com si visqués només
de la inèrcia del part.

La vida —pensava X.—, a diferència dels altres acudits, com més s'entén, menys gràcia fa.


Segons X., dos àngels van ser els encarregats de pintar el món: un, d'estil figuratiu, va tenir assignada la part física, i l'altre, abstracte, la part psíquica. No cal dir, però, que ambdós eren afeccionats.


Al parer d'X., el plat preferit dels cucs és l'ànima dels creients.


El plat preferit dels cucs. Pere Saborit i Codina

09 de setembre 2008

L'aprenent de flequer (1r intent)

Tal com vaig dir, sortís com sortís el pa de pessic (va quedar molt bo!), m'he proposat aprendre a fer pa a casa, de manera artesanal i sense porqueries afegides; seguint les indicacions i els consells de l'Iban. El primer pas és aprendre a fer la massa mare i per això mateix, ahir vaig comprar farina de blat integral (la integral duu els gèrmens i les cloves del blat i va millor perquè es desperti la massa) i vaig començar el procés.

Avui és el segon dia, i a l'hora d'anar a alimentar la massa no hauria hagut d'apreciar gaire diferència amb la d'ahir. Segons l'Iban después de 24 horas no hay grandes signos de actividad. La masa se ha asentado un poco, y algo de líquido marrón flota en la superficie. Però quan em disposava a donar de menjar als bitxus, m'he trobat això:


Què ha passat? D'entrada ha reaccionat el segon dia com ho hauria d'haver fet el tercer! Això, segons sembla deu ser provocat per una temperatura ambient massa alta a casa. D'altra banda, a la part baixa del pot hi ha quedat molta aigua. Mirant les fotos del tercer dia de l'Iban, això no hauria de passar; de manera que dedueixo que hi vaig posar massa aigua...

No passa res: [...] i si m'equivoco, torno a començar!

ACTUALITZACIÓ (09/09/08 19:59): Ara m'he assegurat de posar exactament la mateixa quantitat d'aigua que de farina (realment la textura ha quedat diferent, molt més lligada) i he posat el pot en un lloc on espero que estigui un pèl més fresc. A veure què em trobo demà...

Benvinguts, passeu, passeu.


Les visites sempre fan plaer, si no és quan arriben, és quan se'n van.

Popular.
(La idea de les cometes és copiada de Microsiervos)

05 de setembre 2008

Gutenberg

—Boas tardes, ¿Como se chama o inventor da imprensa?

El noi, que no parla portuguès, encaixa la mà que li ofereixen i, sorprès, es fa repetir la pregunta dos cops més.

—O livro... Senyala el llibre que sosté el xicot a les mans, del qual tot just començava la lectura de la nota de Joan Sellent, el traductor.—A imprensa... o inventor da imprensa... Gutenberg!

Ara el noi ho comprèn i repeteix les síl·labes del nom «Gutenberg». L'altre, visiblement content, es presenta.

—Gutenberg. O meu nome é Gutenberg! —I dóna a entendre que pel fet de dir-se Gutenberg, s'alegra de trobar algú que llegeix. Li agraden els llibres, diu.

Pren, demanant-lo amb un gest amable, el llibre que llegeix el xicot i se'l mira una bona estona. Gutenberg examina el llibre, i el noi, assegut a la taula de la terrassa de la cafeteria, contempla Gutenberg realment encuriosit. És un brasiler menut, prim i de pell colrada, vesteix una gorra (que es treu per saludar), una samarreta de tirants negra, uns texans llargs i unes bahianas. El llibre, Hamlet, de William Shakespeare, blanc, sense il·lustracions a la portada. Gutenberg diu que és un bon llibre, tot i que el seu rostre —força expressiu tal com ha anat veient el jove— no dóna mostres de reconèixer Shakespeare.

En qualsevol cas, després d'uns segons de silenci, retorna el llibre i demana permís per demanar un favor(1). Inmers en el seu rol, amb unes formes amabilíssimes i afectuoses, explica que és brasiler, que no té feina i que si podria fer-li el favor d'ajudar-lo econòmicament per poder menjar alguna cosa. El noi diu que prou(2) i obre la seva cartera. A l'espai del moneder hi té dos o tres euros; però Gutenberg no li ha demanat una almoïna sinó quelcom amb què poder menjar, així que el xicot —que per sistema no dóna mai diners a cap captaire— s'ho repensa i li dóna l'únic bitllet que duu: un bitllet de cinc euros. Amb això, si res més no, Gutenberg podrà prendre un entrepà i una canya. El brasiler amant dels llibres —qui sap si també de les lletres que guarden dins— obre bé els ulls i mostra repetides vegades el seu agraïment abans d'allunyar-se carrer avall.

Hamlet reposa sobre la taula metàl·lica i el noi resta abstret, astorat, seguint Gutenberg amb la mirada. No es penedeix gens d'haver-li donat els cinc euros. I si se'ls beu, que sigui a la salut de tots plegats; al cap i a la fi... Uns metres més avall, el brasiler, mig embriac, feliç, s'atura per saludar un gos que vagareja tot sol; i encara, un tros enllà, un marrec malgirbat. Què tenen en comú el brivall, el cus i el lector de Shakespeare?

En aquell moment baixa pel carrer peatonal un vehicle de la policia udolant, passa pel costat de Gutenberg i, aquest, sostenint-se la gorra amb la mà, surt corrent... darrera de la policia! Al noi, ara sí, se li perfila un somriure a la cara. Durant uns minuts s'està assegut, tranquil com feia dies que no es trobava, en actitud que hom jutjaria reflexiva. No es pot dir que reflexioni, pròpiament, però si que nombrosos i diversos pensaments fugissers desfilen per la seva ment igual que pels ulls el senyor que fuma pipa o la noia, bellíssima, del vestit.

Avui, algú havia comprat literalment el capvespre quan l'horitzó no podia encara somiar el Sol. I també avui, algú ha decidit incomprensiblement que ja no valia la pena veure'l sortir mai més...


***

(1)
Veig que tothom procedeix de la mateixa manera
(2) «que sí».

04 de setembre 2008

Recorda-ho!

El Delta és verd a l'estiu.

[CC - Foto de campru]

03 de setembre 2008

Et voilà! El pa de pessic!

No fa ni una hora que ha sortit del forn i encara no l'he tastat (estic esperant que es refredi!). Això sí, m'ho he passat molt bé fent-lo i desprèn una olor la mar de temptadora...

Heus ací un resum fotogràfic d'aquest procés al llarg de deu dies:

i les instruccions, que deien així:

  • Dia 1: En un bol gran poseu-hi la massa mare que us han donat i afegiu-hi un got de sucre i un altre de farina. No ho barregeu!
  • Dia 2: Barregeu-ho tot amb una cullera.
  • Dies 3 i 4: No ho toqueu!
  • Dia 5: Afegiu-hi un got de llet, un de sucre i un de farina. No ho barregeu!
  • Dia 6: Barregeu-ho tot amb una cullera.
  • Dies 7, 8 i 9: No ho toqueu!
  • Dia 10: Separeu 3 gots de la massa obtinguda per donar-los a tres persones a qui desitgeu sort. A la resta de la massa hi afegiu: dos gots de farina, un got d'oli de gira-sol, un got de nous, un got de llet, un sobre de llevat, dos ous sencers, una poma a trossos, 180 grams de panses, un pessic de sal i un pessic de canyella.

