Eterna ment

S'escola la glaçada pels grans finestrals i l'acompanyen mig adormits els sons de nit d'hivern. Música de vida irreal, atzarosa. Plegats em troben entre aquestes quatre parets pàl·lides i ocupen la meva ment, eternament. Eterna ment.

Tímides fulles tremolen
encarcarat brancam
Ocell que no canta
nit acabada
jocs de mots
fred viu
mort

Llar nova, bona música

Fer la tria

«He comprat el diari, l'Avui, i l'he llegit detingudament. M'ha agradat l'article de Mossèn Ballarín sobre Xirinacs. Admiro la forma de pensar i d'escriure d'aquest home, per capellà que sigui! El Sostres molt fluix: recordant els pastissets que menjava quan era petit.

Ara m'he ficat en un cafè (no faré l'acudit) molt acollidor, d'aquests típics de poble, de casino: una sala força gran i les típiques taules de ferro forjat, recargolat, amb marbre blanc i cadires de fusta. [...]»

Aquest cafè era El Cafè de la Marina del Port de la Selva i així dono per escollida la lectura per a la unitat 5 de literatura catalana contemporània; perquè el temps tot ho sap i de tot et dóna.

Retòrica

Dir que per res del món voldria fer una preterició constitueix una paradoxa o una meta-preterició?

Poden "anar-se" a la merda!

1. Diríjase a su centro Gas Natural más cercano. [Fet!]
2. Lleve los siguientes datos: (A, B, C...) [Fet!]
3. Empiece a disfrutar de Gas Natural. [...]

...
...

¡Pues va a ser que no! Em van dir que ja em trucarien, però han passat uns dies i no m'han trucat. Així doncs, decideixo trucar-los jo. Lògic, oi?

A veure, el número d'informació de Gas Natural és el 900 760 760 (Uno!). Perfecte...

(Riiiing...)
—[Veu de llauna] El número d'atenció al client de Gas Natural és el 902 250 365 (Dos!)

(Riiiing...)
—[Veu de llauna i musiqueta de fons] Tots els nostres operadors estan ocupats, li atendrem en un moment.
...
—Hola, bona tarda, li atén X, en què puc ajudar-lo?
—Veurà, és que... bla, bla, bla... (dono les dades personals i explico el motiu de la trucada)
—Per aquest tipus de qüestions hauria de trucar a Gas Natural Serveis...
—Em pot facilitar el telèfon?
—Sí, és el 902 209 101 (Tres!)

(Riiiing...)
—Hola, bona tarda, li atén Y, en què puc ajudar-lo?
—Sí, miri... (repeteixo la cantarella)
—És que per aquest tipus de qüestions hauria de trucar a Gas Natural Serveis...
—Bé, això és el que m'han dit, i m'han donat aquest número...
—Ui, doncs li (bé!) han donat el que (bravo!) no hi era (ay! ¡te ha faltado un poquito así!). Això és Gas Natural Solucions.
—Bé, i em pot donar el telèfon correcte?
—900 700 365 (Cuatro!)


(Riiiing...)
[La llauna, la música, el li atendrem i, finalment, el li atén...]
—Miri, jo trucava perquè... bla, bla, bla...
—Per qüestions referents a les altes hauria de trucar al 902 250 365 (Cinco! Maaaaambo! Huh!)
—És que sap què passa?, que al número que em diu ja hi he trucat... Porto mitja hora trucant a números diferents, si ara vostè em fa trucar un altre cop al primer em puc passar tota la tarda donant voltes...
—Ah! Doncs esperi, faciliti'm les seves dades i li passaré a una altra persona que...

[Més música]
—Buenas tardes, le atiende Z. (Vatua el món! Els espanyols si que en saben de xerrar!)
[A aquestes alçades ja no recordava si volia gas natural, una línia ADSL o subscriure'm a Jara y Sedal]
—Buenas tardes! (He considerat que no era un bon moment per indicar que quatre o cinc trucades abans havia escollit l'opció de ser atès en català.) Verá... bla, bla, bla, bla, y bla, bla, bla, bla...
—Pero, a ver, a usted le falta A o B?
—A mi en principio no me falta nada, yo sólo llamaba porque me dijeron que me llamarían pero han pasado unos días y nada de nada. Como usted comprenderá, tener agua caliente y calefacción es especialmente importante en invierno...
—Entonces debería llamar al 902 250 365 y...
—Es que ya he llamado y...
—En el ordenador no consta que haya llamado, debería llamar e indicar... (Quins nassos!)
—Bueno, no se preocupe, creo que regresaré al Centro de mi ciudad en persona para ver si allí me resuelven el problema...

Això tenia un nom, oi? Kafkià? De tot plegat n'he tret un bon mapa conceptual de telèfons de Gas Natural i la certesa que tots els seus treballadors d'atenció telefònica han après català a la mateixa escola...

To tag or not to tag?

Ara feia dies que no em predisposava per escriure al blog... però en canvi em vaig decidir, per fi, a actualitzar la meva vella plantilla de blogger al nou sistema (molt més pràctic, tot sigui dit). Ara he perdut informació de la barra lateral (bàsicament perquè sóc un mandrós); però espero recuperar-la a poc a poc.

La qüestió és: etiqueto o no etiqueto? i si etiqueto, etiqueto allò passat o només allò futur?

També he obert un altre blog, molt més vergonyós que aquest. Té etiquetes.

Sol de fred

La tardor és hivern i l'hivern és tardor, ja tan se val. El sol d'aquest migdia, sol a l'autopista, em duia a la vora del Mar del febrer passat. El sol de l'escola del mar, el mar de l'escola, del sol, per massa bell impassible a les rutines...

eSCoLA del mAR dE RutInessssssss

Barret peruà i màniga curta. El blanc que torna i em cega m'agrada. Tingues de mi aquest escalf d'un sol que un dia m'omplí.

D'aquí cap allà...

Diumenge, cap a la una de la nit, vaig acabar el text sobre el Modernisme i l'«Auca del senyor Esteve» i el vaig entregar una mica més tard del compte (!). Em vaig proposar de no deixar la feina de la UOC per al darrer dia i fins ara me n'havia anat sortint...

No és pas que no m'agradés aquesta lectura, al contrari! Vaig llegir la versió teatral de l'auca farà un parell o tres de setmanes, amb temps suficient per a preparar el treball posterior; però el cap de setmana passat —talòs de mi— vaig adonar-me que havíem de llegir la novel·la! Per sort meva, a l'Abacus en tenien un exemplar de l'edició del centenari. Dibuixos acolorits inclosos! (Algú m'hauria d'explicar un dia perquè m'agraden tant aquesta mena de dibuixos... em recorden les típiques rajoles dels oficis, que també m'agraden molt, és clar!)

Com diríem avui, tot un crack aquest Rosiñol... El cas és que aquesta setmana abandonem el Modernisme i ens endinsem al Noucentisme i l'Avantguarda. I al tractament literari de la poesia. En tinc moltes ganes, la veritat. D'un temps ençà m'han passat tot de coses (com era? neveres, pals de fregar, rentadores... coses que passen!) que m'han apropat més a la poesia i m'interessa força veure com la tractarem a la UOC. (Segurament no serà tan divertit com sentir-te recitar Tot l'enyor de demà en un pati de Vic ple de mentes, farigoles i espígols; però també hi aprendré.)

Per ara, un parell de llibres de poesia: «Auques i Ventalls», de Carner i l'«Irradiador del port i les gavines» de Salvat-Papasseit. La música dels Ix!, el carrer de Les Piques, el MySpace(1), aquest cap ple d'afers i el desordre del blog i el desordre del post. I aquí queda.

***

(1) Em continuo preguntant com pot ésser tan utilitzat amb aquella interfície nefasta!

Capsigranys sobre una roda

Ja tinc monocicle i males influències! Visca!

Gamma

El miro i hi trobo a faltar blaus. A voltes, de blaus, en sobren i el que hi manquen són roigs i violetes, indis i liles. Hi manquen indis, hi sobren blaus... no pot ser. Grisos! Blancs i negres! Els grisos i els blancs i els negres aporten el toc just de sobrietat —d'aquella— i aleshores els altres colors resplendeixen amb intensitat. La intensitat és molt important! D'allò més important...

Tot és cert i res ho és

No sé qui sóc: sóc jo i sóc aquest altre. Sóc també aquell i ningú. Fórem formigues, tinguérem un fill que nomia Ausiàs que ens delia en recitar-nos l'enèrgica ambrosia...

Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.
Plena de seny, si el cor me cartejàveu,
trobàreu clar que us amaré sens fi.

Que s'aturi el món per deixar-me entendre les contradiccions, que es trenqui el mirall per veure'n els bocins sense enganys; no deixeu de clamar —si us plau— que vull escoltar-vos calm a tots, d'un en un.

Serena si pot
ésser passió.

Serena
si pot ésser
passió.

Esclat violent d'aquest plor de tot! On ets? T'amagues? Vine amb els teus ulls vermells, molls. T'amagues?

Un quart i cinc d'onze

Només les fulles, només l'olor. Apaivagat el vent, silenci...
Dos caminants solitaris. El quiosc buit. Passes ràpides.
Vetes, fils i el teler. Pensaments fugissers
                                                                      coses meves.

Parlar de música amb l'Albert

Albert: Què tal l'In Rainbows, t'agrada?
Llengot: Sí, està molt bé
Llengot: El vaig descarregar però li vaig donar el CD a la Gemma i només l'he escoltat uns quants cops al seu cotxe.
Albert: A mi 15 Steps em fa plorar...

