Ens agraden les coloraines!

Un regal en forma de referència cultural que ens han dut uns amics des d'Àustria: Friedensreich Hundertwasser.

P.D.

Pa de pessic amb massa mare

Avui ens han regalat (moltes gràcies!) un got de massa mare per a fer un pa de pessic de les Carmelites Descalces de Sevilla. Ja fa temps que gràcies a en Guillem vaig descobrir el blog ¿Te quedas a cenar? i l'artesania de l'elaboració del pa. La veritat és que meravella com l'Iban explica els secrets del pa i els processos d'elaboració de tots els que fa.

L'elaboració d'aquest pa de pessic durarà deu dies i ja comentaré el resultat al blog. Si surt bé em sembla que m'animaré a fer una massa mare de pa —seguint les indicacions de l'Iban— i provaré de fer el meu propi pa casolà; i si no surt bé, també ho provaré!

Franc albir

Quants segons? memòria llit còmode em penso que no sé fer aquest exercici. Punts. Puces. Recerca, bombes, holocaust armes químiques fugida èxode quarantena dinars com abans. sorpreses ortogràfiques ara. cerveses amics i més sorpreses gran afluència sopar car no ens queixem, acceptem. Les compto, no les compto? Com es fa? Ball de poble, pavelló, rock 'n' roll my baby lowdown cares conegudes sorpreses inesperades salutacions hola hola com va tot? muaqui muaqui i muaqui muà. Definitivament no en sé, però com pots no saber fer allò que no té cap norma? Què més després? ballem riem bevem ballem anem a dormir dormim fins tard joventut desig simpatia familia andròmines trobades explicacions accidents cotxes ferralla airbag cremades pa de pessic marxem adeu la manera de parlar dels cuiners ens agrada revolts i radiohead tornem al camp de batalla exploració guàrdia alta no la podem abaixar sopar tu allà i jo aquí telèfon exercici i aquí estic per provar, ja me'n diràs el què.

Un poema de Bukowski

Fa uns dies em van deixar Orphans, el triple àlbum en edició limitada que va publicar Tom Waits el 2006 (darrerament parlo molt de Tom Waits, oi?) i resulta que el tercer CD titulat Bastards conté, sobretot, peces del que en anglès anomenen spoken word. (M'agrada aquest concepte)

Un dels poemes que interpreta Waits és Nirvana, de Charles Bukowski, que no sé en quin llibre el vaig llegir i que em crida especialment l'atenció perquè mostra una de les facetes menys habituals de Bukowski sense allunyar-se gens del seu estil, i perquè té un toc genial, què cony!. En fi, si us ve de gust, premeu el play, escolteu-lo i llegiu-lo. Val la pena.



Nirvana

not much chance,
completely cut loose from
purpose,
he was a young man
riding a bus
through North Carolina
on the way to somewhere
and it began to snow
and the bus stopped
at a little cafe
in the hills
and the passengers
entered.
he sat at the counter
with the others,
he ordered and the
food arived.
the meal was
particularly
good
and the
coffee.
the waitress was
unlike the women
he had
known.
she was unaffected,
there was a natural
humor which came
from her.
the fry cook said
crazy things.
the dishwasher,
in back,
laughed, a good
clean
pleasant
laugh.
the young man watched
the snow through the
windows.
he wanted to stay
in that cafe
forever.
the curious feeling
swam through him
that everything
was
beautiful
there,
that it would always
stay beautiful
there.
then the bus driver
told the passengers
that it was time
to board.
the young man
thought, I'll just sit
here, I'll just stay
here.
but then
he rose and followed
the others into the
bus.
he found his seat
and looked at the cafe
through the bus
window.
then the bus moved
off, down a curve,
downward, out of
the hills.
the young man
looked straight
foreward.
he heard the other
passengers
speaking
of other things,
or they were
reading
or
attempting to (trying to)
sleep.
they had not
noticed
the
magic.
the young man
put his head to
one side,
closed his
eyes,
pretended to
sleep.
there was nothing
else to do-
just to listen to the
sound of the
engine,
the sound of the
tires
in the
snow.

Mots encreuats

—Dones sense companyia, de cinc lletres.
—Putes?
—Soles!

Perquè no pari de ploure!

Imatge realitzada amb l'eina Wordle.

Crien els esborranys

Digues atuell un cop més
i seràs encara més bella.