    Barregeu-ho tot, ben barrejat, i poseu-ho al forn entre 40 i 50 minuts a 180ºC.
Bon profit!

ACTUALITZACIÓ (05/09/08 13:34): M'oblidava de dir-ho! Ha quedat boníssim!

No puc dormir

Com cada any, després de la Festa Major costa agafar el son, ja se sap. Són massa dies anant a dormir a l'hora de llevar-se i llevant-se a l'hora de sopar. Això no pot ser bo. M'estiro al llit, poso els coixins com a mi m'agrada, tanco el llum i els ulls, dono unes quantes voltes. I no m'adormo. Passen deu minuts, i deu més... Una hora. No tinc son. Estic sol.

Em llevo i poso aigua a bullir. Prendré una infusió de marialluïsa amb mel mentre derivo per alguns blogs trobats pel cercador d'imatges de Google. Arribo a La cuina vermella, a Favàritx, a L de Lingüista... Prenc una segona tassa d'infusió. Aquesta té un gust més fort, però la mel de La Vinya que l'endolceix la fa encara exquisida.

Amb la broma ja és setembre i papallonegen pel caparró idees de senzilles activitats que tinc ganes de fer, d'habilitats que m'agradaria potenciar o adquirir, de llocs que vull conèixer o revisitar...

Setembre és el meu cap d'any. El darrer glop de la tassa concentra la major part de la dolçor de la mel. Mmmm...

27 d’agost 2008

Ens agraden les coloraines!

Un regal en forma de referència cultural que ens han dut uns amics des d'Àustria: Friedensreich Hundertwasser.

25 d’agost 2008

P.D.

24 d’agost 2008

Pa de pessic amb massa mare

Avui ens han regalat (moltes gràcies!) un got de massa mare per a fer un pa de pessic de les Carmelites Descalces de Sevilla. Ja fa temps que gràcies a en Guillem vaig descobrir el blog ¿Te quedas a cenar? i l'artesania de l'elaboració del pa. La veritat és que meravella com l'Iban explica els secrets del pa i els processos d'elaboració de tots els que fa.

L'elaboració d'aquest pa de pessic durarà deu dies i ja comentaré el resultat al blog. Si surt bé em sembla que m'animaré a fer una massa mare de pa —seguint les indicacions de l'Iban— i provaré de fer el meu propi pa casolà; i si no surt bé, també ho provaré!

23 d’agost 2008

Franc albir

Quants segons? memòria llit còmode em penso que no sé fer aquest exercici. Punts. Puces. Recerca, bombes, holocaust armes químiques fugida èxode quarantena dinars com abans. sorpreses ortogràfiques ara. cerveses amics i més sorpreses gran afluència sopar car no ens queixem, acceptem. Les compto, no les compto? Com es fa? Ball de poble, pavelló, rock 'n' roll my baby lowdown cares conegudes sorpreses inesperades salutacions hola hola com va tot? muaqui muaqui i muaqui muà. Definitivament no en sé, però com pots no saber fer allò que no té cap norma? Què més després? ballem riem bevem ballem anem a dormir dormim fins tard joventut desig simpatia familia andròmines trobades explicacions accidents cotxes ferralla airbag cremades pa de pessic marxem adeu la manera de parlar dels cuiners ens agrada revolts i radiohead tornem al camp de batalla exploració guàrdia alta no la podem abaixar sopar tu allà i jo aquí telèfon exercici i aquí estic per provar, ja me'n diràs el què.

22 d’agost 2008

Un poema de Bukowski

Fa uns dies em van deixar Orphans, el triple àlbum en edició limitada que va publicar Tom Waits el 2006 (darrerament parlo molt de Tom Waits, oi?) i resulta que el tercer CD titulat Bastards conté, sobretot, peces del que en anglès anomenen spoken word. (M'agrada aquest concepte)

Un dels poemes que interpreta Waits és Nirvana, de Charles Bukowski, que no sé en quin llibre el vaig llegir i que em crida especialment l'atenció perquè mostra una de les facetes menys habituals de Bukowski sense allunyar-se gens del seu estil, i perquè té un toc genial, què cony!. En fi, si us ve de gust, premeu el play, escolteu-lo i llegiu-lo. Val la pena.



Nirvana

not much chance,
completely cut loose from
purpose,
he was a young man
riding a bus
through North Carolina
on the way to somewhere
and it began to snow
and the bus stopped
at a little cafe
in the hills
and the passengers
entered.
he sat at the counter
with the others,
he ordered and the
food arived.
the meal was
particularly
good
and the
coffee.
the waitress was
unlike the women
he had
known.
she was unaffected,
there was a natural
humor which came
from her.
the fry cook said
crazy things.
the dishwasher,
in back,
laughed, a good
clean
pleasant
laugh.
the young man watched
the snow through the
windows.
he wanted to stay
in that cafe
forever.
the curious feeling
swam through him
that everything
was
beautiful
there,
that it would always
stay beautiful
there.
then the bus driver
told the passengers
that it was time
to board.
the young man
thought, I'll just sit
here, I'll just stay
here.
but then
he rose and followed
the others into the
bus.
he found his seat
and looked at the cafe
through the bus
window.
then the bus moved
off, down a curve,
downward, out of
the hills.
the young man
looked straight
foreward.
he heard the other
passengers
speaking
of other things,
or they were
reading
or
attempting to (trying to)
sleep.
they had not
noticed
the
magic.
the young man
put his head to
one side,
closed his
eyes,
pretended to
sleep.
there was nothing
else to do-
just to listen to the
sound of the
engine,
the sound of the
tires
in the
snow.

Mots encreuats

—Dones sense companyia, de cinc lletres.
—Putes?
—Soles!

Perquè no pari de ploure!


Imatge realitzada amb l'eina Wordle.

21 d’agost 2008

Crien els esborranys

Digues atuell un cop més
i seràs encara més bella.

Estudiar espanyol

Primer fou Till Stegmann —el de l'EuroCom— qui ho va dir i avui Bernat Joan —secretari de Política Lingüística— ha mostrat el seu acord amb l'opinió del filòleg afirmant que «per saber castellà no són necessàries les classes».

Així d'entrada, l'afirmació sobta. La primera lectura que en faig és que les classes d'espanyol que s'imparteixen a Catalunya no serveixen per a res. Són una pèrdua de temps i de diners. Si hi rumiem una mica, però, no sembla un disbarat tan gran... efectivament per assolir el nivell amb què els alumnes acaben l'ensenyament obligatori, no calen les classes; i podríem fer extensible l'afirmació al català, les matemàtiques, la física, etc.

D'altra banda, la polèmica (per exemple) suscitada per aquestes declaracions em porta a reflexionar sobre quina hauria de ser l'educació lingüística a Catalunya i de quina manera podem garantir el futur i la salut de la nostra llengua.