Albert: Escolta, què collons els troba la gent als Wilco?
Llengot: Ni puta idea, no els he sentit em penso...
Albert: Tothom els te com els altres grans després de Radiohead i son un muermazo

Albert: Coneixes My Morning Jacket?
Llengot: No
Albert: Imagina...
Albert: una colla de hippies que viuen en un poblet al nord de Wisconsing sense tele ni ADSL...
Albert: només tenen vinils dels 70 d'en Neil Young... i monten una banda...
Albert: i un bon dia arriba al poble un estudiant d'Erasmus i els regala un CD dels Radiohead.....
Albert: com que al poble no hi ha reproductor de CD, només s'influencien pel disseny de la portada de Radiohead
Llengot: hahahahaa
Albert: http://www.youtube.com/watch?v=Q-izg6Mn8co
Llengot: Home, sona bé, però tampoc m'han caigut els collons per terra....
Llengot: hehe
Albert: Ok, és un grup d'aquells que s'ha d'escoltar 3 o 4 cops, però bé, que em vols picar?
Llengot: Clar...
Albert: Dr. Dog fot setmanes que cerco el disc per Rapidshare i similars i res
Albert: uns freaks
Albert: http://www.youtube.com/watch?v=LoYyvcDIpdc
Albert: tu, i els Benevento Russo?
Llengot: Tampoc els conec...
Llengot: ja et dic que estic offline
Albert: collons!!!!!!!!!

Albert: i en José González?
Albert: és el Buckley en bo
Llengot: jajajajaa a veure...
Albert: http://www.youtube.com/watch?v=9B-h1EEsKDA
Albert: el tema el coneixes
Llengot: uooooo
Llengot: impressionant
Albert: és un cantautor suec molt potent
Llengot: suec? amb aquest nom ningú ho diria...
Albert: no se ben bé si és suec però espanyol no és
Llengot: És bo, el puta...
Albert: molt, escolta és imprescindible que et baixis l'últim de la PJ Harvey

Albert: L'Elliot Smith si que el coneixes no?
Llengot: em sona el nom però no l'he sentit, em penso
Albert: es com millor que el González i el Harper junts
Albert: http://www.youtube.com/watch?v=EAOxo8qH_AQ
Albert: Per cert, l'últim d'en Harper és d'aquells de papelera de reciclaje

Gàbia de jo

Tinc aquesta gàbia de cristall on desperto cada dia. Em fa petit. Sóc petit perquè visc en aquesta gàbia de cristall que no em deixa créixer. Hi ha matins diàfans d'aire fresc en què veig les persones que viuen fora de la meva gàbia. I algunes no tenen ni la seva! —em penso. També n'hi ha, de les unes i de les altres, que tenen rialles encomanadisses i rostres alegres. Canten i reciten versos que cavalquen melodies i mirades, que m'il·lusionen, que em fan sentir un escalf que és prop de rompre el cristall de la gàbia de jo.

Però hi ha camins que la boira s'escampa i tot ho pren, camins que serveixen per recordar-me que sóc petit, que no sóc res dins aquesta gàbia de jo. El rellotge fa la seva lentament i es fa tard per viure a poc a poc.

El protagonista P i el xicot X

Imaginem-nos que un dia —un dia en què el sol escalfa tímid entre núvols, un dia en què el carrer és ple de bassals perquè ha plogut tota la nit— el protagonista P se'n va cap a casa a dinar després d'un matí en què ha estat remenant uns quants ordinadors amb la intenció, posem per cas, de comprovar —i documentar, en la mesura que sigui possible— el funcionament d'un servidor de correu electrònic Nyac amb gestió de bústies Nyec, tot plegat corrent —com diuen els informàtics en el seu argot— sobre un sistema operatiu Nyic.

Quan és gairebé a tocar de ca seva, el protagonista P es veu amablement abordat per un marrec, el xicot X, que allargant-li un grapat de monedes l'interpel·la, si fa o no fa, així:

—Perdona, me podrías comprar un paquete de tabaco...?
—No... —encavalca el protagonista P.
—... es que no tengo 18 años...
—Lástima... —conclou P allunyant-se.

El protagonista P no s'ha ni aturat però pensa que ha actuat correctament. Un moment: ho pensa de debò? De seguida s'adona que tot ha succeït tan de pressa que no ha tingut temps de pensar! De fet no ha ni actuat: ha reaccionat.

El cap del protagonista P s'omple, ara sí, de pensaments. Un dels pensaments que li poblen la testa és que si el que pretenia era quedar-se —com diuen els joves en el seu argot— amb el xicot X, li hauria d'haver engegat qualque sortida com «no passis pena, ja creixeràs» o bé «açò es guareix amb el temps»; molt més encertades que el «Lástima» que li ha dedicat.

Un altre dels pensaments que assoten el protagonista P és que, de fet, troba ben lamentable aquest seu país on un marrec de l'edat del xicot X (què devia tenir? quinze anys? setze?) no pot adquirir lliurement tot el que necessita per a perjudicar-se la salut; al cap i a la fi, es diu el protagonista P, jo ja m'embriagava amb freqüència quan tenia la seva edat i no havia de donar explicacions a ningú ni —només faltaria!— demanar a tercers que adquirissin per a ell combinats de ginebra amb cola, vodka amb taronja o —ecs!— amb llima.

Un tercer pensament, més profund; hom diria més filosòfic, amoïna el protagonista P. Ara que ha tingut temps per a reflexionar una mica sobre el que li acaba de succeir, arriba a la conclusió que realment no actuat d'acord amb les seves idees. Però el comportament ha estat visceral i, per aquest motiu, autènticament seu; aleshores... resulta que ell és així?, s'està aburgesant, es fa gran, o potser tota la vida ha tingut aquest caràcter repel·lent?

No sabent si té motius per sentir-se decebut, recordant altres vegades en què la seva actitud contradeia les que li semblen les seves idees (perquè ara ja no està segur de res), el protagonista P arriba a casa, es prepara qualsevol cosa per menjar i deixa de pensar en el xicot X.

Nu davant l'evidència

D'aquesta essència només intuïda pares esment avui quan esbufegues com d'antuvi. Remors del seu camí invisible que et corre dessota els peus quiets et buiden, et roben; però no sents sinó la fua d'aquest vent de fulles immòbils. Et gires, i se'n van (fugen); crides, i riuen. Riuen amb rialles que ressonen eternes en aquest vast camp d'asfalt. Nu davant l'evidència, tanques les pàgines del llibre i tornes a cercar l'horitzó.

El noi de l'ull cluc i la seva banda

A banda dels concerts en directe i a casa l'Albert mentre fèiem campana de l'institut, un dels llocs on més he gaudit i m'he emocionat escoltant música ha estat dins d'un cotxe. Escrivint el post d'ahir vaig recordar una altra experiència musical inoblidable: l'audició de l'«I might be wrong. Live recordings» de Radiohead, també al cotxe, tornant d'un concert de Sidonie + An der Beat a Tàrrega (podríem estar parlant del 2002, segons he vist al Google).

La casualitat ha volgut que ahir se m'acudís de visitar la web oficial de la banda del noi de l'ull cluc i em portés a descobrir el llançament, aquest octubre, del seu nou disc («In rainbows»); i que avui en parlessin al Radioblog de Víctor Correal.

Si ara en parlo jo és per donar ressò a una iniciativa que em sembla original i exemplar: digna del que probablement és el grup més influent des de la darrera dècada del s.XX.

Radiohead distribuirà el seu nou treball, a partir del 10 d'octubre, en dos formats: El discbox, que contindrà l'àlbum en CD i també en dos vinils, un CD amb cançons i material extra, el llibret amb les lletres... i que tindrà un cost de £40,00. I la descàrrega, directament de la web del grup, per la qual podrem pagar el que vulguem, des de £0,00.

A veure si la indústria la màfia de la música comença a reaccionar...

Música al cotxe

Sortim del pub i enfilem la forta pendent del carreró fent conya. Ens diverteix el joc de parodiar els estereotips que ens semblen ridículs.

—Demostra'm que saps conduir! —Em dius, interpretant el rol, amb una veu que no és la teva. Llances les claus del cotxe, les agafo al vol i obro. —Uhuuhuh! —Fas, burleta.

Entrem al cotxe. Tanco la porta. Tanques la porta. Silenci. Giro la clau al contacte i el motor japonès es desperta finament. Faig un cop de gas que fa bramar la macchina. Ens ho hem passat molt bé compartint partides i cerveses amb aquella colla; però el compacte ens retorna a aquesta altra realitat, la nostra, ara només tu i jo. Tanquem el parèntesis. És de nit, la carretera és nostra. La Velvet ambienta el nostre pas pels carrers angostos del poble. Travessem el passeig i el pont. Sortim. Apuges el volum fins que la música ofega definitivament el soroll del motor. Ara no és hora de parlar.

—Si no s'escolta així, no val la pena. —Dius. Gairebé no et sento.

Collons, que bé que escric!

«Quan descobreixes que no necessàriament has de fer servir els adjectius obvis, com ara 'neu blanca' o 'carbó negre', i pots dir 'neu insípida', un adjectiu que descol·loca una mica, penses: 'Collons, que bé que escric!' I t'emborratxes i comences a fer servir adjectius constantment, constantment.»

Quim Monzó, en una entrevista que publica avui Vilaweb.

Ca n'obvi

A ca n'obvi es lleven de bon matí, tot just amb la primera claror, i quan obren l'aixeta del lavabo s'adonen que els han tallat l'aigua. I com que no es poden dutxar, a ca n'obvi, quan es lleven de bon matí, tot just amb la primera claror, perquè els han tallat l'aigua, decideixen que fregant-se els ulls amb les mans ja en tindran prou per a despertar-se i que així ja faran més bona cara, tot i que, és clar, fora molt millor poder-se dutxar.

