L'òbit (3)

Al migdia la situació es complicà. El plugim que l'havia acompanyat intermitentment durant el matí es convertí de sobte en una abundant cortina d'aigua glaçada. Les sureres havien desaparegut del paisatge deixant el seu lloc a tota mena de garrics i matolls espinosos que s'entossudien a fer seva la capa. La cresta del cim s'obria més endavant en un altiplà erm, selenita, i ja era a l'abast; però sense recer no podia evitar aquell fort vent desbocat que convertia l'aigua en diminuts cristalls que li fuetejaven el rostre. El sender gairebé s'havia diluït en arribar a la plana i, si amb els ulls ben oberts i bon sol ja no li hagués resultat fàcil de redescobrir la traçada, imagineu-vos-el encongit d'espatlles, arraulit a la caputxa, avançant a grans gambades quan prenia la direcció que suposava correcta i mirant constantment a dreta i esquerra i també enrere, cercant noves fites, corroborant les ràpides decisions que s'obligava a prendre, aturant-se de cop i arrencant a córrer tot d'una; lluitant per mantenir-se dret quan una sobtada ràfega de vent li temptejava l'equilibri.