A priori, qualsevol país hauria de voler (i sobre les excepcions no cal ni parlar-ne) que el nivell cultural dels seus habitants sigui el major possible. Per extensió, que els seus habitants parlin tantes llengües com sigui possible. A Catalunya tenim la sort de tenir una llengua pròpia amb una salut que, si bé és molt delicada, ja la voldrien moltes altres llengües de països sense estat. A més a més, per raons històriques, tots els habitants que han rebut educació a Catalunya, parlen també l'espanyol. A títol individual, és a dir, per a cadascun dels habitants de Catalunya això és, sens dubte, positiu; ja que l'espanyol és la tercera llengua del món en parlants natius.

Tanmateix, l'espanyol està desplaçant el català i —no només això— també l'està deteriorant. Fora legítim, doncs, que en un futur estat català prevalgui l'interès general de conservació de la diversitat cultural per damunt de l'interès individual i no s'hi ensenyi espanyol? No és contradictori això?

És absurd tot plegat. La única qüestió que crec tenir clara és que, a dia d'avui, pel bé de la cultura catalana, necessitem un estat propi on l'únic idioma oficial sigui el català; amb un sistema educatiu on la llengua vehicular sigui el català i on es garanteixi una educació de qualitat amb dues o tres llengües estrangeres (espanyol? anglès? àrab? xinès?...)



Observació: Aquest apunt és un exercici de reflexió escrita i segurament conté tota mena d'inconnexions, fils perduts, escriptura impulsiva i altres estirabots. I, a mi, ja m'està bé. Serà especialment ben rebuda qualsevol reflexió al respecte en els comentaris.

20 d’agost 2008

Manresa, la mare que em va parir!

«Aparcar més de dues hores en zona blava al mateix carrer serà multat, tot i canviar de lloc»

Regió7 [20/08/08]

Vagi per endavant que em sembla molt beneficiós per a la ciutat que es miri d'eliminar la major quantitat possible de cotxes (aparcats o circulant) del barri vell, però crec que l'ajuntament comet un nou error amb aquesta mesura.

Jo, des que visc al barri vell, faig tots els desplaçaments per dins la ciutat a peu i n'estic molt content. Vaig més ràpid, no m'atabalo cercant aparcament i, de rebot, contamino menys i em mantinc més en forma. Tot són avantatges. Ara bé: la meva feina requereix que tingui cotxe ja que m'he de desplaçar diàriament a diversos pobles i ciutats de la Catalunya central als quals no puc arribar amb transport públic (per incompatibilitat horària o, simplement, perquè aquests no existeixen). I mentre sóc a casa (o si treballo a Manresa ciutat, que a vegades també ho faig) a alguna banda he de deixar el cotxe. Ara mateix, amb l'ampliació de 654 a 708 zones blaves i l'eliminació d'altres places d'aparcament (Barcelona, Alfons XII, Milcentenari —parcialment—, etc.), ja gairebé no queda aparcament gratuït al barri. Si a sobre ja ni tan sols puc renovar el tiquet de la zona blava i he d'anar canviant el cotxe de lloc, perdré el temps, contaminaré i embussaré la ciutat sense cap necessitat de fer-ho.

Tenir un cotxe particular és un luxe al qual tendim a restar importància (mal fet!); cada dia que passa ho és més, i així ha de ser. Manresa (i tot el país) ha d'apostar fort pel transport públic urbà i interurbà, pels carrils bici, etc. D'acord. Ara bé, el que no es pot fer és anar posant pals a les rodes als conductors, eliminant places d'aparcament o fer zones blaves caríssimes que són un autèntic paràsit per a molts treballadors de pobles de la rodalia, pels veïns (i ara a sobre haurem de fer rotacions cada dues hores)... sense proposar alternatives. Calen zones d'aparcament gratuït a les rodalies de la ciutat i transports llançadora per accedir al centre, a les estacions de tren, d'autobusos; aparcaments amb tarifes reduïdes per als veïns, etc.

Encara sort que tenim un ajuntament pressumptament d'esquerres, que si no... quina poca vergonya!

El núvol que rega el Baobab


Imatge realitzada amb l'eina Wordle.

Ahir vaig descobrir, gràcies a Microsiervos, l'aplicació Wordle que serveix per a crear núvols de paraules personalitzats (tipus de lletra, coloració, estructura...) a partir d'un text, d'un canal web o de les etiquetes d'un usuari de del.icio.us.

Avui, en una d'aquestes tardes no precisament productives que visc aquesta setmana, m'he entretingut a recollir els títols de tots els apunts que conformen aquest blog (Blogger podria oferir un canal només amb els títols, per cert) i a despullar-los de mots comuns (articles, preposicions, etc). El resultat és el núvol de paraules de colors que veieu al damunt d'aquest text (i que podeu clicar per veure ampliat). Espero que continui creixent i, de tant en tant, descarregui un bon ruixat damunt d'aquest Baobab de paraules...

18 d’agost 2008

Road to peace

«And if God is great
And God is good,
Why can't he change the
Hearts of men?
Maybe God himself is lost
And needs help
Maybe God himself he needs
All of our help»


(La lletra sencera)

13 d’agost 2008

I això és notícia?

Llegeixo a la portada de l'edició digital de l'AVUI el següent titular:

Sergio, jugador català del Dépor, considera un "dialecte" el català

i veig molt clar que això no és cap notícia. No té cabuda en un diari generalista ni tampoc en un d'esportiu. Proposo un titular alternatiu que ajuda a veure-ho encara més clar:

Molts jugadors de futbol són completament ignorants, alguns d'ells són catalans


Qui traeix l'esperit olímpic?

La ciclista espanyola María Isabel Moreno ha donat el primer positiu per dòping als JJOO de Pequín i tota la maquinària es posa en marxa: les federacions esportives imposen sancions, les autoritats cerquen xarxes de distribució i culpables, els polítics lamenten el mal que sofreix el país, els articulistes d'opinió de la premsa escriuen sobre l'esperit olímpic, els superhomes i les superdones(1) que fan proeses que la resta de mortals no podem sinó imaginar i, finalment, fan caure el somni: trampa, traïció, engany, bla, bla, bla...

Desenganyem-nos, en bona part dels esports, al nivell que es competeix avui dia, la victòria es decideix per dècimes de segon. I, arribats a aquest punt, molt sovint el que marca la diferència és la tecnologia. Un vestit de bany de no sé quin nou teixit hidròfug, uns pneumàtics de compost revolucionari, unes sabatilles amb una major adherència, etc. En alguns esports —per exemple, la Fórmula 1— ja fa anys que posen límit als avenços tecnològics que poden utilitzar els esportistes (suposo que devien adonar-se que si seguien aquesta evolució molt aviat podrien prescindir dels pilots) però, en qualsevol cas, si tots correm la marató amb les mateixes sabatilles és com si tots la correguéssim descalços. Així doncs, fins al proper avenç tecnològic, tornem al punt de partida. Què podem fer? Apliquem la tecnologia a l'organisme de l'esportista. Fem que el seu cos rendeixi més i recuperi millor del que humanament és possible: droguem-lo dopem-lo.

