No cal volar per veure les teulades

Records...

«A través de les persianes veia siluetes que no coneixia. Algunes sopaven o seien al sofà, segurament del menjador; unes es movien bastant, parlaven o discutien, altres estaven quietes, potser tristes. El to de veu en una de les finestres em va fer alçar la vista i girar el cap. Una parella discutia amb paraules que jo, des del carrer, no podia desxifrar. Mots ofegats en un aire fred. Perquè llavors em vaig adonar que feia fred. A la butxaca les mans hi estaven bé. Tenia el nas fred i les orelles em feien mal. La boira, la mateixa que no em permetia veure-hi més enllà del Peugeot vermell, se'm ficava als ulls. Em feien coïssor i de tant en tant me'n baixava una llàgrima que notava càlida quan em rodolava pel costat del nas, però llavors m'afanyava a eixugar-la perquè es tornava freda com el vespre que ja s'acabava. Vaig buscar un mocador a la butxaca, sense èxit, i vaig continuar caminant.

Si no hagués sentit aquella estranya sensació que cada cop més sovint m'oprimia, hauria fet servir les dues-centes pessetes que em quedaven per trucar a casa. No ho vaig fer. Vaig aturar-me un moment davant una sabateria i a través de les reixes vaig veure el meu reflex al vidre.

—Què ens passa? —Vaig preguntar llavors.

El vaig mirar fixament als ulls i durant una bona estona cap dels dos vam dir res, i tampoc vam abaixar la mirada. No va donar-me cap resposta.

—No ho sé. —Vaig dir finalment, deixant de mirar-lo uns instants.»

Sequera

Ara fa dies que no plou sobre el Baobab i les escadusseres paraules que hi broten són encara encarcarades. Brots bords. Àcida mel. Jo m'hi enfilo i observo. De moment, observo.

Llegeixo —descobreixo, de fet— Josep Pla i desitjo que m'encomani tan sols sigui un bri del seu geni per a la redacció dels disset dies que manquen A peu de camí... avui publico el segon.