Estudiar espanyol

Primer fou Till Stegmann —el de l'EuroCom— qui ho va dir i avui Bernat Joan —secretari de Política Lingüística— ha mostrat el seu acord amb l'opinió del filòleg afirmant que «per saber castellà no són necessàries les classes».

Així d'entrada, l'afirmació sobta. La primera lectura que en faig és que les classes d'espanyol que s'imparteixen a Catalunya no serveixen per a res. Són una pèrdua de temps i de diners. Si hi rumiem una mica, però, no sembla un disbarat tan gran... efectivament per assolir el nivell amb què els alumnes acaben l'ensenyament obligatori, no calen les classes; i podríem fer extensible l'afirmació al català, les matemàtiques, la física, etc.

D'altra banda, la polèmica (per exemple) suscitada per aquestes declaracions em porta a reflexionar sobre quina hauria de ser l'educació lingüística a Catalunya i de quina manera podem garantir el futur i la salut de la nostra llengua.

A priori, qualsevol país hauria de voler (i sobre les excepcions no cal ni parlar-ne) que el nivell cultural dels seus habitants sigui el major possible. Per extensió, que els seus habitants parlin tantes llengües com sigui possible. A Catalunya tenim la sort de tenir una llengua pròpia amb una salut que, si bé és molt delicada, ja la voldrien moltes altres llengües de països sense estat. A més a més, per raons històriques, tots els habitants que han rebut educació a Catalunya, parlen també l'espanyol. A títol individual, és a dir, per a cadascun dels habitants de Catalunya això és, sens dubte, positiu; ja que l'espanyol és la tercera llengua del món en parlants natius.

Tanmateix, l'espanyol està desplaçant el català i —no només això— també l'està deteriorant. Fora legítim, doncs, que en un futur estat català prevalgui l'interès general de conservació de la diversitat cultural per damunt de l'interès individual i no s'hi ensenyi espanyol? No és contradictori això?

És absurd tot plegat. La única qüestió que crec tenir clara és que, a dia d'avui, pel bé de la cultura catalana, necessitem un estat propi on l'únic idioma oficial sigui el català; amb un sistema educatiu on la llengua vehicular sigui el català i on es garanteixi una educació de qualitat amb dues o tres llengües estrangeres (espanyol? anglès? àrab? xinès?...)



Observació: Aquest apunt és un exercici de reflexió escrita i segurament conté tota mena d'inconnexions, fils perduts, escriptura impulsiva i altres estirabots. I, a mi, ja m'està bé. Serà especialment ben rebuda qualsevol reflexió al respecte en els comentaris.

Manresa, la mare que em va parir!

«Aparcar més de dues hores en zona blava al mateix carrer serà multat, tot i canviar de lloc»

Regió7 [20/08/08]

Vagi per endavant que em sembla molt beneficiós per a la ciutat que es miri d'eliminar la major quantitat possible de cotxes (aparcats o circulant) del barri vell, però crec que l'ajuntament comet un nou error amb aquesta mesura.

Jo, des que visc al barri vell, faig tots els desplaçaments per dins la ciutat a peu i n'estic molt content. Vaig més ràpid, no m'atabalo cercant aparcament i, de rebot, contamino menys i em mantinc més en forma. Tot són avantatges. Ara bé: la meva feina requereix que tingui cotxe ja que m'he de desplaçar diàriament a diversos pobles i ciutats de la Catalunya central als quals no puc arribar amb transport públic (per incompatibilitat horària o, simplement, perquè aquests no existeixen). I mentre sóc a casa (o si treballo a Manresa ciutat, que a vegades també ho faig) a alguna banda he de deixar el cotxe. Ara mateix, amb l'ampliació de 654 a 708 zones blaves i l'eliminació d'altres places d'aparcament (Barcelona, Alfons XII, Milcentenari —parcialment—, etc.), ja gairebé no queda aparcament gratuït al barri. Si a sobre ja ni tan sols puc renovar el tiquet de la zona blava i he d'anar canviant el cotxe de lloc, perdré el temps, contaminaré i embussaré la ciutat sense cap necessitat de fer-ho.

Tenir un cotxe particular és un luxe al qual tendim a restar importància (mal fet!); cada dia que passa ho és més, i així ha de ser. Manresa (i tot el país) ha d'apostar fort pel transport públic urbà i interurbà, pels carrils bici, etc. D'acord. Ara bé, el que no es pot fer és anar posant pals a les rodes als conductors, eliminant places d'aparcament o fer zones blaves caríssimes que són un autèntic paràsit per a molts treballadors de pobles de la rodalia, pels veïns (i ara a sobre haurem de fer rotacions cada dues hores)... sense proposar alternatives. Calen zones d'aparcament gratuït a les rodalies de la ciutat i transports llançadora per accedir al centre, a les estacions de tren, d'autobusos; aparcaments amb tarifes reduïdes per als veïns, etc.