Acceptem la realitat: tal com està muntat el circ de l'esport professional, no hauríem de parlar de trampes cada vegada que un esportista dóna positiu. Hauríem de parlar de descuit dels metges o de reacció incontrolada del cos (per sort, encara no som màquines deterministes). La qüestió no és dopar-se o no, és no excedir la dosi. Aleshores, si les marques, els sponsors, el capital —en definitiva— volen el màxim rendiment possible, competitivitat extrema i igualtat de condicions: obrim la veda. Abolim els controls antidòping i gaudim de l'espectacle. Ja enterrarem els morts.

Si un ciclista que ha entrenat fins als límits del seu cos vol batre el rècord de l'hora, escollirà una bicicleta que pesi menys de 7 kg, i no una que en pesi 18; tothom ho trobarà d'allò més raonable. El pas d'una bicicleta de 18 kg a una de 6,438 kg. és pura tecnologia (i molts diners), ni més entrenament, ni més esforç ni, per descomptat, “esperit olímpic”. Si el ciclista, a banda d'entrenar de forma sobrehumana, pren la dosi adequada d'eritropoetina tindrà més glòbuls vermells a la sang i el seu rendiment serà, encara, una mica millor. Prendre EPO requereix tan poc esforç, tan poc “esperit olímpic” com triar una bicicleta de 6,438 kg en lloc d'una de més pesant, però en canvi és fer trampa. No ho entenc. No ho entenc, sobretot, perquè els mateixos que públicament condemnen els qui donen positiu són els que donen corda a la roda que exigeix que els esportistes es dopin. Juvenils que en el seu moment van ser prou bons ciclistes han abandonat el món de la competició quan els diuen, en arribar a certa edat, que si volen continuar s'hauran de prendre periòdicament els còctels de fàrmacs que els metges de l'equip els preparin.

Jo, que gaudeixo fent esport de forma moderada i no competitiva, entenc, valoro i admiro aquest anomenat esperit olímpic, l'afany d'autosuperació, aquesta forma d'honor. I sé veure, malgrat el que he escrit en el paràgraf anterior, quina és la diferència entre córrer amb una bicicleta de 7 kg o fer-ho amb el cos ple d'EPO; però quan l'esport arriba a certes cotes de professionalització (i estem parlant de les més altes) tot això, no ens enganyem, esdevé secundari. Ja és prou trist, així que, com a mínim, no siguem tan hipòcrites de criminalitzar els esportistes.


***
(1) El meu corrector ortogràfic és sexista: accepta el mot superhomes però marca amb vermell superdones.

11 d’agost 2008

Calçada i Sardà

Aquesta nit TV3 ha emès els episodis Algèria I i Algèria II de la 4a. temporada d'Afers Exteriors, el programa de viatges d'en Miquel Calçada. No els havia vist i m'han semblat emotius, respectuosos, intel·ligents, ocurrents, divertits, educatius, plurals... en resum, excel·lents. M'agrada el format del programa i admiro el savoir faire del Calçada.

No he pogut evitar, però, de pensar en l'únic episodi que he vist de la mateixa fórmula en un altre canal: el Dutifrí de Xavier Sardà a Telecinco. En aquell episodi, el marcià i la gran-germana, visitaven Islàndia. Es podria fer una crítica de cada programa, però em sembla que amb un parell de vídeos quedarà tot explicat.

No he trobat el vídeo en què Miquel Calçada coneixia Islàndia, però serveixi com a comparació una sauna finlandesa i els banys termals islandesos...

Primer, Afers Exteriors:



Després, Dutifrí:



Si en Sardà tingués un mínim de dignitat (cosa que podríem posar en dubte tan sols recordant les Crónicas Marcianas), hauria de fer un darrer programa per demanar disculpes a tots els països que ha visitat —després de recollir la cara, que li hauria caigut a terra de la vergonya.

09 d’agost 2008

Desfet a filagarses

Abraço la corfa, m'hi aferro tot tens. Cerco dos peus. Vibro. Començo a pujar, incòmode; a remolc, tinc por de relliscar. D'una batzegada mal donada em fereixo els dos braços: res, esgarranys i fils de sang. Coïssor. Amanollo una bona branca, respiro tranquil un instant i llanço el taló. Un darrer esforç, frecs a l'abdomen, al panxell, als avantbraços. Bocins d'escorça, birbillejos i regalims de suor que couen les ferides, vermelles i vives. Somric satisfet: sóc dalt. Observo el voltant, cercant una bona talaia i la guanyo. Inspiro profundament, em relaxo... ara que tot just comença el repte. A veure, què hi tenim aquí?

07 d’agost 2008

Laxa moral

«De petits, davant dels pots de confitura o dels cistells de prunes clàudies, el sentit moral deixava de funcionar gairebé instantàniament. Però el fenomen no es limita pas a la infància. Més endavant, deixa de funcionar davant de moltes altres coses —més importants.»

El quadern gris, Josep Pla.

06 d’agost 2008

Pelegrí peregrí

¿De dónde soy? ¿O de dónde vengo?

pelegrí -ina

[s. XIV; del ll. td. pelegrinus, -a, -um, dissimilació del cl. peregrinus 'estranger, rodamón', der. de perĕgre 'de (a) l'estranger', de per i ager 'camp']

1 m i f RELIG Persona que fa per devoció un romiatge a algun santuari, sol o en companyia d'altres. Hom l'anomena també romeu.

2 m ICT Peix cartilaginós de l'ordre dels esqualiformes, de la família dels làmnids (Cetorhinus maximus), filtrador i de grans dimensions.

3 f ZOOL Petxina de pelegrí

HOM: pelagrí.

peregrí -ina

[s. XIV; del ll. peregrinus, -a, -um 'estranger' (cf. pelegrí)]

adj Rar, poques vegades vist. Una dona d'una bellesa peregrina.


La veritat és que fins que no he tornat a casa i he tingut un diccionari a mà, he derivat dies en un mar de dubtes.

05 d’agost 2008

Tot ho farem

L'experiència d'enguany al Camí de Sant Jaume s'ha vist estroncada (molt) abans d'arribar a Santiago de Compostela. Aquest divendres passat, primer dia d'agost, vaig llevar-me a les 3:30 de la matinada per afrontar la darrera i més llarga etapa dels Monegros. Foren 47 km de gran solitud, dues hores caminant de negra nit enmig d'aquella estepa soliua, una albada realment meravellosa i, després, hores i hores de sol i calor, bella panoràmica monòtona, infinits horitzons i l'escomesa del cerç que bufa sempre infatigable en aquelles planúries. Fou dur per a les cames, és cert, però just a l'inrevés que el traç del sol sobre el blau impecable del cel, un somriure prenia forma al meu rostre. Em sentia capaç de tot: aquella etapa —la vuitena del Camí— era molt especial per mi i la vaig superar fins i tot millor del que em pensava.