A ca n'obvi obren l'armari per triar la roba que s'han de posar per afrontar el dia que comença i veuen amb desil·lusió que només queda una muda neta perquè ahir els va fer mandra engegar la rentadora. Van fer càlculs, a ca n'obvi, i es van adonar que si engegaven la rentadora al vespre, la bugada s'acabaria just en el moment en què comença aquella telesèrie que s'acaba tan tard i que els agrada tant. És d'aquelles amb què et fas un tip de riure i ningú, a ca n'obvi, voldria aixecar-se del sofà per anar a estendre la roba. Com que van pensar que a tots els faria mandra estendre la roba (i de cap de les maneres volien deixar la roba a dins la rentadora tota la nit), l'un per l'altre, van decidir que ja engegarien la rentadora l'endemà i es van fer un tip de riure mirant aquella telesèrie que els agrada tant, que començava, segons els càlculs, en el moment en què la rentadora hagués acabat de fer la bugada amb la roba que volien posar-se avui; de manera que, resignats, accepten que sigui l'armari qui trii la roba que han de posar-se per afrontar el dia que comencen amb els ulls enlleganyats.

A ca n'obvi surten al carrer, pugen al cotxe i prenen els mateixos carrers de cada dia, cap a les afores. Es diuen que de tornada hauran de passar per la gasolinera (ara no tenen temps) perquè ja fa dos dies que es va encendre l'indicador taronja de la reserva. Surten a la general i passen el primer poble, passen el segon poble, passen el tercer poble, passen el quart poble, passen el cinquè poble i, finalment, arriben a la ciutat. Aparquen i tots estan d'acord, a ca n'obvi, que tot allò que veuen és molt interessant.

Quan ploraves

Recordes quan ploraves perquè tenies por de la foscor? D'aquesta negror que et naixia a dins i t'ofuscava... Només necessitaves que algú t'abracés ben fort i et digués que t'estima.

T'abraço i t'estimo. Abraça'm i estima'm, si us plau.

Estudiant amb lluna plena

Com que no tinc cap calendari a mà ni un applet a l'escriptori que m'ho confirmi, confio que el meu ull sigui bo i, sortint al terrat, dic:

—Lluna plena.

No hi ha cap nigul que n'enterboleixi aquesta llum que tan m'agrada i la freda penombra m'amaga mentre el portàtil capta les senyals veïnes.

Ja fa una setmana que va començar el curs a la UOC i des de feia molts anys no estudiava per plaer. Aquests dies plego de treballar a les 22:00 i és ara, a aquesta hora en què tota la casa és calma, que em ve de gust obrir els apunts, llegir-los, subratllar-los; consultar referències, imprimir articles, preparar textos i esquemes...

Sóc el principal sorprès i espero que duri perquè, si no és així —com ara—, no valdrà pas la pena estudiar filologia...

La inèrcia

Em porta i em deixo dur, per aquesta alegria que s'encomana, fins a l'abisme. Hi arribo encara amb el pols esvalotat i l'alè perdut, enjogassat, rialler. Un cop allí, se'm presenta repetidament el paisatge d'aquella fotografia que m'hauria agradat fer. Ara hauré de saltar: no tinc altra sortida. Per l'inconscient em balla voluble la idea de tornar, de re/conèixer, de topar-me amb un hivern fred i desconegut i per això ideal, màgic... encara irreal però creixent. La nostàlgia fa feixuga la digestió.

Vast pèlag d'argent que m'atordeix;
he dut ací, amb mi, tot el que tinc.
Vull que ho prenguis...
Vull que ho prenguis tot i no et demano a canvi
res més sinó el Silenci.

Deixa'm
ara
fugir

Il n'y a pas du temps

Passen massa ràpid aquests dies plens quan n'és homogeni el contingut. I és curta la setmana; no paga la pena atabalar-se. Buidar ràpid la ment i recarregar-la quan toca: com un robot al qual carreguen i descarreguen la memòria.

No poder escriure per manca de bones estones per pensar. Idees fugisseres, apunts, dietaris... i la motivació per aprendre, per fer ben feta la feina. Fortes emocions i Amistat, constant evolució i renovada admiració; converses a cau d'orella, cartes, missatges al mòbil. Dinars i sopars, sexe i rialles, música i cerveses i molt sentit de l'humor, sempre, si us plau.

Plugims

Plugim m. Plovisqueig.
Plovisqueig m. Precipitació en forma de gotes petites i nombroses.



L'altre dia, després d'haver estat xerrant de llibres i lectures amb en Guillem, vaig pensar que potser sí que estaria bé d'afegir al blog la típica llista del «now reading», i finalment m'he decidit. No us penseu, el meu és un blog 1.0 —com aquell qui diu— i fer un pas com aquest costa molt! (Podeu riure, si us plau.)

La meva tenacitat lectora és minsa, sóc incapaç de llegir un únic llibre i sovint em veig obligat a recomençar-los perquè alguna altra lectura que m'ha absorbit m'ha fet perdre el fil de la trama d'una bona història. Em temo que quan reobri les pàgines d'«Estremida memòria», per exemple, que té un inici realment misteriós i prometedor, però tan carregat de personatges i situacions (amb ràpids capítols de dues o tres pàgines) que sovint em deixa fora de context; em trobaré altra volta perdut. Beneïda la culpa de na Maria Mercè Roca, tanmateix, i dels seus meravellosos «Contes personals».

Entremig, Vinyoli és sempre Vinyoli i m'he proposat de llegir-lo i rellegir-lo cronològicament: un pur plaer. L'antologia de «21 poetes del XXI» d'Ernest Farrés (per ara només n'he llegit tres) m'ha dut una grata descoberta: Joan-Elies Adell, poeta de Vinaròs.

Quan de vegades escric
per fer de mi mateix
un altre que també sóc,
una curiositat sense rostre,
m'espanto del fred
que ha d'arribar-me. I mentre hi penso,
davant meu, l'esborrany d'un saber
que vol ser carícia, simplement,
una realitat feta de paraules.
Després d'aquest excés de claredat,
¿com diré mai d'un cos
que és meu i que s'extingeix?
Diré que tot desert té la seua mar.

(Un mateix cel, 2000)

Per tot plegat doncs, aquestes lectures que cito —i citaré— ara per a compartir, constitueixen un plugim suau, agradable, constant que beneeix i rega aquest baobab que pren i aprèn forma i consciència, consistència. Les fulles emocions, les branques paraules.

Gràcies.

La setmana dels complements

A ningú amb menys capacitat intel·lectual que l'animal que passeja li hauria d'ésser permès de passejar-lo.

Accelera!

Pujo al teu cotxe pensant que, d'acord, si d'aquí uns anys els Asstrio són re/coneguts arreu d'Europa, començaré a plantejar-me la possibilitat que existeixi certa justícia al món. Si en Santi Careta esdevé milionari aleshores encarregaré l'obra de Hayek i la llegiré detingudament.

Mentrestant serpenteges hàbilment pels carrerons il·luminats amb aquell groc càlid dels fanals que convida a passejar de nit, a l'hivern, entre la boira; que et retorna a Montmartre... Un altre dia serà, travesses el riu: marxem. Em parles de ¿teatre?, ¿del senyor X?, ¿del plat preferit dels cucs?

A fora començava a fer fred, sí. Circulen pocs cotxes a aquestes hores... a tu també t'agrada conduir de nit, oi? M'ho imaginava. Música, és clar que sí! Sorprèn-me!

Apuges el volum i enfonses l'accelerador. L'agulla s'enfila decidida. Tanco els ulls. No cal que diguem res més; no hi ha policia.

L'òbit (3)

Al migdia la situació es complicà. El plugim que l'havia acompanyat intermitentment durant el matí es convertí de sobte en una abundant cortina d'aigua glaçada. Les sureres havien desaparegut del paisatge deixant el seu lloc a tota mena de garrics i matolls espinosos que s'entossudien a fer seva la capa. La cresta del cim s'obria més endavant en un altiplà erm, selenita, i ja era a l'abast; però sense recer no podia evitar aquell fort vent desbocat que convertia l'aigua en diminuts cristalls que li fuetejaven el rostre. El sender gairebé s'havia diluït en arribar a la plana i, si amb els ulls ben oberts i bon sol ja no li hagués resultat fàcil de redescobrir la traçada, imagineu-vos-el encongit d'espatlles, arraulit a la caputxa, avançant a grans gambades quan prenia la direcció que suposava correcta i mirant constantment a dreta i esquerra i també enrere, cercant noves fites, corroborant les ràpides decisions que s'obligava a prendre, aturant-se de cop i arrencant a córrer tot d'una; lluitant per mantenir-se dret quan una sobtada ràfega de vent li temptejava l'equilibri.

L'òbit (2)

De ben prest posat en solfa, amb el sol ajaçat, el dia havia resultat dur de ver. Un plugim invisible li humitejà les vestimentes tot el matí, fent-les més feixugues i dificultant-li l'ascens. Sobre la brancada oïa bufar amb fúria aquell vent gèlid però se sentia reconfortat veient-se'n protegit pels troncs centenaris. Les fulles fressejaven agitades omplint d'angoixa l'atmosfera. Prou convidava a la malfiança! En assolir el coll, a mig matí i sense entrebancs, s'aturà per fer un mos al quadrivi, ullprès per la bellesa de l'indret. Amb nous, panses, pinyons, avellanes, ametlles, prunes i carn adobada féu el desdejuni; somiant bones llesques de pa del dia, de crosta cruixent i espessa molla, els embotits de casa, l'apreciat oli amarg de ran de mar i les tomates de l'hort, llet fresca i la flaire del cafè. Pla n'hauria donat un bon pessic...