Encara sort que tenim un ajuntament pressumptament d'esquerres, que si no... quina poca vergonya!

El núvol que rega el Baobab

Imatge realitzada amb l'eina Wordle.

Ahir vaig descobrir, gràcies a Microsiervos, l'aplicació Wordle que serveix per a crear núvols de paraules personalitzats (tipus de lletra, coloració, estructura...) a partir d'un text, d'un canal web o de les etiquetes d'un usuari de del.icio.us.

Avui, en una d'aquestes tardes no precisament productives que visc aquesta setmana, m'he entretingut a recollir els títols de tots els apunts que conformen aquest blog (Blogger podria oferir un canal només amb els títols, per cert) i a despullar-los de mots comuns (articles, preposicions, etc). El resultat és el núvol de paraules de colors que veieu al damunt d'aquest text (i que podeu clicar per veure ampliat). Espero que continui creixent i, de tant en tant, descarregui un bon ruixat damunt d'aquest Baobab de paraules...

Road to peace

«And if God is great
And God is good,
Why can't he change the
Hearts of men?
Maybe God himself is lost
And needs help
Maybe God himself he needs
All of our help»

(La lletra sencera)

I això és notícia?

Llegeixo a la portada de l'edició digital de l'AVUI el següent titular:

Sergio, jugador català del Dépor, considera un "dialecte" el català

i veig molt clar que això no és cap notícia. No té cabuda en un diari generalista ni tampoc en un d'esportiu. Proposo un titular alternatiu que ajuda a veure-ho encara més clar:

Molts jugadors de futbol són completament ignorants, alguns d'ells són catalans

Qui traeix l'esperit olímpic?

La ciclista espanyola María Isabel Moreno ha donat el primer positiu per dòping als JJOO de Pequín i tota la maquinària es posa en marxa: les federacions esportives imposen sancions, les autoritats cerquen xarxes de distribució i culpables, els polítics lamenten el mal que sofreix el país, els articulistes d'opinió de la premsa escriuen sobre l'esperit olímpic, els superhomes i les superdones(1) que fan proeses que la resta de mortals no podem sinó imaginar i, finalment, fan caure el somni: trampa, traïció, engany, bla, bla, bla...

Desenganyem-nos, en bona part dels esports, al nivell que es competeix avui dia, la victòria es decideix per dècimes de segon. I, arribats a aquest punt, molt sovint el que marca la diferència és la tecnologia. Un vestit de bany de no sé quin nou teixit hidròfug, uns pneumàtics de compost revolucionari, unes sabatilles amb una major adherència, etc. En alguns esports —per exemple, la Fórmula 1— ja fa anys que posen límit als avenços tecnològics que poden utilitzar els esportistes (suposo que devien adonar-se que si seguien aquesta evolució molt aviat podrien prescindir dels pilots) però, en qualsevol cas, si tots correm la marató amb les mateixes sabatilles és com si tots la correguéssim descalços. Així doncs, fins al proper avenç tecnològic, tornem al punt de partida. Què podem fer? Apliquem la tecnologia a l'organisme de l'esportista. Fem que el seu cos rendeixi més i recuperi millor del que humanament és possible: droguem-lo dopem-lo.

Acceptem la realitat: tal com està muntat el circ de l'esport professional, no hauríem de parlar de trampes cada vegada que un esportista dóna positiu. Hauríem de parlar de descuit dels metges o de reacció incontrolada del cos (per sort, encara no som màquines deterministes). La qüestió no és dopar-se o no, és no excedir la dosi. Aleshores, si les marques, els sponsors, el capital —en definitiva— volen el màxim rendiment possible, competitivitat extrema i igualtat de condicions: obrim la veda. Abolim els controls antidòping i gaudim de l'espectacle. Ja enterrarem els morts.