Però, ai!, no diguis blat! L'endemà, dissabte, només em separaven 26 km (de no res, vaig pensar) de Zaragoza. Ja de bon matí la cama esquerra em va començar a fer força mal a la part baixa de la canyella. Avançava a un ritme molt per sota de l'habitual i em costava qui-sap-lo deixar els quilòmetres enrere. Les torres de El Pilar, a l'horitzó, tampoc es volien apropar. Finalment vaig entrar a l'urbs. Un dissabte d'agost de l'any que la ciutat celebra l'Expo. Massa gent. M'anava decididament gran. Vaig haver de caminar unes tres hores més cercant un indret on passar la nit. Fou desesperant. No només volia, necessitava!, una dutxa i un llit; un raconet on aïllar-me del soroll, de la gent, dels cotxes, de tota la ciutat! Vaig tenir ganes de plorar, però no ho vaig fer. Potser fou un error.

A les sis del matí del diumenge, havent-me untat la cama amb un ungüent antiinflamatori, vaig començar una altra etapa. Després de la primera hora, amb els músculs calents, el mal va desaparèixer i em vaig animar. Vaig dinar a Cabañas de Ebro, compartint taula amb l'Oriol i l'Eric, dos joves molt trempats de la plana de Lleida que pelegrinaven sobre rodes, i després de dinar vaig arribar a Luceni on, en teoria, s'acabava l'etapa. Tampoc hi havia lloc per dormir i, tot i que el mal havia tornat, vaig fer 8 km més fins a Gallur. Vaig arribar-hi a les set de la tarda, havent caminat gairebé tretze hores (la majoria sota un sol infernal i una temperatura que superava els 35ºC) per un total de 47 km, un altre cop. Bona manera de reposar la cama...

Durant la nit, a l'habitació de l'hostal de Gallur, vaig veure clar que no era prudent caminar l'endemà i vaig decidir passar el dilluns (ahir) descansant. Així ho vaig fer: al matí vaig anar a l'ambulatori del poble i el metge em va receptar antiinflamatoris orals (1200 mg diaris de dexibuprofè). Vaig passar-me gairebé tot el dia al llit llegint Pla. I pensant, i fent ballar la barretina...

Per fer una caminada de tants dies es necessita una determinada condició física: res que el comú dels mortals no puguem assolir amb una mica de constància i petites dosis d'esforç; però cal també —i això és el més important— renovar cada dia la il·lusió per continuar endavant. En els moments més durs has de trobar motius per llevar-te i caminar i per arribar al final de l'aventura i, quan ho fas, quan hi arribes, l'emoció no té preu i tots els sacrificis paguen la pena amb escreix. Tanmateix, ahir no em vaig poder —ni voler— convèncer. No era prudent. I aquest matí m'he llevat a les set; feia un bon dia i una fresca agradable, he agafat un tren de Gallur fins a Zaragoza, l'AVE de Zaragoza a Barcelona-Sants i finalment el Rodalies de la línia 4 fins a Manresa. He dinat a casa.

Aquesta tarda m'he anat a banyar a la riera, molt content de la decisió que havia pres. El Camí no té pressa, jo tampoc.

16 de juliol 2008

De vacances

Una setmana a Menorca i després...

... a caminar!

Quin espectacle!

A hores d'ara, Tom Waits ja deu haver acabat el seu segon concert a Barcelona i jo encara visc en el núvol del d'ahir. A mesura que s'acostava, primer el dia, després l'hora, els nervis anaven en augment. No sé si m'havia posat mai nerviós per un concert...

Ja hi som!

Cada cop que un tècnic trepitja l'escenari el public exaltat apuja el volum de la cridòria. Cridòria que definitivament esclata quan, ara sí, el monstre Waits apareix a la petita tarima circular des de la qual udola i conjura. Un potent focus central l'il·lumina des del cel i els seus peus aixafen, aixafen, aixafen... L'auditori sencer, dempeus, aplaudeix i ofega les primeres notes sonores de l'espectacle. Les notes de color són com la veu de Waits: ens superen. Ningú pot fer-hi res, ens atrapa, i tots som nens d'ulls esbatanats que mirem, escoltem, oferim tots els sentits al bruixot, al trampós, a l'assassí, al bufó, al parroquià del racó més fosc, al poeta, al mim...

Aquest home, si és que és un home, és únic, té un poder absolut. Mirant-lo i escoltant-lo en directe te n'adones. Els seus discs, genials, són només bocins, petits encanteris incapaços de copsar totalment la màgia de la seva poesia.

[Espai

Això és un post separador perquè el que vindrà després no quedi enganxat al de l'orangutan-Aragonés]

02 de juliol 2008

"El planeta de los simios"

«Yo soy español y soy un defensor del español totalmente. Soy de Madrid y el madrileño chuleta me encanta, tengo una hija casi de Sevilla y me encanta el andaluz; me gusta cualquier lengua, pero creo que hay que defender a capa y espada la nuestra».

Luís Aragonés, a raó del Manifiesto.

28 de juny 2008

Fa Sol a la tasca

Que si gin o cervesa; que de quina edat és la bona per suïcidar-se i de qui serà el proper llit on cauré mort, begut i nu. Que per què hi ha tardes i dies com els d'avui i que per molts anys. Que també sóc aquell fill de puta que odia i menysprea. Aquell gran imbècil. Llegeix-me els llavis: Fill-de-pu-ta. I que «when I came I felt it was in the face of everything decent, white sperm dripping down over the heads and souls of my dead parents». A la merda tots plegats, anem-hi!

Et duré una flor cada dia fins que vulguis follar-me i després s'haurà acabat tot: les flors i les floritures. M'asseuré aquí tot sol, sense córrer ni esperar, tranquil, així, com ara; i ja podreu anar venint amb les vostres merdes i les vostres collonades i les vostres dones i els vostres mojitos. Pel cul us els podreu fotre. Viatjaré i estudiaré aquestes ampolles d'etiquetes gastades, per veure què amaguen. Quins secrets, quanta pols, quina sort que tindré.

«Sorry, we are unable to allow you access to our website due to regulations in your country of access.»

S'ha de ser cretí. No pots veure Tanqueray si vius a l'Iran o l'Afganistan, ni a Síria. A Nauru que no sé quin país és, sí. Brindem amb els de Nauru doncs: per la mare que ens va parir!

26 de juny 2008

Qüestió de geni

Nosaltres dos

«[...] És divertit de contemplar les anades i vingudes de la gent, com si no sabessin el pa que s'hi dóna. Un nen s'atura davant meu, em mira descaradament i quan en té prou s'allunya xiulant. Allunyar-se és un terme relatiu: se'n va fins a la paret del museu i palpa les pedres. Es treu un guix de la butxaca i dibuixa un rectangle, com una porta. L'escena m'arriba a contrallum i acluco una mica els ulls per veure-hi millor. El nen empeny la porta imaginària —és ben bé el perfil d'una porta— i, és clar, topa amb la pedra. Però no es desanima pas. Reflexiona un instant i, després, traça pulcrament el pom, amb la xapa sencera i el forat del pany; fa el gest d'obrir-lo, es veu una fugaç escletxa i el nen desapareix engolit pel mur.