L'òbit (1)

Les ombres indicaven horabaixa aleshores que s'havien obert força clarianes al cel. Tanmateix, quedaven grans núvols amenaçadors i el vent udolava. Udolava incapaç com era d'allunyar-los; podia tornar a ploure en qualsevol moment. Per entretenir-se, encenia una vegada i una altra les espelmes...

Era tan dens l'alzinar que rodejava la borda que no tenia l'oportunitat de fer vistes malgrat ésser damunt d'aquella mena de promontori. Només mirant amunt podia fugir dels verds cendrosos, de l'espessor del bosc, de la monotonia de dies i dies. Per això reposava sovint l'esguard al cel i, si sos ulls escrutaven els camins, era esperant l'encontre d'algun viatger perdut o tardà, endarrerit per l'aiguat, el cerç o la rudesa del tresc. Ningú aparegué a llevant o a ponent mentre fou despert.

Qüestió de formes

Més m'estimo un camp de teules sembrat d'antenes tortes i malgirbades que una serpentina de blocs de totxanes perfectament arrenglerada. Prefereixo la imperfecció d'un carreró recargolat de llambordes a una avinguda de quatre calçades feta amb tiralínies, amb espai per aparcar, filera d'arbres a banda i banda, carril bici i voreres de quatre metres d'ample. Les pedres al ciment, la roba estesa al doble vidre, el soroll a la desconfiança, el desgast a l'hermetisme...

Sóc manresà i m'estimo la meva ciutat. Fins i tot m'agrada. No és cap bestiesa dir-ho: conec molts manresans i manresanes que en reneguen a diari i, sovint, sense solta ni volta. Malauradament, penso que tot allò que m'agrada de Manresa està en greu perill. D'una banda, hem deixat malmetre tant el nostre barri vell que difícilment podrem refer-ne el conjunt i actualitzar-ne l'esperit, com prou bé han sabut fer a Vic, Figueres o Girona. De l'altra, el model d'urbanisme imperant avui dia, que fomenta uns barris impersonals que creixen com bolets a les capitals de comarca, a la recerca del màxim benefici econòmic a curt termini (no cal que parlem de la irracionalitat constructora del país, oi?), no fa sinó dil·luir el caràcter i la identitat de les nostres ciutats.

Tot plegat resulta molt preocupant. Probablement sense proposar-s'ho, però és ben clar que amb uns objectius ben diferents dels que tenim a dia d'avui, fins al segle XX la humanitat va construir unes ciutats que ara desperten la nostra admiració i són dignes de visita. Dubto molt que d'aquí dos-cents anys la gent vagi a fer fotografies a les avingudes d'asfalt i ciment dels barris residencials que fem ara, que seran idèntics arreu...

***

Nota: Aquest post intenta expressar una preocupació molt personal pel model d'expansió que sembla que hem escollit per a les nostres ciutats. En cap cas advoca per construir les ciutats com si visquéssim al segle XVIII, ignorant uns problemes demogràfics que aleshores no patien i als quals, òbviament, cal donar resposta. Simplement és un plor, més que un crit d'alerta, conscient que hi ha altres maneres de fer...

Si alguna estona em vaga, prou m'agradaria fer l'esforç i l'exercici de reescriure aquesta idea d'una manera més constructiva.

L'interès general

«Tothom es pensa que l'interès general passa per la porta de casa seva.»

Encertada sentència que he sentit ara mateix a L'oracle, la tertúlia política de l'hora del cafè de Catalunya Ràdio.

La música de les paraules

Els colors i les paraules

Dos marrecs juguen a pilota i els contempla durant llarga estona, fins i tot sorprès de la companyonia que existeix entre ells: ni el menor símptoma de disputa, sinó només col·laboració, cada vegada que la pilota fuig Pòpul avall o s'escola entre els materials de l'obra...

De cop i volta, emperò, torbat per una sensació que no s'arriba a materialitzar, oblida la mainada i centra l'interès en l'observació de les façanes de les renovades cases del segle passat, de fa dos segles.

«Els colors...» rumia. Els colors del món no són aquells que ens ensenyen a reconèixer a l'escola; aquells que sabem anomenar des de xics. Un minso grapat de lletres, una paraula, un color, un concepte... però ací hi ha infinits matisos, somnis: «la llum que hi ha amagada en la foscor» recorda. Explora, cerca, destria, rememora... i recita:

—Marfil, vainilla, canyella amb mantega, ocre mòlt, reduït, pastel; salmó pàl·lid, indi...

El dia dels blogs

Una colla d'il·luminats han decidit que avui és el dia dels blogs (Blog Day) i han donat instruccions precises sobre com hem de celebrar-lo els bloguistes. Correm-hi tots!

La veritat és que això del "dia de..." sempre m'ha semblat entre hipòcrita, ridícul i innecessari amb alguna honrosa excepció reivindicativa que, tanmateix, avui dia tendeix cap a aquella discriminació positiva mal entesa que fa pudor de naftalina.

Si fem un repàs a una agenda dels "dies de..." podem trobar-nos de tot i en excés:

• 2 de febrer: dia mundial dels aiguamolls
• 21 de març: dia forestal mundial, dia internacional per a l'eliminació de la discriminació racial i dia mundial de la poesia
  
• 3 de maig: dia mundial de la llibertat de premsa
• 15 de maig: dia d'acció global pel clima i dia internacional de les famílies
• 17 de maig: dia mundial de les telecomunicacions
• 4 de juny: dia internacional dels infants víctimes innocents de l'agressió(1)
• 9 d'agost: dia internacional de les poblacions indígenes
  
• 16 de setembre: dia internacional de la preservació de la capa d'ozó
  
• 9 d'octubre: dia internacional del correu
• 11 d'octubre: dia internacional per a la reducció dels desastres naturals(2)
• etc, etc, etc.
  

Però avui, si volen que sigui el dia dels blogs, jo aprofitaré l'ocasió per fer la meva —ignorant les recomanacions dels organitzadors— i reivindicar, una vegada més, l'ús en català del mot blog (amb -g) en substitució del també força emprat bloc (amb -c) per a anomenar les pàgines com aquesta que llegiu; així com demanar la rectificació del Termcat que pretén normativitzar aquesta segona adaptació de l'anglicisme, a l'inrevés del que han fet les altres llengües europees.

Per a fer-ho em baso en el popular (sembla que no prou) article de Gabriel Bibiloni «Bloc o Blog?» del qual faig també aquesta cita:

«Prou que Fabra es va escarrassar defensant en el seu moment que si totes les llengües de cultura escrivien àcid o pròleg amb consonant sonora, els catalans no havíem de fer-ho d’una altra manera, per molt que la fonètica ho semblàs exigir. L’anglicisme blog en català només es pot escriure blog. Si bloc és una adaptació "fonètica" d’aquell anglicisme, com diu el Termcat, és una aberració, més o menys com ho serien àcit o pròlec.»

***

(1) Que em porta a pensar que també hi ha infants víctimes no-innocents de l'agressió i, encara pitjor, infants víctimes culpables de l'agressió.

(2) Tinc autèntica curiositat per saber què se suposa que hauríem de fer aquest dia...

Correspondència històrica

Benito Pérez Galdós a Narcís Oller,
8 de desembre de 1884

«Lo que sí le diré es que es tontísimo que usted escriba en catalán. Ya se irán ustedes curando de la manía del catalanismo y de la renaixensa [sic]. Y si es preciso, por motivos que no alcanzo, que el catalán viva como lengua literaria, deje usted a los poetas que se encarguen de esto. La novela debe escribirse en el lenguaje que pueda ser entendido por el mayor número de gente. Los poetas que escriben para si mismos, déjelos usted con su manía y véngase con nosotros. Le recibiremos a usted, en el recinto de nuestro Diccionario, con los brazos abiertos.»

Narcís Oller a Benito Pérez Galdós,
14 de desembre de 1884

«No, amigo Galdós, no es exclusivismo, ni provincialismo, ni separatismo, ni otro ogro cualquiera de los terminados en ismo que pueda inventar algun vecino de la corte tratando de los platónicos poetas del Pelayo que él no conoce pero usted sí, lo que me hace escribir en catalán. Es algo muy superior, mucho más invencible que el pueril afán de mostrar al orbe mis preferencias por Cataluña, que no niego, pero que podría tener del mismo modo y aun alardear de ellas escribiendo en romance. Escribo la novela en catalán porque vivo en Cataluña, copio costumbres y paisages [sic] catalanes y catalanes son los tipos que retrato, en catalán les oigo producirse cada día, a todas horas, como usted sabe que hablamos aquí. No puede usted imaginar efecto más falso y ridículo del que me causaría a mi hacerlos dialogar en otra lengua, ni puedo ponderarle tampoco la dificultad con que tropezaría para hallar en paleta castellana, cuando pinto, los colores que me son familiares de la catalana.»

Una bella història

D'una llarga nit de diversió compartida se'n guarda encara més bon record si s'acaba amb un contrapunt poètic, una bella història:

Màrius Torres (Lleida, 1910 - Puigdolena, 1942), llicenciat en medicina i poeta, fou —dedueixo per les poques notes biogràfiques que he consultat per Internet— un gran filòsof en el més estricte significat etimològic del terme.

Als vint-i-cinc anys emmalaltí i s'hagué de retirar al sanatori de tuberculosos de Puigdolena on, malgrat tot, va continuar estudiant tot allò que era del seu interès, llegint els clàssics (Molière, Baudelaire, Verlaine...), traduint poemes de l'anglès (Milton i Shelley) i el francès (Valéry, Du Bellay i Ronsard) i escrivint-ne ell mateix. Fins i tot va voler iniciar estudis d'harmonia per musicar alguns dels seus propis poemes —il·lusió que malauradament li estroncà la mort.

