La inèrcia

Em porta i em deixo dur, per aquesta alegria que s'encomana, fins a l'abisme. Hi arribo encara amb el pols esvalotat i l'alè perdut, enjogassat, rialler. Un cop allí, se'm presenta repetidament el paisatge d'aquella fotografia que m'hauria agradat fer. Ara hauré de saltar: no tinc altra sortida. Per l'inconscient em balla voluble la idea de tornar, de re/conèixer, de topar-me amb un hivern fred i desconegut i per això ideal, màgic... encara irreal però creixent. La nostàlgia fa feixuga la digestió.

Vast pèlag d'argent que m'atordeix;
he dut ací, amb mi, tot el que tinc.
Vull que ho prenguis...
Vull que ho prenguis tot i no et demano a canvi
res més sinó el Silenci.

Deixa'm
ara
fugir