El fet em deixa en estat de meditació. És evident que les criatures d'ara saben més coses que les d'abans. Són més esparpillades, les preparen millor, com si la vida s'hagués proposat un trot didàctic. [...]»

Invasió subtil i altres contes. Pere Calders

Quin tip de riure!

Diumenge al vespre, mentre jugava la selecció espanyola, jo era a Sort. Vaig veure la pròrroga i els penals en un bar on la gran majoria de la gent animava ferventment la Roja. Res a veure amb el que passava a...

19 de juny 2008

Costumisme pràctic, bona vida.

Estiu. Estim. De cafè i llet i lectura a costat de la finestra del racó per a fumadors de la cafeteria del barri. La finestra oberta convida la brianxa i la lluor del migdia a agombolar-me ací i ho fa tant bé. Llibres a la senalla, nyam nyam. Qui s'apunta a somiar?

Principi.

16 de juny 2008

Beguda de rics

Resulta que Damm ha comercialitzat una cervesa pensada i elaborada per a ésser beguda durant els àpats. Estrella Damm Inèdit, es diu. Per tal que l'invent vengui més, diuen (i potser és veritat) que l'han creada conjuntament amb els sommeliers de El Bulli. Ferran Adrià i la vareta màgica. La gallina dels ous d'or. El geni. Bla, bla, bla. 8€ l'ampolla de 75 cl. Puta mare. Algun dia la tastarem.

Fa uns dies, la nova cervesa va ser presentada al restaurant L'Ospi de Sallent (Bages) i el patufet comarcal se'n feia ressò el passat dimarts dia 10. A l'article d'Helena Rigol es citaven algunes declaracions del mestre cerveser Carlos Cervantes. Segon diu el Regió7, Cervantes va explicar que el nou producte «vol tornar la cervesa al lloc que li pertoca» ja que «fa anys era de rics» i que és una beguda que lliga amb els plats de l'alta gastronomia, i «no només amb la cultura de les tapes, que ha devaluat el producte».

Potser algú hauria de dir-li al senyor Cervantes que faci un tomb pels bars del país per tal que no oblidi qui som els principals clients de la seva empresa. No sé si li convé massa que la cervesa torni a ser «de rics». Quina puta mania amb l'alta gastronomia i tant d'esnobisme!

13 de juny 2008

Tu també ho has vist, oi?

Prens la fresca al balcó. Ets aquí i ja no hi ets, perquè passen ells armant tabola i t'hi sumes. Sumes, desesperes, trobes; tres hores. Tornem a casa, carrer amunt. Quatre nois i dues noies. Selectivitat i alegria. Bromes, quatre nois i dues noies, cap a casa, i tu. Camines lentament, sol, et diverteixes. Els quatre nois, es veu, no hi tenen res a fer, caminen uns passos per davant. Una de les noies és rossa i força alta, duu un vestit. Negre. El vestit. L'altra és morena, molt més baixeta. Baixeta, de fet. Porta uns texans. Caminen unes passes per darrera dels nois, que no saben com fer-s'ho per emportar-se'n qualsevulla de les dues al llit. A quin llit? Si no tenen llit per a dos, ni cotxe. Només tenen joventut, com elles. I aleshores, jo, desgraciat, ho veig tot. La noia morena, baixeta, atansa la mà discretament al cul de la rossa, més alta, que duu un vestit. Negre, el vestit. I sense miraments, no és cap joc, no fa broma, li refrega la mà a l'entrecuix. Les faldilles són curtes. Negres. Les hi arromanga tant que gairebé se li veu tot el cul. Segur que es diverteixen molt. Deu segons, vint segons. Fan molt ben fet. S'exciten. Exciten. Observo els quatre nois, pobra canalla, deuen ser companys de classe, si ho sabessin...

11 de juny 2008

Tuit tuit!

M'agraden els tuits! Fins ara els tuits eren divertits, graciosos, estendard de la poca feina... i podies mantenir una conversa de tuits! Exemple:

—Tuit.
—Tuit, tuit!
—Tuit!?
—Tuit, tuit. Tuit!
—...
—Tuit?
—Tuit, tuit.

A partir d'ara, a més a més, tindran una utilitat diferent! Utilitzant el telèfon mòbil i el Twitter podré informar del que vulgui, quan vulgui, des de qualsevol indret on tingui cobertura. M'anirà molt bé, per exemple, quan marxi a caminar. A més a més, gràcies a korelab i al seu Twitter Ballon personalitzable, he fet el widget que veieu a la dreta, entre el Baobab de les Paraules i el Melic.

10 de juny 2008

El Camí

Ja fa temps que en tenia ganes i finalment m'he decidit. Ja sé on aniré quan torni de Menorca: a fer el Camí de Sant Jaume. Des que fa anys en vaig descobrir l'existència que em va cridar l'atenció. Amb el temps he sabut que de camins de Sant Jaume n'hi ha molts i que, de fet, l'autèntic Camí cadascú l'ha de començar a casa seva. Així doncs, si no hi ha res de nou, el dia 25 del mes que ve abandonaré la meva ciutat tot xino-xano per anar fins al Monestir de Montserrat on faré nit(1) i, des d'allí, seguiré les sagetes grogues que m'hauran de guiar fins a Santiago de Compostela.

Tot plegat seran uns 1100 Km a peu. La distància més llarga que mai m'he proposat de recórrer caminant. El meu Camí.

Em queden dos elements clau de l'equipatge per a escollir: el calçat (les meves apreciades Teva Redpoint 2 ja no poden acompanyar-me més quilòmetres) i la lectura. Alguna proposta?


***
(1) Sempre m'ha fet gràcia passar una nit en un monestir...

07 de juny 2008

Pobre home

L’Emperador alemany Carles V, també rei d’Espanya, va adoptar quan va ser coronat l’any 1519 la llengua espanyola com una llengua franca a la seva cort. La gent intel·ligent de la seva època no s’en va sorprendre, ja que Espanya ja era per aquells temps un imperi mundial, no gens menys havia descobert Colom Amèrica el 1492. Quan els súbdits de Carles V no entenien un idioma estranger, aleshores deien que els sonava a espanyol. Encara avui quan no entenem alguna cosa ens sona a espanyol. Però s'hauria d'actualitzar i dir “ens sona a català”

Avui l'espanyol ja no es llengua oficial
El català es la llengua que es parla al nordest d’Espanya i en la seva variant mallorquina a Mallorca. Dit això, vaig rebre recentment una carta en perfecte alemany, escrita per un cap del departament del govern regional de les Balears. Abstracte: “Els faig una crida per fer-los saber que el govern de les Illes Balears te un gran interès en que, en les seves comunicacions amb els usuaris que decideixin volar amb Air Berlin, es garanteixi un ús adequat de la llengua oficial a les Illes. En els serveis bàsics i essencials,com en els vols cap a i des de Mallorca, Menorca i Eivissa (referint-se a Ibiza), és indispensable garantir als ciutadans catalanoparlants i usuaris l’ús correcte de la seva llengua.