Però aquest innat Amor pel saber de Torres fou alimentat encara més per un altre que conegué al sanatori. El de Mercè Figueres, una pacient amb qui Torres compartí lectures, passejos i converses; i que amb la seva mort inspirà alguns dels versos més bells del poeta. Mercè Figueres esdevingué Mahalta (malalta) a l'imaginari personal de Màrius Torres i Lluís Llach musicà la «Cançó a Mahalta» i la inclogué al seu disc «I si canto trist» de 1974.

Cançó a Mahalta

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau.

I escolto la teva aigua tremolosa i amiga,
de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.

Com volies que me'n rigués? Al contrari, gràcies!

Dies de setembre

Havent passejat una mica i després de comprovar que la llibreria és tancada, arribo més d'hora a la cita intencionadament. Uns tres quarts d'hora abans del que hem convingut. Com el protagonista dels «Quatre quarts» de Monzó, tinc per bona pràctica la puntualitat i miro d'exercir-la sempre que puc. I a més, si arribo abans d'hora, llegeixo el diari o un llibre —o contemplo el pas de les persones— mentre m'espero i gaudeixo d'aquesta momentània solitud. Em molesta un xic més esperar quan és l'altre/a qui fa tard; sobretot si fa molt tard.

La terrassa és gairebé buida; passa ben poca gent pel carrer a aquestes hores. Fa una temperatura que m'és molt grata: una calor gens xafogosa, molt suportable. M'assec i al cap d'uns minuts surt una jove a demanar-me què vull prendre:

—Un cafè sol i una aigua amb gas, si us plau. —Demano i prenc el punt de «La bogeria» de Narcís Oller.

La cambrera, tan encisadora com poc destra en l'ofici, em duu el cafè i l'aigua bombollada(1). M'endinso en la prosa eficaç del gran novel·lista de la Renaixença entre el silenci de la placeta i les converses ofegades de les taules del voltant. Que plaents resulten aquests dies d'acaballes d'estiu, aquests dies de setembre en què sembla que la ciutat reprengui sense presses la seva rutina i afronti amb renovada il·lusió tasques altra hora avorribles...

Jo mateix, delectant-me d'aquesta placidesa, sento créixer el desig de tornar a la feina i de tastar els nous projectes personals; de treballar endreçadament dedicant a cada tasca les hores que mereix i necessita. Què fora de nosaltres sense aquests desitjos tan propis de l'època de l'any? A mitjan hivern hauríem sucumbit presos de la vesània!(2) N'era ben conscient qui va permetre que els obrers féssim vacances; i com ho saben també els venedors de fascicles!

Dies de setembre... encara a l'agost.

***

(1) O «bombollejada»: que fa bombolles, és clar. Quina alegria quan provo (perquè és el que faig) un mot com aquest i el corrector no me'l subratlla! Després no em sé estar de cercar-lo igualment al diccionari...

(2) Una paraula que he après avui gràcies, precisament, a la novel·la d'Oller.

És la guerra!

Enfollida pel drum'n'bass de DJ Merey però cansada ja de tantes hores de ball, la plaça comença a despertar i a prendre consciència. La dansa es suavitza, s'obren els ulls i es reactiven els sentits: és important fixar-se en els moviments de l'enemic. Durant cinc dies els qui han treballat darrera les barres han sacrificat part de la seva diversió en favor de la festa; però això s'ha acabat! S'acosta el moment en què els papers es capgiren... Comença la guerra, l'apoteosi final, el tot s'hi val!

Tothom coneix l'estratègia. Primer les armes de llarg abast: les ampolles de dos litres de refresc. S'obren de bat a bat les neveres i es reparteixen els projectils. Ja es veuen nombroses persones a la plaça amb el got de cervesa a una mà i el bòtil de llimonada a l'altra. Dissimulen.

Ningú sap ben bé en quin moment es dóna per començada la batalla però, de cop i volta, ens trobem atacant la barraca més propera. Vola la cervesa i el got (bo d'ajut!) al darrera, salten els taps de les ampolles, es sacsegen aquestes a consciència i... desenes de rajos d'escuma taronja o groga, ensucrats, enganxosos i freds (almenys...) cauen sobre les posicions enemigues! El contraatac no es fa esperar. Primeres corredisses i intents vans d'esquivar la remullada. Aleshores, uns segons de treva: quan dos dels bàndols ja van ben xops és moment de fer front comú contra els qui encara van secs. Som-hi!

Ben aviat la batalla pren un altre caire, es desfà l'organització i els contraatacs es tornen personals. Si tu em mulles, jo t'empaitaré per tota la plaça! Escassegen les ampolles senceres però el surtidor d'aigua de la plaça raja a dojo. Es formen cues per omplir gots i ampolles (blancs fàcils!) i entren en joc noves armes de menys abast però major capacitat. Les més temudes: les garrafes de ratafia! Però... un moment! Impermeables? Galledes!? D'on surten tants cubells plens de cervesa!? No, no, no!! Xoooof!!

L'espectacle és desolador, però molt divertit! Mig centenar de persones es persegueixen mentre, atònits, els espectadors s'ho miren i intenten —amb sort diversa— no rebre una bona remullada. Ja se sap: danys colaterals! Les barres esbardellades són per terra, xopes de cervesa i altres beuratges; les pancartes arrencades, les neveres buides, saquejades! El terra rellisca i sovintegen les cleques. La gent riu d'aquell pobre xicot que ha patinat mentre la noia de la galleda l'empaitava. Apa, té! Deu litres d'aigua al damunt! —De debò et pensaves que tindria pietat perquè hagis caigut? I ara aixeca't i torna-t'hi!

Visca la Festa Major Alternativa de Manresa!

Canvis

No podíem ni pagar el cafè amb llet i no parlem de posar gasolina al cotxe per sortir de la ciutat... De tant en tant anàvem a la discoteca, això sí. Ens agradava ballar, ens agradava emborratxar-nos, perdre el món de vista i fer l'animal. Rèiem i ballàvem fins que ens fotien fora. Al principi no ens ho passàvem malament... què cony! ens ho passàvem de puta mare; però, és clar, la monotonia mata i el teatre s'acaba. Tot era sexe, drogues i rock'n'roll... i també techno. El sexe sempre amb el sol ben alt. Les drogues em portaven la única cosa que m'amoïnava aleshores: les teves taquicàrdies. El rock'n'roll ens feia reviure, a totes hores; i amb el techno volàvem tant com amb els últims whiskys, de matinada, entre flaixos estroboscòpics i mirades lascives. Malgrat tot, fou una bona època... espero que aquesta nit tinguis la teva dosi, estàs fantàstica.

Llegint sobre escriure

Em submergeixo amb ganes, ara que encara estic de vacances però ja no de viatge, en les lectures preparatòries dels estudis que començaré al setembre. Per primera vegada a la meva vida de lector, tinc a les mans dos llibres —dos assaigs— que parlen del text i l'escriptura (literària o no). Vivim en una societat que no ensenya a escriure però que obliga a saber-ne, diu Vicenç Pagès a «Un tramvia anomenat text».

Aquesta obra, amb certa càrrega irònica puntual i —potser— abusant de l'exageració, m'ha servit per conèixer millor les diverses posicions existents (i els seus orígens) quant a l'aportació de tècnica i talent a l'escriptura. M'adono, i no em sorprèn, que l'opinió que em sembla més raonable, més equilibrada, prové dels clàssics, de Grècia i Roma, d'Aristòtil i Horaci. No pas del romanticisme o l'avantguarda.

Demà miraré de començar l'altra obra, citada al llibre de Pagès (tot i que declaradament mancada de bibliografia disposa d'una suculenta col·lecció de cites i referències): «La cuina de l'escriptura» de Daniel Cassany, que el presenta com un manual de redacció per a tots aquells que s'han de posar a escriure [...] (que) recull les ensenyances més importants de la tradició occidental de redacció.

No es pot dir que no prometi i ja tinc ganes de descobrir-ne els detalls. Mai abans m'havia endinsat en aquesta mena de lectures, però estic segur que poden ser ben útils per a aquells qui, com jo, obtenim —entre d'altres— aquest plaer en l'aprenentatge de l'escriptura de què parla Pagès.

Erotisme

D'acord amb un amic que comentava al seu blog que són moltes i diverses les situacions, actituds o coses que poden posar-nos calents; vaig rememorar les bones estones que, d'adolescent (no sé perquè no ho faig ara...), havia passat llegint literatura eròtica (recordo especialment les «10+1 nits» i «La rara perfecció del triangle»). Precisament també, a banda de dietaris personals i algun relat d'aventures fantàstiques, en aquella època vaig escriure un bon feix de pàgines eròtico-pornogràfiques que qui sap on paren...

No fa gaire em va venir de gust, un vespre, d'escriure quelcom amb contingut sexual i em va sortir un breu relat —l'havia pensat més extens però no vaig tenir ganes de continuar-lo— que feia així:

Em toca a mi. Quan t'abandono les temples i recorro amb els ulls clucs el coll, el beso; i les espatlles pessigo amb els llavis i amb petons que esclaten com diminutes boletes de sidral remunto la pell tesa dels teus pits magnífics; me n'aparto uns segons per contemplar-los i mirar-te tothora els ulls juganers.

Els dits embullen encara els teus cabells despentinats… La llengua encercla i enfonsa el mugró que senten créixer els meus llavis, venen ja també les mans. M'omple la teva càlida nuesa i àvida la personal perfecció del teu cos em cega. Inspiro profundament, començo un tortuós camí de descens pel teu ventre que et fa estremir i aprofito la teva figura vinclada per convidar-te a quedar bocaterrosa.

