Nit

Aquesta nit d'avui sembla per l'aspecte
i em reviu la nit d'un passat llunyà.

K.P. Kavafis

Un poema de Bukowski

Fa uns dies em van deixar Orphans, el triple àlbum en edició limitada que va publicar Tom Waits el 2006 (darrerament parlo molt de Tom Waits, oi?) i resulta que el tercer CD titulat Bastards conté, sobretot, peces del que en anglès anomenen spoken word. (M'agrada aquest concepte)

Un dels poemes que interpreta Waits és Nirvana, de Charles Bukowski, que no sé en quin llibre el vaig llegir i que em crida especialment l'atenció perquè mostra una de les facetes menys habituals de Bukowski sense allunyar-se gens del seu estil, i perquè té un toc genial, què cony!. En fi, si us ve de gust, premeu el play, escolteu-lo i llegiu-lo. Val la pena.



Nirvana

not much chance,
completely cut loose from
purpose,
he was a young man
riding a bus
through North Carolina
on the way to somewhere
and it began to snow
and the bus stopped
at a little cafe
in the hills
and the passengers
entered.
he sat at the counter
with the others,
he ordered and the
food arived.
the meal was
particularly
good
and the
coffee.
the waitress was
unlike the women
he had
known.
she was unaffected,
there was a natural
humor which came
from her.
the fry cook said
crazy things.
the dishwasher,
in back,
laughed, a good
clean
pleasant
laugh.
the young man watched
the snow through the
windows.
he wanted to stay
in that cafe
forever.
the curious feeling
swam through him
that everything
was
beautiful
there,
that it would always
stay beautiful
there.
then the bus driver
told the passengers
that it was time
to board.
the young man
thought, I'll just sit
here, I'll just stay
here.
but then
he rose and followed
the others into the
bus.
he found his seat
and looked at the cafe
through the bus
window.
then the bus moved
off, down a curve,
downward, out of
the hills.
the young man
looked straight
foreward.
he heard the other
passengers
speaking
of other things,
or they were
reading
or
attempting to (trying to)
sleep.
they had not
noticed
the
magic.
the young man
put his head to
one side,
closed his
eyes,
pretended to
sleep.
there was nothing
else to do-
just to listen to the
sound of the
engine,
the sound of the
tires
in the
snow.

Una bella història

D'una llarga nit de diversió compartida se'n guarda encara més bon record si s'acaba amb un contrapunt poètic, una bella història:

Màrius Torres (Lleida, 1910 - Puigdolena, 1942), llicenciat en medicina i poeta, fou —dedueixo per les poques notes biogràfiques que he consultat per Internet— un gran filòsof en el més estricte significat etimològic del terme.

Als vint-i-cinc anys emmalaltí i s'hagué de retirar al sanatori de tuberculosos de Puigdolena on, malgrat tot, va continuar estudiant tot allò que era del seu interès, llegint els clàssics (Molière, Baudelaire, Verlaine...), traduint poemes de l'anglès (Milton i Shelley) i el francès (Valéry, Du Bellay i Ronsard) i escrivint-ne ell mateix. Fins i tot va voler iniciar estudis d'harmonia per musicar alguns dels seus propis poemes —il·lusió que malauradament li estroncà la mort.

Però aquest innat Amor pel saber de Torres fou alimentat encara més per un altre que conegué al sanatori. El de Mercè Figueres, una pacient amb qui Torres compartí lectures, passejos i converses; i que amb la seva mort inspirà alguns dels versos més bells del poeta. Mercè Figueres esdevingué Mahalta (malalta) a l'imaginari personal de Màrius Torres i Lluís Llach musicà la «Cançó a Mahalta» i la inclogué al seu disc «I si canto trist» de 1974.

Cançó a Mahalta

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau.

I escolto la teva aigua tremolosa i amiga,
de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.

Com volies que me'n rigués? Al contrari, gràcies!