Des de la ‘Platscha’ de Palma!
Wow! Fins ara jo estava orgullós de tenir en els vols interns d’Espanya almenys una hostessa d’abord que parles espanyol. Els hi haig de donar ara cursos de català als meus empleats? I els que volen a Galícia o al País Basc voldran que ens adrecem en gallec o en basc? Es que allí ja no es parla més l'espanyol?

Doncs això no serà cap utopia si la febre regionalitzadora al regne d'Espanya continua com fins ara, segons m'explica un amic meu mallorquí. Hi ha avui pobles a la illa, en els quals els nens ja no parlen espanyol. A les seves escoles l'espanyol és una llengua estrangera més, com l'anglès o l'alemany. On la Playa de Palma s'anomena Platja de Palma. Quan es pronuncia Platscha, t'hi has d'acostumar, però ja no sona com la llengua d'un imperi mundial

Retorn al regionalisme medieval
Fins ara pensava que vivíem en una Europa sense fronteres
...
La partició d'Espanya en nacionalismes regionals és de fet un retorn als miniestats medievals. Fins ara s'ha beneficiat Mallorca de la UE com cap altra. Dels carreteres noves de l'illa, poques en trobaríem que no les hagi pagat la UE. Fins i tot l'aeroport de Palma ha estat en gran part finançat per la UE. Amb una participació exclusivament catalana no s’hauria aconseguit mai de la vida.

Joachim Hunold, director general d’ Air Berlin


Curtisme
. Ignorància. Si no fos perquè —en part— per culpa de miserables com aquest la nostra llengua està com està, la única cosa que em produiria llegir aquest text fora llàstima.

Molt coherent, això és innegable, el quadre combinat per a seleccionar l'idioma a la web d'Air Berlin:

Qui? Jo?

«—Amb barba no t'havia reconegut!»

En certs aspectes sóc tan despistat que segurament si algú em preguntés si he dut mai barba li respondria que no. No porto barba. No m'afaito.

05 de juny 2008

Passejant amb la mort sota la pluja

Ajoutée le 24 avril 2008 par tostoneoneNo es pot dir que tingui febre, però la meva temperatura és superior a l'habitual. Surto amb la mort, amb la pluja i amb un paraigua. Per si em moro.

És gairebé l'hora de sopar, però vull un cafè amb llet calent i una pasta. Un croissant, acabat de fer —per demanar...

M'acosto a la cafeteria. Falten tres quarts d'hora per a que tanquin. No. Reculo. Enfilo un altre carrer. No plou. No em moro. Miro a l'interior d'una taverna on no hi ha mai ningú. Massa gent, passo de llarg. Una altra. Tancat per reformes. Acabo anant a un bar on no vaig massa sovint i on sempre seré un client habitual. Cafè amb llet i un Donut's. Cervesa, Trivial. Trivial, Trivial, Trivial, Trivial, Trivial, i encara Trivial. Tercer. Set euros, tot plegat. Em moro. I plou un altre cop. El paraigua no m'ha salvat de la mort, però potser em fa algun servei amb la pluja. Camino; els carrers foscos per l'hora. Els peus se'm mullen perquè quan em penso que ja és estiu porto sandàlies. Els pantalons no, perquè quan em penso que ja és estiu me'ls arromango. Arribo a casa.

03 de juny 2008

Tinc entrades!!!


Després d'un dia i mig trucant per telèfon, ja tinc entrades per veure en Waits al seu primer concert a Barcelona! Dilluns 14 de juliol a platea, zona central, a la fila 34. Sóc feliç!

02 de juny 2008

En Tom encara comunica

Rien de rien. Les línies telefòniques de Telentrada encara estan col·lapsades. Ho continuaré provant, com a bon pringat. De tota manera, no els costaria res posar alguna mena de nota a la web que digués si ja s'han venut totes les entrades o no, perquè si ens han de dir, d'un en un, a tots els que truquem, que ja no queden localitats, tindran els telèfons ocupats fins demà passat...

Per cert, la web Euroteam ven entrades per als concerts de tota la gira europea al "mòdic" preu de 390€ més taxes de gestió. No estic tan boig, però no havíem quedat que només es podien comprar al telèfon de Telentrada?

ACTUALITZACIÓ (03/06/08 15:50): Encara comunica, però almenys a la web hi diu que queden entrades per vendre... Vinga, Tom, maco, agafa'm el telèfon...

Esperant Waits

Dues persones amb sengles telèfons mòbils fent unes 8 trucades per minut cadascuna, suposen unes 960 trucades per hora. De les 9:00 fins a les 10:30 hem trucat sense fer cap pausa: 1.440 trucades. Des de les 10:30 fins ara, podem haver fet unes altres 1.000 trucades. En total doncs, devem haver trucat, arrodonint, unes 2.500 vegades al número de Telentrada (902 10 12 12). Hem aconseguit línia 5 vegades; això és un 0,2% dels cops que hem trucat. No hem passat de sentir el contestador de Telentrada indicant-nos que podem tornar a trucar al cap d'una estona i recordant-nos que el servei de venta d'entrades està actiu les 24 hores del dia... potser sí que es pensen que d'aquí 24 hores quedaran entrades!

Per més que valguin 100 i 125€, era de preveure que els tres primers concerts de Tom Waits en territori espanyol (un a Donosti i dos a Barcelona) pengessin el cartell de sold out. Aleshores jo em pregunto... per què no sortejaven les entrades? No és tan difícil... t'apuntes a una pàgina web i després comproves si t'ha tocat. En aquest cas tens unes hores per efectuar el pagament i, si no el fas, les entrades es posen novament en sorteig.

En fi, ho continuaré provant de tant en tant, però ja he perdut l'esperança...

29 de maig 2008

Temps d'espardenyes


Enguany, tot i el raig de cada dia que toca —i cau— al maig, ha començat aviat la sensació d'estiu.

Un dels majors atractius de la feina que faig per guanyar-me les garrofes és que quan comença a fer bon temps cau en picat. De mitja tardor a ple hivern treballo més hores al dia de les que voldria i, més empipador, dedico força hores a fer kilòmetres en cotxe. No me'n queixo (bé, a vegades sí) perquè sé que a partir de l'abril, molt probablement, començaré a tenir dies lliures entre setmana i rara vegada hauré de treballar matí i tarda. Per fer una mica d'enveja diré que fa tres setmanes que només treballo les tardes de dilluns a dimecres. Definitivament, encara que els hiverns siguin durs, no em puc queixar.

Tant és així, que aquest any em prendré més dies de vacances dels que em pertoquen (sense cobrar-les, això sí!) i ja he començat a pensar què faré. D'entrada una cosa és segura (1): el dia 16 de juliol a la nit carregaré la tartana roja a l'Isla de Botafoc (o algun altre ferro similar) i marxarem una setmana a Menorca! Dilluns a la nit baixava de Puigcerdà absolutament immers en aquest proper retrobament amb tants llocs estimats i algunes persones molt apreciades.