Rius pel petó solitari i distret, fora de context, que t'he fet a la natja però intueixo que tanques els ulls i aguantes la respiració quan notes el meu alè al clatell i el pes que t'empresona. Cerco les teves mans sota el coixí i m'encomanes la força entrellaçant-me els dits. Amb suaus mossegades t'arrenco els sospirs del clatell, del coll i les orelles, dels braços; les humitats dels nostres sexes es coneixen. No és senzill però els malucs dansen en col·laboració per trobar-nos a dins. Entro. Entro de mica en mica però sense massa dificultat. Et sento en cada centímetre fins al final i quedem immòbils. Deixa'm dir-t'ho ara que no em veus i puc xiuxiuejar-te a l'orella…

—T'estimo.

Aleshores vaig pensar que el publicaria a Relats en Català i vaig titular-lo «Et toca» perquè així és com havia de seguir: amb un canvi de punt de vista, com un joc de dos.

Dia 20: Figueres - Manresa

Dia de tornada. Tot és nou. A l'horitzó: Montserrat, ja sóc a «casa». Barbut i bru: com un nàufrag. —vares dir-me ahir en rescatar-me a Cadaqués. Gastat de quilòmetres, desalenat a les hores d'infinita pujada i fatigat dels pedregosos descensos; il·lusionat a cada coll per les noves valls descobertes. Encalmat, sorprès... Esmolat del fred i assotat pels vuit vents, colpejat per la calamarsa, esporuguit pels trons i neguitós pels llamps, aixafat per un sol implacable, esbarzerat cercant traçades per garrics i tota casta de matolls mediterranis; però revitalitzat per la brisa suau i adobat d'aigua salada, de vinyes, d'oliveres, d'alzines i roures, de terra... Buit de preocupacions i curull de coneixences, d'experiència, de breus i plaents converses, d'esperada solitud.

No menys boig ni deixatat que abans però més viu i més fort. Serè, respir.

Ironies del destí

Jo no crec en un destí ja escrit, però és, com a mínim, sorprenent allò que ens guarda a voltes. Com aquestes onades d'avui que porten tants records; situacions paral·leles a les ja viscudes, parets blanques... i com, demà que fineix el meu viatge, conflueixen en un lloc tan màgic persones, emocions, sentiments... Tempesta d'inici i final de tants dolors, aigües remogudes...

Que tinguem sort!

De viatge

«Desearía tener tiempo para contaros sólo unas pocas de las historias o una o dos de las canciones que se oyeron entonces en aquella casa. Todos los viajeros, incluyendo los poneys, se sintieron refrescados y fortalezidos luego de pasar allí unos pocos días. Les compusieron los vestidos, tanto como las magulladuras, el humor y las esperanzas. Les llenaron las alforjas con comida y provisiones de poco peso, pero fortificantes, buenas para cruzar los desfiladeros. Les aconsejaron bien y corrigieron los planes de la expedición. Así llegó el solsticio de verano y se dispusieron a partir otra vez con los primeros rayos del sol estival.»

El hobbit. J.R.R. Tolkien

Fins a la tornada!

Les nostres platges

La mateixa curiositat que, diuen, matà el gat em duu a mi a escriure aquest post, via Recent Keyword Activity. No puc fer-hi més!

Tot i que és un fet habitual, aquest cap de setmana ja han estat tres els nàufrags despistats que han vingut a parar a recer d'aquest blog fent cerques al google amb alguns dels mots «platges», «nudistes» i «menorca» (aquest darrer, sempre).

Així doncs, llegidor, llegidora, deixa'm dir-te abans que res que si tens previst marxar de vacances a Menorca, l'has encertat. Estic segur que l'Illa dels Cinc Fars no et decebrà! Tanmateix, si t'ho pots permetre, no hi viatgis a l'agost... I dit això, per tal que aquest blog faci realment un servei a aquells que hi veniu a parar cercant informació sobre les platges de Menorca, em disposo a parlar d'aquelles que més bones estones em feren passar. Per mostra, cinc botons:


—Es Talaier. Mai enlloc deu haver existit una migdiada tan onírica com la que vam fer a Es Talaier. S'hi arriba caminant des de Son Saura (o des d'En Turqueta) per trobar una petita cala de sorra blanca i aigua transparent. Un somni!

—Macarelleta. Probablement la platja més famosa de Menorca. I ho és, diria, perquè ho té tot (vegeu la foto). Hi ha una estoneta de cotxe o bicicleta des de Ciutadella per un estret camí voltat de murs de pedra seca (en temporada alta pot ésser empipador esquivar la gran quantitat de cotxes que hi passen) i un cop a Macarella cal superar un caminoi un pèl dret. Si no teniu els peus ben adobats, i no voleu patir, porteu unes espardenyes que s'aferrin una mica bé. Al setembre, si us hi quedeu fins al capvespre, podeu restar pràcticament sols, i ho agraireu. No marxeu de Menorca sense haver-hi anat!

—Tortuga i Presili. Des de la carretereta del Cap de Favàritx, hi ha una bona caminada que val la pena per ella mateixa. Us trobareu en una de les zones més verges de l'illa, com ho és, de fet, la major part de la costa nord. Cala Tortuga i Cala Presili són dues platges que tenen poc a veure amb les dues anteriors, però igualment recomanables.

—Cavalleria. Una altra visita obligada, quan sigueu a Menorca, és el Cap de Cavalleria. De camí podeu aturar-vos a la platja de sorra roja que duu aquest mateix nom: és una platja magnífica encarada a l'oest on podreu delectar-vos amb espectaculars postes de sol. Tanmateix, a la mateixa zona, no deixeu de visitar Cala Viola i les tres caletes a la dreta de Binimel·là. Paguen la pena!

—Binigaus. A banda de petites cales amb el més pur aire mediterrani, la costa sud de Menorca mostra orgullosa llargs horitzons de sorra. Aneu d'Es Migjorn Gran a Sant Tomàs, aparqueu, i camineu tan com us vingui de gust amb la mar a l'esquerra donant l'esquena als horrorosos hotels. Si trobeu un dia de bona llum, la sorra cendrosa i finíssima de Binigaus us enlluernarà!


Ah, i quant al nudisme/naturisme, no us hi amoïneu. Aprofiteu que la gent de Menorca ha sabut cuidar la seva illa, fugiu de les zones construïdes i, com resa la pintada d'una paret...

«Sigues feliç: despulla't»

L'esmolet

L'avi diu que els dies com avui, de fort vent, surt i vaga a pas lent, empenyent el carretó amb la mola esperant la gent que s'acosta cercant un nou tall per ganivets i eines. I a mi m'espanta i no entenc aquest misteri. Si no fos per la melodia infernal que refila el seu xiulet: l'agut que omple totes les raconades del barri; pensaria que l'avi m'entabana. Per què tan de secret? No poden els ganivets afilar-se brillant el sol, sense amagar-se? No he vist mai i temo l'esmolet que només surt del seu antre quan el cel amenaça amb tempesta i el vent udola còmplice, que juga i porta la música sinistra advertint als nens que no gosin treure el cap al balcó per espiar-lo... I la gent que també s'amaga? Qui són aquests que no tenen por d'abandonar el caliu de les seves xemeneies, que surten amb les dalles i grossos matxets? Bo i desvergonyits qui sap de què fan conxorxa...

Vol donar les gràcies

L'inútil torna —una i altra vegada— a mirar el calendari de l'agenda i es maleeix per mil cops. Ha viscut una setmana prou alegre... ara sent revenir la buidor, torna la por, dubta de si mateix. S'espanta. Una torrada amb llom i formatge i ceba i roquefort no li calma la gana, però descobreix que fan música al barri i oblida l'estómac. Els diners que queden, de cervesa.

Es pregunta, passerell, què has viscut de primera mà. No ha caçat mai res, que recordi. S'entristeix i cerca abrigall al llibre. Slooma retroba Najwa i reposen a la lleixa. N'enceta un altre cercant millor postura i veu de seguida que aquest sí que li agradarà. Li retorna el somriure... havent-hi temps!

És escriptor aquell per al qual el llenguatge esdevé problema, diu Roland Barthes.

Injuriem la corona

Descobreixo a C.R.A.T.E. que el jutge Juan del Olmo (per cert, la seva biografia a la Wikipedia ja inclou aquest cas) ordena la retirada del darrer número de la revista El Jueves per injuries a la corona...

Injuriem-la tots plegats doncs. Potser sí que follen poc i per això tenen la pell tan fina... és clar que veient la manera com crien ningú ho diria...

—¿Te das cuenta? Si te quedas preñada...
...¡Esto va a ser lo más parecido a trabajar
que he hecho en mi vida!

Al país dels homes...

«Potser el dubte és pitjor que el dol i la certesa més valuosa que l'amor»

Al país dels homes. Hisham Matar.

Només aquesta frase m'ha fet rumiar més que la resta del llibre. Vull creure —i crec— que no és certa; però hi he pensat tantes i tantes vegades que veure la idea expressada d'una forma tan concisa m'ha deixat astorat.

Els camins que tenen nom

Hi ha alguna cosa que m'atrau dels camins que tenen nom, quelcom d'irracional que em fa donar-los una condició especial quan hi penso. Un punt de màgia, d'admiració per la història que tenen i les històries que amaguen. No parlo dels Cavalls del Vent, els Carros de Foc o els Estels del Sud; camins tots ells que transcorren per paratges meravellosos però que no deixen d'ésser un reclam turístic, sinó del Camí dels Bons Homes (GR-107), el Camino de Santiago o el Camí de Cavalls, per exemple.

Hom podrà dir que a dia d'avui la ruta dels Càtars o la peregrinació a Santiago de Compostela tenen també —o principalment— un fort component turístic i econòmic, i tindrà raó; però és igualment innegable que hi ha "alguna cosa més" i, essent-hi, és als ulls i l'actitud de l'espectador (o del caminant, en aquest cas) la possibilitat de viure-la.