Si un ciclista que ha entrenat fins als límits del seu cos vol batre el rècord de l'hora, escollirà una bicicleta que pesi menys de 7 kg, i no una que en pesi 18; tothom ho trobarà d'allò més raonable. El pas d'una bicicleta de 18 kg a una de 6,438 kg. és pura tecnologia (i molts diners), ni més entrenament, ni més esforç ni, per descomptat, “esperit olímpic”. Si el ciclista, a banda d'entrenar de forma sobrehumana, pren la dosi adequada d'eritropoetina tindrà més glòbuls vermells a la sang i el seu rendiment serà, encara, una mica millor. Prendre EPO requereix tan poc esforç, tan poc “esperit olímpic” com triar una bicicleta de 6,438 kg en lloc d'una de més pesant, però en canvi és fer trampa. No ho entenc. No ho entenc, sobretot, perquè els mateixos que públicament condemnen els qui donen positiu són els que donen corda a la roda que exigeix que els esportistes es dopin. Juvenils que en el seu moment van ser prou bons ciclistes han abandonat el món de la competició quan els diuen, en arribar a certa edat, que si volen continuar s'hauran de prendre periòdicament els còctels de fàrmacs que els metges de l'equip els preparin.

Jo, que gaudeixo fent esport de forma moderada i no competitiva, entenc, valoro i admiro aquest anomenat esperit olímpic, l'afany d'autosuperació, aquesta forma d'honor. I sé veure, malgrat el que he escrit en el paràgraf anterior, quina és la diferència entre córrer amb una bicicleta de 7 kg o fer-ho amb el cos ple d'EPO; però quan l'esport arriba a certes cotes de professionalització (i estem parlant de les més altes) tot això, no ens enganyem, esdevé secundari. Ja és prou trist, així que, com a mínim, no siguem tan hipòcrites de criminalitzar els esportistes.


***
(1) El meu corrector ortogràfic és sexista: accepta el mot superhomes però marca amb vermell superdones.

Calçada i Sardà

Aquesta nit TV3 ha emès els episodis Algèria I i Algèria II de la 4a. temporada d'Afers Exteriors, el programa de viatges d'en Miquel Calçada. No els havia vist i m'han semblat emotius, respectuosos, intel·ligents, ocurrents, divertits, educatius, plurals... en resum, excel·lents. M'agrada el format del programa i admiro el savoir faire del Calçada.

No he pogut evitar, però, de pensar en l'únic episodi que he vist de la mateixa fórmula en un altre canal: el Dutifrí de Xavier Sardà a Telecinco. En aquell episodi, el marcià i la gran-germana, visitaven Islàndia. Es podria fer una crítica de cada programa, però em sembla que amb un parell de vídeos quedarà tot explicat.

No he trobat el vídeo en què Miquel Calçada coneixia Islàndia, però serveixi com a comparació una sauna finlandesa i els banys termals islandesos...

Primer, Afers Exteriors:



Després, Dutifrí:



Si en Sardà tingués un mínim de dignitat (cosa que podríem posar en dubte tan sols recordant les Crónicas Marcianas), hauria de fer un darrer programa per demanar disculpes a tots els països que ha visitat —després de recollir la cara, que li hauria caigut a terra de la vergonya.

Desfet a filagarses

Abraço la corfa, m'hi aferro tot tens. Cerco dos peus. Vibro. Començo a pujar, incòmode; a remolc, tinc por de relliscar. D'una batzegada mal donada em fereixo els dos braços: res, esgarranys i fils de sang. Coïssor. Amanollo una bona branca, respiro tranquil un instant i llanço el taló. Un darrer esforç, frecs a l'abdomen, al panxell, als avantbraços. Bocins d'escorça, birbillejos i regalims de suor que couen les ferides, vermelles i vives. Somric satisfet: sóc dalt. Observo el voltant, cercant una bona talaia i la guanyo. Inspiro profundament, em relaxo... ara que tot just comença el repte. A veure, què hi tenim aquí?

Laxa moral

«De petits, davant dels pots de confitura o dels cistells de prunes clàudies, el sentit moral deixava de funcionar gairebé instantàniament. Però el fenomen no es limita pas a la infància. Més endavant, deixa de funcionar davant de moltes altres coses —més importants.»

El quadern gris, Josep Pla.

Pelegrí peregrí

¿De dónde soy? ¿O de dónde vengo?

pelegrí -ina

[s. XIV; del ll. td. pelegrinus, -a, -um, dissimilació del cl. peregrinus 'estranger, rodamón', der. de perĕgre 'de (a) l'estranger', de per i ager 'camp']

1 m i f RELIG Persona que fa per devoció un romiatge a algun santuari, sol o en companyia d'altres. Hom l'anomena també romeu.

2 m ICT Peix cartilaginós de l'ordre dels esqualiformes, de la família dels làmnids (Cetorhinus maximus), filtrador i de grans dimensions.

