Aquest apunt s'anomena «Vergonya»

Doneu-nos la mateixa merda que doneu a tothom, però abilleu-la convenientment, perquè nosaltres som diferents...

Avui al vespre he sortit, he anat a "sopar fora", com faig gairebé cada cap de setmana; però avui tenia ganes de passar-m'ho bé. De ballar, de fer el boig i de fer el ruc. Avui en tenia ganes especialment... sabeu què vull dir.

Sóc manresà, i per més que els venuts (o vençuts —gràcies Adam—) de l'ajuntament estiguin enderiats a fer-me'n avergonyir, estimo la meva ciutat. I a Manresa se celebrava aquest cap de setmana la trobada d'estudiants dels Països Catalans organitzada pel SEPC. Com que tals trobades no poden celebrar-se sense concerts, hi havia concert avui a Manresa. Hem arribat just a mig concert del Belda. El Belda és un home molt respectable que, a més, m'agrada. I son grup, igual.

Tot s'ha girat quan una puta snob, disfressada de hippie, fora de lloc, m'ha dit (en sentir-me demanar una cervesa, si us plau):

—Tu, polaco! Xerra valencià!

Tu, polaco. Xerra valencià. Filla de puta (també es veu que puta és una paraula que no queda bé, que ofèn a les dones: avui m'ho han dit, literalment). I d'aquí a n'enllà. Després: PD La factoria. Comencem amb Backstreet boys i Shakira, posem-ne una de Los Rodríguez, que ens dignifiqui (per poc que pugui, i mira que m'agraden) i vinga, que tot s'hi val: David Bisbal, Numa-numa-yé-i-sa-puta-mare. Ah sí, no oblidem el Gora E.T.A militarra, de tant en tant, que queda molt bé! Ballem tots, que és molt divertit (que guais que som! putus espanyols!), que tot s'hi val, dèiem, que avui ja hem complert: visca Terra Lliure!

Insultem a les (diem-los) anorèxiques i pijas del Sielu mentre ballem el mateix que elles perquè elles són unes (putes, que aquí no ofèn) consumistes, capitalistes; i nosaltres no: nosaltres som els bons, les bones. Tenim la Raó.

Em cago en el Déu que m'ha parit i en sa puta mare, perquè estic emprenyat, perquè ho faig per costum, perquè és Setmana Santa, i perquè no se'm fa estrany que aquest país sigui on és.

Deu ser qüestió d'hormones, d'aparença, de reforç del caràcter, de la primavera, de la ignorància (per sort no genèrica) del passatge de la biblioteca de Murakami i d'això: de repetir consignes vomitades. Però ho sento: això fa el mateix fàstic a tot arreu i, de vergonya, més a casa.

Resulta que no, no era ella qui estava fora de lloc: era jo.