Aquests dies dedico una bona part del meu temps lliure a la preparació de les vacances: mapes, rutes, variants, hores, desnivells, equipament, què menjar, on dormir... Vaig descartar el Camí dels Bons Homes perquè em va semblar massa curt per a les meves intencions i el Camino perquè no disposo de prou dies per fer-lo sencer; així que vaig decidir-me per un camí que no té una gran història, ni un nom (sinó un número) ni, probablement, un esperit. Però viatjar caminant, arribar a un nucli habitat per una banda i marxar-ne per l'altra, és tan gratificant que paga la pena de totes maneres. L'esperit del camí, aleshores, potser més efímer però igualment valuós, el fa néixer cadascú.

Són la velocitat i la pressa que fan el món petit, per nosaltres continua sent immens.

La comunicació

Mots que reforcen un camí que la vegetació s'encarrega de diluir, d'embrossar. Sempre diu que aprendre és infinitament millor que penedir-se —ho diu així, infinitament, com si jo fos capaç de comprendre què vol dir—; i que ja m'entén, que una paraula en convida una altra, però que m'adoni que la meva voluntat d'avui és la mateixa que tenia ahir, que he crescut, però sóc jo, com sempre. I que sí, que els punts de vista... però que no m'enganyi.

Vola la ment, s'escapoleix l'ens que duia la cadència; torna la foscor. No et rendeixis —diu—, i em penso que m'ho diu a mi, però a hores d'ara ja no veig on, què o qui mira. Somio; però somio tantes coses que ja no sabria destriar...

Parlo, menjo, ric, bec, ploro, escolto, cerco, llegeixo, jugo, estimo, admiro, em diverteixo... i parlo, sempre parlo.

Fent estiu

Només el dringar de la ferralla aconsegueix penetrar el soroll del vent que t'omple les orelles. El casc amplifica aquesta música i ajuda a perfilar la barrera sensorial que t'aïlla del món. La roca i tu, amunt. Els músculs en tensió, el sol et crema la pell que fulgeix de suor i t'amara. Ets ben viu.

No t'importa que hi hagi altra gent, només tens ganes de nedar nu. Et capbusses a la verdor del pantà; no pots obrir els ulls, la llum solar no gosa trencar el to tèrbol de l'aigua més enllà d'uns pams. Després de l'esforç i les hores de calor, el cos es relaxa ara amb l'aigua fresca.

Al cotxe la son et busca. El vent entra a dojo per les finestres i fa molta calor. T'agrada que faci calor, sempre t'ha agradat sentir l'escalf de l'estiu a la pell. Perquè mentre estires el cos i recolzes el cap al respatller del cotxe, mires els amics i sents que és estiu. Feia molt temps que no senties l'estiu.

I continua girant...

Recordant el clàssic, ara:

Gira, i gira, i gira...

«—Tinc la mare ben preocupada... Diu que no entén els anuncis de cotxes.»

És ara, aquesta hora en què torno a ésser jo i m'esforço per no aclucar els ulls, quan les parpelles pesen; o no pesen però couen. Les parpelles.

És ara, aquesta hora, quan m'estiro al llit i li dic a en Bassas que m'avisi demà quan siguin les set, i dos-quarts de vuit, i les vuit. Quan prenc un dels llibres de la tauleta i navego o divago entre paraules alienes que m'atrauen. M'atrapen.

És ara, quan ja hem encetat un nou dia i jo encara he de tancar aquest, que torna l'egoisme i el «no t'amoïnis, que tot anirà bé». Quan em dius que ho he fet molt bé, o que m'hauria de disculpar o, millor encara, que no hauria de dir res. Callar. Perquè hi ha ocasions, hi ha circumstàncies, en què diu molt no deixar escapar els mots. Em dius.

I jo et dic que tens raó, que ho sento, que no ho he fet amb malícia, que ja ho saps, que em coneixes. Et dic.

Que demà serà avui...

Enyor la mar

«Enyor la mar, enyor la immensitat blavosa, la petita immensitat blavosa que semblava entrar-se'n a la cabina per l'ull de bou aquell migdia de primavera, camí de l'illa. Perdona'm. Anava a demanar-te si te'n recordes, pel gust que em diguis que sí, que tot sovint els ulls se t'amaren del blau encisador d'aquella mar nostra, i et perds entre una bafarada de records llunyans i poc estantissos. Quants anys fa d'aquell viatge?»

Te deix, amor, la mar com a penyora. Carme Riera.

Fou el somrís qui m'aombrà i aquesta natural imperfecció on m'emmirallava quan volguera adonar-me'n; les burles de nul·la malícia amb què em divertires i el fi equilibri de fragilitat i duresa, com en els diamants, que féu minvar entrebancs i obrí, igual que la Tramuntana els núvols d'aquella nit de tempesta, les llàgrimes, el cel. Apassionant camí que recorreria una i mil voltes, per curt i sinuós que tornés cadascuna, bo i no sabent que fora aquest el final, sinó més decidit encara, que tan en queda per recórrer. Lent nasqué i així fou —pens— el gaudir-ne, com si no podria un any semblar una vida sencera?

Per molts anys, brindem!

Està demostrat que...

D'entre les coses que aconsegueixen treure'm de polleguera n'hi ha dues davant les quals m'és realment difícil mossegar-me la llengua.

La primera és la utilització en va de l'expressió «està demostrat que...» i més especialment quan, qui l'empra, acaba de deixar anar una solemne beneiteria. Sense anar més lluny, l'altre dia, durant una conversa banal sobre la ludopatia vaig haver de sentir: —Hi ha menys dones ludòpates; però està demostrat que, les que s'enganxen a les màquines, són encara pitjors que els homes. Au! Entoma-la aquesta! Si no fos perquè ja sabia de quin peu calça el meu interlocutor hauria dubtat entre si és imbècil o me n'està tractant.

L'altra són «els experts», un recurs recurrent que s'utilitza dia a dia en tota mena de mitjans de comunicació amb total impunitat. «Els experts» són la font d'informació perfecta; tot ho saben i ningú posaria en dubte la seva autoritat en la matèria i, de fet, no cal ni citar-los, n'hi ha prou d'anomenar-los «els experts» i passar al següent titular.

Paciència...

Empresonat

Entre parets blanques m'estic. Atònit, incapaç de reaccionar. El carceller fa la seva ronda sense prestar-nos massa atenció; fulleja el diari i obre i tanca un llibre repetides vegades. No en deu haver llegit ni un capítol a aquest ritme. Els seus ullets amagats darrera les ulleres rodones s'acosten . Em mantinc quiet i me'l miro. S'escura la gola i, per un moment, crec que vol parlar-me. Jo aparto la mirada. No sembla mala persona i, si parlem, em caurà bé i aleshores ja no voldré fugir.



Aquesta presó té les portes obertes i ara el funcionari em dóna l'esquena. Hi ha les càmeres, és clar, però amb les càmeres no hi pots parlar. Camino cap a la porta, a poc a poc, sense mirar enrere. M'aturo al marc de la porta, plou. Faig un pas endavant... però resto empresonat.

Misogínia a la pell?

Devíem veure, si fa o no fa, aquestes mateixes dates al calendari quan, l'any passat i precisament sota el far de Favàritx, varen recomanar-me la lectura de «La pell freda» d'en Sánchez Piñol. —L'acció transcorre en un far...

Quan hi vaig pensar, uns mesos després rellegint anotacions, vaig anar a la llibreria i vaig comprar-ne un exemplar de la 24a. edició. El mateix vespre vaig començar-lo a llegir i ja no me'n vaig poder desenganxar! Cap a les dues de la matinada anava a dormir absolutament immers, fascinat i colpit davant la suggestiva narració que Sánchez Piñol havia sabut teixir amb una destresa i equilibri exemplars. Tot em va semblar perfecte: l'estil, net i clar, directe però ocurrent; el ritme, l'ambientació i, per damunt de tot, la història perfectament rodona del principi fins al final i els personatges...

Ara que ja han passat uns mesos puc dir encara que «La pell freda» és un dels llibres que més m'han impactat dels darrers anys (per dir una xifra, posem-n'hi cinc) i ja tinc ganes de rellegir-lo per veure com es viu una segona lectura més pausada.

En qualsevol cas, no errareu si penseu que no he escrit aquesta entrada només per dir que fa uns mesos vaig llegir «La pell freda» i que em va agradar molt. Aquests dies, en un fil del fòrum «Llibres per llegir» de la UOC, entre Murakami, Auster i Nothomb es parlava també de l'obra de Sánchez Piñol i, tot i que les opinions majoritàries eren properes a la meva, vaig poder llegir els parers d'algunes persones a qui «La pell freda» no havia acabat de fer el pes o, directament, els havia desagradat. Ja se sap que d'opinions... però no, tampoc és aquest el motiu del post!

El que em va cridar l'atenció i m'ha motivat a escriure fou que l'argument més repetit en contra del llibre és la seva suposada misogínia. Parem compte! El primer que em va passar pel cap va ser que jo, persona de sexe i gènere masculí (i no hi ha sorna en la repetició), per una insensibilitat emocional i manca d'empatia cultural, havia passat per alt aquest aspecte i confesso que, per uns instants, em vaig sentir entre culpable i estúpid.