3 f ZOOL Petxina de pelegrí

HOM: pelagrí.

peregrí -ina

[s. XIV; del ll. peregrinus, -a, -um 'estranger' (cf. pelegrí)]

adj Rar, poques vegades vist. Una dona d'una bellesa peregrina.

La veritat és que fins que no he tornat a casa i he tingut un diccionari a mà, he derivat dies en un mar de dubtes.

Tot ho farem

L'experiència d'enguany al Camí de Sant Jaume s'ha vist estroncada (molt) abans d'arribar a Santiago de Compostela. Aquest divendres passat, primer dia d'agost, vaig llevar-me a les 3:30 de la matinada per afrontar la darrera i més llarga etapa dels Monegros. Foren 47 km de gran solitud, dues hores caminant de negra nit enmig d'aquella estepa soliua, una albada realment meravellosa i, després, hores i hores de sol i calor, bella panoràmica monòtona, infinits horitzons i l'escomesa del cerç que bufa sempre infatigable en aquelles planúries. Fou dur per a les cames, és cert, però just a l'inrevés que el traç del sol sobre el blau impecable del cel, un somriure prenia forma al meu rostre. Em sentia capaç de tot: aquella etapa —la vuitena del Camí— era molt especial per mi i la vaig superar fins i tot millor del que em pensava.

Però, ai!, no diguis blat! L'endemà, dissabte, només em separaven 26 km (de no res, vaig pensar) de Zaragoza. Ja de bon matí la cama esquerra em va començar a fer força mal a la part baixa de la canyella. Avançava a un ritme molt per sota de l'habitual i em costava qui-sap-lo deixar els quilòmetres enrere. Les torres de El Pilar, a l'horitzó, tampoc es volien apropar. Finalment vaig entrar a l'urbs. Un dissabte d'agost de l'any que la ciutat celebra l'Expo. Massa gent. M'anava decididament gran. Vaig haver de caminar unes tres hores més cercant un indret on passar la nit. Fou desesperant. No només volia, necessitava!, una dutxa i un llit; un raconet on aïllar-me del soroll, de la gent, dels cotxes, de tota la ciutat! Vaig tenir ganes de plorar, però no ho vaig fer. Potser fou un error.

A les sis del matí del diumenge, havent-me untat la cama amb un ungüent antiinflamatori, vaig començar una altra etapa. Després de la primera hora, amb els músculs calents, el mal va desaparèixer i em vaig animar. Vaig dinar a Cabañas de Ebro, compartint taula amb l'Oriol i l'Eric, dos joves molt trempats de la plana de Lleida que pelegrinaven sobre rodes, i després de dinar vaig arribar a Luceni on, en teoria, s'acabava l'etapa. Tampoc hi havia lloc per dormir i, tot i que el mal havia tornat, vaig fer 8 km més fins a Gallur. Vaig arribar-hi a les set de la tarda, havent caminat gairebé tretze hores (la majoria sota un sol infernal i una temperatura que superava els 35ºC) per un total de 47 km, un altre cop. Bona manera de reposar la cama...

Durant la nit, a l'habitació de l'hostal de Gallur, vaig veure clar que no era prudent caminar l'endemà i vaig decidir passar el dilluns (ahir) descansant. Així ho vaig fer: al matí vaig anar a l'ambulatori del poble i el metge em va receptar antiinflamatoris orals (1200 mg diaris de dexibuprofè). Vaig passar-me gairebé tot el dia al llit llegint Pla. I pensant, i fent ballar la barretina...

Per fer una caminada de tants dies es necessita una determinada condició física: res que el comú dels mortals no puguem assolir amb una mica de constància i petites dosis d'esforç; però cal també —i això és el més important— renovar cada dia la il·lusió per continuar endavant. En els moments més durs has de trobar motius per llevar-te i caminar i per arribar al final de l'aventura i, quan ho fas, quan hi arribes, l'emoció no té preu i tots els sacrificis paguen la pena amb escreix. Tanmateix, ahir no em vaig poder —ni voler— convèncer. No era prudent. I aquest matí m'he llevat a les set; feia un bon dia i una fresca agradable, he agafat un tren de Gallur fins a Zaragoza, l'AVE de Zaragoza a Barcelona-Sants i finalment el Rodalies de la línia 4 fins a Manresa. He dinat a casa.

Aquesta tarda m'he anat a banyar a la riera, molt content de la decisió que havia pres. El Camí no té pressa, jo tampoc.