Atrapat!

He de fugir. Com sigui he de marxar d'aquí. Tot s'hi val! Els grillons són invisibles i no hi ha sentinelles. Així i tot em sento argollat.

—Fuig, imbècil!

—Comença a córrer ara! No miris enrere!

Le parapluie

S'enfila al tren de bon matí quan encara falten quatre minuts perquè es posi en marxa. «Això si el tren és puntual, perquè...». Potser hauria tingut temps de tornar al pis i agafar el llibre que volia llegir durant el trajecte... Quan ja ho tenia tot a punt per marxar —portàtil, bossa, claus, una poma, el llibre— s'ha adonat que plovia i amb el tràfec de cercar el paraigua ha oblidat completament el llibre.

Tenia moltes ganes de llegir durant el trajecte. Només per poder llegir valia la pena anar amb tren. Abans, feina i estudis li permetien desplaçar-se amb tren i aprofitava els viatges per lliurar-se a la lectura de novel·les. Era un home bàsicament de novel·les. Algun assaig i poesia, de tant en tant. Això sí, la poesia a casa; mai al tren. Quina manera més ridícula de fer-se l'interessant. No es pot llegir poesia en un tren.

El cas era que en agafar el paraigua el seu cos es veia amb les dues mans ocupades i el cervell havia donat l'ordre de partir. Ara, bona part de la il·lusió que li feia anar amb tren, com temps enrere, s'havia esvaït per culpa d'un descuit estúpid. I no hauria tingut temps de tornar al pis, el tren arrenca puntual. «Quin sant s'ha trencat el cap!», remuga. Ha sentit dir —ha llegit als diaris— que darrerament el país ha patit nombrosos incidents ferroviaris i ara l'indigna que el tren sigui puntual.

Mira al seu voltant, i s'entreté inventant les vides dels qui viatgen amb ell. Quina colla de desgraciats! veu tres persones que llegeixen tranquil·lament i tots —tots!— tenen una vida més apassionada que la seva...

Cita

Tranquilos, vengo del futuro para traeros algo mejor.
A l'anunci de Neutrex.

A «El misteri de l'amor», de Joan Miquel Oliver.

La catosfera literària, el llibre

Com sempre, un munt de contradiccions. Ara fa quatre mesos es va promoure una iniciativa que instava els bloguistes de parla catalana a enviar un post escollit del seu blog amb la intenció d'editar una antologia del que han anomenat «La catosfera literària».

La mateixa vanitat que pot moure un hom a voler veure publicat un text seu, m'impedia a mi d'enviar-lo. Èxit moral. Jo també sóc un estúpid, què voleu?

Sigui com vulgui, el darrer dia del termini em vaig decidir a enviar un text i ara Ningú (un dels primers posts d'aquest blog) forma part d'aquesta diversa antologia de la blogosfera catalana: la catosfera.

L'eterna qüestió

Sol i de dol

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
—Per quin cel mort—, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.

J.V.Foix

Ahir a l'avui: Tocar sense tocar

Ahir a l'Avui vaig llegir un article del DJ català Phil Musical on recomanava un concert força peculiar que hi ha programat aquest diumenge a l'Auditori. L'article es diu Tocar sense tocar i al concert s'hi podran escoltar, plegats, un theremin tocat (sense tocar) per Dorit Chrysler i el Reactable, un "invent" del Grup de Recerca en Tecnologia Musical de la UPF.

Al senyor Theremin i al seu estri ja ens coneixia, però del Reactable, tot i haver-ne sentit a parlar, no en sabia gairebé res...

Aquells dos

He estat malalt. Per això demano la tercera canya i no la tercera mitjana. Ja hi hem guanyat prou. Es respira s'estiu...



Parlen de futbol. Teoritzen. Hi ha grans teòrics sobre el futbol que segur que no he escoltat mai. Quina sort. Ara tampoc. Em perdo, torno a la cançó, estic de puta mare. Retrocedeixo. Flashback. La seva arribada, per sorpresa meva, m'enfoca el cristall. Primer el veig a ell. Amb el seu cabell curt, ros, la pell blanca; la jaqueta prima de cuir negre, texans, com sempre. Sabates negres, com sempre. Com sempre. I ella, rossa, que no sé com vesteix perquè no vesteix sempre igual. Normal —diríem— i tan amples. Sé que venen de casa, s'asseuen a la barra i demanen dos White Label amb cola, i després dos més, i després... i parlen, i parlen durant tres hores, sense parar. No els recordo parlant amb algú altre. Amb el cambrer i prou, és clar. Dos White Label amb cola. M'agraden. Somric i els continuo mirant i és que estic de puta mare. Retrocedeixo, tinc vint-i-dos anys i la propera la poso jo. Tres White Label amb cola.