I després començaran unes altres vacances. Aniré a caminar, com l'any passat, i ja tinc algun projecte en ment...


***
(1) Tan segura com segur pot ésser tot en aquesta vida, és clar.

Peticions

No et demano que nedis contracorrent, però almenys tingues la voluntat de mirar per on passa el riu i qui són els que t'acompanyen aigües avall...

23 de maig 2008

M'he tret quinze anys de sobre!

Feia... què et diré jo? Cinc anys (o més!) que no anava al cinema. De fet no havia anat mai (mai!) al Bages Centre. I avui m'he (ens hem) decidit. Estrenaven la nova de l'Indy i tenia ganes de tornar a ser una criatura. D'imaginar, de somiar, de riure, d'espantar-me, de patir, de viure totes aquelles aventures increïbles que només li poden succeir a ell.

La pel·lícula és tot allò que hom pot esperar de l'Indiana Jones, ni més ni menys. He de confessar que, havent vist el tràiler, tenia por de trobar-me amb una mena d'Spiderman fent acrobàcies impossibles amb el fuet; però no, aquesta vegada ens han respectat. M'han tocat la fibra amb la Harley Davidson i només m'ha decebut el final. Això no m'ho esperava de tu, Indy! (Però et perdono perquè he passat una bona estona, que és el que havia anat a buscar)


PD: Senyors de LucasArts, el joc en 3D deu ser boníssim, segur! Però... fora molt demanar una aventura gràfica amb SCUMM de tota la vida, amb gràfics pixelats i midis?

15 de maig 2008

Hi ha fades a la Vall Ferrera

Aquesta tarda volia sortir a fer l'indi pel bosc amb el monocicle, però s'ha posat a ploure. He obert el dietari de viatge del GR-11, l'he repassat i n'he reescrit dos jorns més. He recordat que, efectivament, hi ha fades a la Vall Ferrera. Almenys durant uns dies, l'estiu passat, n'hi hagué una...

Etapes quatre i cinc, a peu de camí.

09 de maig 2008

El Baobab de les Paraules

Ara mateix no recordo com va ser que vaig descobrir el projecte Tree-Nation (em sona que vaig sentir-ne parlar a Catalunya Ràdio i/o en algun post de l'Intratable) però em vaig registrar a la pàgina ja fa força temps i n'he anat rebent notícies periòdicament. M'agraden els arbres, m'agrada la idea i m'agrada com la presenten.

Aquest abril, mes del meu naixement, vaig penjar al blog una consulta en què preguntava als visitants si havíem de plantar un Baobab o no calia... Ara no me'n recordo de la xifra exacta però em sembla que l'enquesta va tenir 12 o 13 participants i, d'aquests, una mica més del 70% van votar que sí. La intenció d'aquesta consulta era ajudar-me a decidir si em volia regalar un Baobab pel meu aniversari (o amb qualsevol altra excusa similar).

Ahir vaig anar a l'Abacus i fent la rutinària volta pels taulells de novetats vaig veure un llibre (que no és pas cap novetat, em sembla) que em cridava. L'home que plantava arbres, de Jean Giono. És un llibre petit (110 x 140 mm) de 76 pàgines i es llegeix en una estoneta. A la contraportada hi diu: "Un relat ple de sensibilitat que és un cant al desinterès i a la generositat i que exalta l'enorme valor que hi ha en un acte tan senzill com és el fet de plantar un arbre." Té raó.

Amb tot plegat, avui, 9 de maig del 2008 neix, virtualment i real, un petit Adansonia Digitata anomenat "El Baobab de les Paraules" —l'oníric Baobab que inspira aquest blog— que viurà, de moment, en un viver i que d'aquí uns mesos serà trasplantat a Dosso (Níger). I algun dia l'aniré a visitar...

03 de maig 2008

A peu de camí

Ja he publicat les primeres anotacions de la tercera etapa del GR-11: de la Guingueta d'Àneu a Estaon.

02 de maig 2008

Mut

Vaig començar a somiar un vespre que em trobava trist i sol. Tenia els ulls perduts a la televisió i el pensament fugia lent però decidit. No anhelava èxits ni dones ni menys encara diners, cotxes o cases. Somiava estar sol i caminar, lluny, sense haver de patir per on dormir, on menjar. Endavant, de sol a sol, brut i suat, sense tenir mai fred. Bru. Arribar a la meta, mirar a dreta i esquerra i, sense fer cas de ningú, prendre una direcció qualsevol i continuar endavant per sempre més...

Basat en fets reals


(El meu regal d'aniversari. Gràcies!)



01 de maig 2008

Malaltia

Malalt.

Molt malalt. Avorrit, absort. Endut. Tusso. Podrit, corcat. Malalt, molt malalt. Buit de ple, ple de buit; de res. Enyorat, lligat enlloc. Atzucac de mots; paraules i punts i salts. Ritme. Així tusso, amb ritme, podrit. I crits i son i tard que és, de nit, i fosc i res que tinc, que no tinc res de pobre que sóc i on ets si bull el brou; que vull.

30 d’abril 2008

Atrapat!

He de fugir. Com sigui he de marxar d'aquí. Tot s'hi val! Els grillons són invisibles i no hi ha sentinelles. Així i tot em sento argollat.

—Fuig, imbècil!

—Comença a córrer ara! No miris enrere!

21 d’abril 2008

Le parapluie

Foto de [Phil h]S'enfila al tren de bon matí quan encara falten quatre minuts perquè es posi en marxa. «Això si el tren és puntual, perquè...». Potser hauria tingut temps de tornar al pis i agafar el llibre que volia llegir durant el trajecte... Quan ja ho tenia tot a punt per marxar —portàtil, bossa, claus, una poma, el llibre— s'ha adonat que plovia i amb el tràfec de cercar el paraigua ha oblidat completament el llibre.

Tenia moltes ganes de llegir durant el trajecte. Només per poder llegir valia la pena anar amb tren. Abans, feina i estudis li permetien desplaçar-se amb tren i aprofitava els viatges per lliurar-se a la lectura de novel·les. Era un home bàsicament de novel·les. Algun assaig i poesia, de tant en tant. Això sí, la poesia a casa; mai al tren. Quina manera més ridícula de fer-se l'interessant. No es pot llegir poesia en un tren.

El cas era que en agafar el paraigua el seu cos es veia amb les dues mans ocupades i el cervell havia donat l'ordre de partir. Ara, bona part de la il·lusió que li feia anar amb tren, com temps enrere, s'havia esvaït per culpa d'un descuit estúpid. I no hauria tingut temps de tornar al pis, el tren arrenca puntual. «Quin sant s'ha trencat el cap!», remuga. Ha sentit dir —ha llegit als diaris— que darrerament el país ha patit nombrosos incidents ferroviaris i ara l'indigna que el tren sigui puntual.

Mira al seu voltant, i s'entreté inventant les vides dels qui viatgen amb ell. Quina colla de desgraciats! veu tres persones que llegeixen tranquil·lament i tots —tots!— tenen una vida més apassionada que la seva...