Sí que és cert que Aneris, el personatge femení de l'obra, no rep un tracte digne sinó tot el contrari; però és Sánchez Piñol qui maltracta i menysprea Aneris? I, en conseqüència, és «La pell freda» una obra misògina? Bé, al meu entendre, la resposta a aquestes dues preguntes és: no. Podrien ésser acusats de misògins el narrador i en Batís Cafó —podríem discutir-ho— però... i què si ho fossin? No fora aquest l'únic defecte que els descriu amb encert l'autor i, de fet, un dels punts forts de la novel·la és el grau de cruesa amb què es reflecteix l'humanisme d'aquests dos personatges. Un humanisme que, com diu l'escriptor italià Alessandro Piperno, no consiste en mirar al hombre en sus grandezas, sino en entenderlo en sus bajezas, porque esas bajezas nos pertenecen.

No és precisament —pregunto— aquesta constant i viva mostra de les misèries humanes allò que fa que «La pell freda» sigui alguna cosa més que una història inquietant?

Jugant sobre les branques

[Mirant endavant, mil horitzons.
Somnis per viure ben despert.]

Horabaixa de somriures,
brollen llàgrimes netes
que porten il·lusions vives.
I l'Alegria, efectivament, s'encomana...

Un poema creix; una paraula, un vers, que expressen, evoquen. Escriure és un joc circular on retalles, copses, allò que penses. Penses el que caces, retalls, i els dones forma. I encara hi ha quelcom més que s'escapa... És, doncs, una cacera i és una preparació per a res.

Jugo...

Resulta curiós i gratificant comprovar amb quina facilitat flueixen els mots encara que diguin ara tan poca cosa. És una sort que les paraules surtin de nosaltres per a poder-hi jugar; perquè quan entren no s'hi juga!

L'horitzó quotidià

De l'oest ve lenta una tempesta que m'ofereix un esplèndid espectacle de llampecs que pinta el cel de dia. O els llampecs no produeixen trons —dubto—, o la tempesta és encara massa lluny; però resto immòbil respirant aquest aire encara sec, ignorant a consciència el perill que s'acosta.

I les fogueres? I les bruixes?

Les famílies acaben de sopar i comencen a sortir als carrers a cremar la pólvora dels petards. Hem quedat per anar a sopar i celebrar la nit del solstici ballant davant d'una d'aquestes orquestres de versions; però quan arriba l'hora tinc ganes d'estar sol.

Agafo una llanterna frontal i desconnecto el mòbil, em dirigeixo a les afores de Manresa i arribo a peus del Collbaix. Des de petit que sento dir que la nit de Sant Joan s'hi apleguen bruixes i esperits per a proclamar l'arribada de l'estiu amb inconfessables rituals pagans que s'allarguen fins a l'albada. Molt bé, doncs som-hi.

Mentre pujo amb la llum de la mitja lluna creixent m'arriba ofegada la música de diverses revetlles localitzades en masies solitàries i centenars de petards tronen en totes direccions. Quan arribo a dalt, entre els arbres, he d'encendre la llanterna perquè la lluna ja no em deixa veure les pedres que tinc al davant. Als peus de la muntanya no hi havia cap vehicle, tampoc he trobat ningú pels camins, i a les muntanyes properes no es veuen torxes ni llums avançant soles o en processó. M'encamino cap a l'esplanada de roca perquè tinc ganes de veure la meva ciutat des de la modesta però alhora imponent alçada del Collbaix i perquè si hi ha alguna bruixa immolant criatures innocents, de ben segur que ho farà en aquella esplanada. No se m'acut un lloc millor.

La lluna despulla el perfil tènue de Montserrat i el cel s'omple lentament de núvols. Miro amunt, però no vola cap escombra i jo continuo sol. El vent fueteja la senyera amb violència. No es veu cap pira ni columnes de fum voltades per la roja llum de l'infern. Els rituals pagans ja no són tampoc el que eren, només alguna bengala lluminosa desafia el cel de tant en tant i fa volar espurnes verdes, blaves, vermelles...

Allí baix, tirant petards i bevent cava la gent celebra un altre Sant Joan i jo, far del Collbaix per una nit, celebro també el meu ritual del solstici... a la meva manera, esperant les bruixes.

Quan t'atures

«En las ciudades, la vida transcurre de prisa. Extraña paradoja: el presente, que vuela, se convierte en una especie de somnífero de voluntades. Si tenemos que atender muchas obligaciones inmediatas, no hay demasiado tiempo para entretenerse en cuestiones que afectan al futuro. Aunque sea el propio. [...] La inmediatez se traga el intento de gesta futura»

Pasiones romanas, Maria de la Pau Janer.

Tot romà immòbil a la plaça, ni l'aire es veu amb cor de regirar els tombants que hi baden i un Sol despreocupat exerceix sense recança. Sense aturar-me dirigeixo una llambregada fugissera a la terrassa d'un bar. Definitivament, és l'únic. El món s'aguanta la respiració: jo no.

M'arriba ara, ja carrer avall, la flaire amalgamada d'una herbolària «de les d'abans»; aquelles en què les plantes, les fulles, les tiges tenen nom de planta, de fulla, de tija. Les paperines de paper (avui ja no redunda) no et diuen què has de fer o com has de ser.

Hores.

Ara ja saps el pa que hi donen. Reflexiones, desitges. Et preguntes... T'atures.

Caure en gràcia

—Portes la fotocòpia del DNI?
—Sí. —L'hi dono i faig el gest de cercar l'original a la cartera.
—No cal, ja suposo que no el deus haver falsificat.
—...
—L'informe de vida laboral?
—Sí. —L'hi dono.
—Fotocòpia del contracte?
—No, porto l'original...
—Les nòmines?
—Sí. —Les hi dono.
—Quantes n'hi ha?
—Les que demanàveu: les sis darreres.
—En tens còpies?
—No.
—Declaració de la renda?
—Sí. —L'hi dono.
—Bé, vaig a fotocopiar tot això... m'hauràs de pagar un cafè!
—Cap problema...
—Va, com que pagues impostos no caldrà, però aniria millor que portessis les fotocòpies...
—Si voleu fotocòpies ho hauríeu d'indicar; pel DNI ho posa.

Llegeix les indicacions del formulari, calla, se'n va a fotocopiar els meus paperots. Torna i m'explica com funciona el procés. M'adono que els tràmits que estem duent a terme no són exactament aquells pels quals jo m'havia interessat en la cita anterior. Li ho faig notar.

—Bé, és que això que em dius és una cosa diferent...
—Ja ho veig... però és que jo vaig preguntar per això, i em van donar aquest formulari...
—Aleshores, què fem? Ho vols tirar endavant?
—Bé, ja que he reunit tota la paperassa... suposo que no comporta cap compromís aquest procés...
—No, no...
—Doncs endavant. De tota manera voldria engegar també els tràmits pel que jo havia demanat inicialment...
—És clar, demana l'imprès d'HPO al taulell i et farem arribar la informació.
—D'acord...

Bla, bla, bla...

La millor persona que coneixes

—Només perquè s'esvanirà el dolor i no vull que desapareguis amb ell. Per entendre'l igual que m'has ensenyat a entendre el plor i l'encara.

Cap al Montgrí

Ja ho deia al març: estic rovellat, tinc ganes de caminar, que em toqui el sol i el vent, de dormir allí on m'atrapi la son i d'espantar-la de bon matí amb una remullada al Mar. Estic content perquè tinc motius per estar content i ho estic també perquè aquesta tarda mar-xem cap al Baix Empordà amb la intenció de recórrer dues etapes del GR-92, de Torroella de Montgrí a Palamós.

Serà un bon estimulant i un aperitiu excel·lent per al meu projecte de vacances... Potser tens raó, M., i em tornaré boig... però què caram! a la ciutat també hi ha moltes coses que ens fan tornar bojos, oi?

Com hi ha món!

Costa de creure que hi hagi gent tan poc disposada a escoltar, gent tan poc disposada a entendre. Que tots ens equivoquem, cony!

Casualitats de la vida, que en diuen

Tot és entrar en un bar com un altre; aquell en què només havies esmorzat un parell de vegades, fa qui-sap-lo, qui sap perquè. Demanes la teva aigua amb bombolles afegides i aleshores sents que no tens res: ni gel, ni llimona... ni *! Pagues, te la beus encara que no és tan fresca com t'hauria agradat i fots el camp quatre minuts i quaranta-set segons després, taral·lerejant una melodia, amb un somriure al rostre. La cambrera que no és gens lletja però porta un serrell horrorós pensa que ets boig: deixa-la pensar...

Les flors del teix

—Has vist mai un teix florit?

El compàs dels talons sobre la fusta s'esvaeix també amb la llum, la vella pantalla dóna vida a les ombres dels meus objectes estúpids. En Bill fa les últimes passes i cau, però nosaltres ja no en fem cas. Pren un disc de l'estanteria, el treu de la funda i el posa sobre el plat. El disc gira i n'intueixo el cruixit. Inspiro profundament, comença a sonar...



—Deu anys... te n'adones?

La miro seriós i acoto el cap, assentint. Vull que calli, deixar-me endur per la cançó. Ara no tinc ganes de parlar...

—No, no he vist mai un teix florit.

Aparta la mà i deixa reposar la cortina. Tot va més de pressa allà a fora. Em mira amb una espurna de llum als ulls que em diu que tot anirà bé. Esbosso un intent de somriure.

—Tot sortirà bé, ja ho veuràs. Tots volem que surti bé...

Aleshores avanço a poc a poc cap a ella, l'abraço. M'abraça. Comencen a desfilar els crèdits a la pantalla de la tele, es fa encara més fosc, i aleshores la gent comença a aplaudir.

Corre el teló i ja estem del tot a les fosques. Mentre la gent s'aixeca de les seves butaques, desentumint els músculs, Gibbons i Barrow apugen el volum. Amb les darreres notes s'encenen totes les llums de la sala.

—Són rodones i vermelles. —Em diu a cau d'orella, quan ja no ens sent ningú.