Ca n'obvi

A ca n'obvi es lleven de bon matí, tot just amb la primera claror, i quan obren l'aixeta del lavabo s'adonen que els han tallat l'aigua. I com que no es poden dutxar, a ca n'obvi, quan es lleven de bon matí, tot just amb la primera claror, perquè els han tallat l'aigua, decideixen que fregant-se els ulls amb les mans ja en tindran prou per a despertar-se i que així ja faran més bona cara, tot i que, és clar, fora molt millor poder-se dutxar.

A ca n'obvi obren l'armari per triar la roba que s'han de posar per afrontar el dia que comença i veuen amb desil·lusió que només queda una muda neta perquè ahir els va fer mandra engegar la rentadora. Van fer càlculs, a ca n'obvi, i es van adonar que si engegaven la rentadora al vespre, la bugada s'acabaria just en el moment en què comença aquella telesèrie que s'acaba tan tard i que els agrada tant. És d'aquelles amb què et fas un tip de riure i ningú, a ca n'obvi, voldria aixecar-se del sofà per anar a estendre la roba. Com que van pensar que a tots els faria mandra estendre la roba (i de cap de les maneres volien deixar la roba a dins la rentadora tota la nit), l'un per l'altre, van decidir que ja engegarien la rentadora l'endemà i es van fer un tip de riure mirant aquella telesèrie que els agrada tant, que començava, segons els càlculs, en el moment en què la rentadora hagués acabat de fer la bugada amb la roba que volien posar-se avui; de manera que, resignats, accepten que sigui l'armari qui trii la roba que han de posar-se per afrontar el dia que comencen amb els ulls enlleganyats.

A ca n'obvi surten al carrer, pugen al cotxe i prenen els mateixos carrers de cada dia, cap a les afores. Es diuen que de tornada hauran de passar per la gasolinera (ara no tenen temps) perquè ja fa dos dies que es va encendre l'indicador taronja de la reserva. Surten a la general i passen el primer poble, passen el segon poble, passen el tercer poble, passen el quart poble, passen el cinquè poble i, finalment, arriben a la ciutat. Aparquen i tots estan d'acord, a ca n'obvi, que tot allò que veuen és molt interessant.

Quan ploraves

Recordes quan ploraves perquè tenies por de la foscor? D'aquesta negror que et naixia a dins i t'ofuscava... Només necessitaves que algú t'abracés ben fort i et digués que t'estima.

T'abraço i t'estimo. Abraça'm i estima'm, si us plau.

Estudiant amb lluna plena

Com que no tinc cap calendari a mà ni un applet a l'escriptori que m'ho confirmi, confio que el meu ull sigui bo i, sortint al terrat, dic:

—Lluna plena.

No hi ha cap nigul que n'enterboleixi aquesta llum que tan m'agrada i la freda penombra m'amaga mentre el portàtil capta les senyals veïnes.

Ja fa una setmana que va començar el curs a la UOC i des de feia molts anys no estudiava per plaer. Aquests dies plego de treballar a les 22:00 i és ara, a aquesta hora en què tota la casa és calma, que em ve de gust obrir els apunts, llegir-los, subratllar-los; consultar referències, imprimir articles, preparar textos i esquemes...

Sóc el principal sorprès i espero que duri perquè, si no és així —com ara—, no valdrà pas la pena estudiar filologia...

La inèrcia

Em porta i em deixo dur, per aquesta alegria que s'encomana, fins a l'abisme. Hi arribo encara amb el pols esvalotat i l'alè perdut, enjogassat, rialler. Un cop allí, se'm presenta repetidament el paisatge d'aquella fotografia que m'hauria agradat fer. Ara hauré de saltar: no tinc altra sortida. Per l'inconscient em balla voluble la idea de tornar, de re/conèixer, de topar-me amb un hivern fred i desconegut i per això ideal, màgic... encara irreal però creixent. La nostàlgia fa feixuga la digestió.

Vast pèlag d'argent que m'atordeix;
he dut ací, amb mi, tot el que tinc.
Vull que ho prenguis...
Vull que ho prenguis tot i no et demano a canvi
res més sinó el Silenci.

Deixa'm
ara
fugir

Il n'y a pas du temps

Passen massa ràpid aquests dies plens quan n'és homogeni el contingut. I és curta la setmana; no paga la pena atabalar-se. Buidar ràpid la ment i recarregar-la quan toca: com un robot al qual carreguen i descarreguen la memòria.

No poder escriure per manca de bones estones per pensar. Idees fugisseres, apunts, dietaris... i la motivació per aprendre, per fer ben feta la feina. Fortes emocions i Amistat, constant evolució i renovada admiració; converses a cau d'orella, cartes, missatges al mòbil. Dinars i sopars, sexe i rialles, música i cerveses i molt sentit de l'humor, sempre, si us plau.

Plugims

Plugim m. Plovisqueig.
Plovisqueig m. Precipitació en forma de gotes petites i nombroses.



L'altre dia, després d'haver estat xerrant de llibres i lectures amb en Guillem, vaig pensar que potser sí que estaria bé d'afegir al blog la típica llista del «now reading», i finalment m'he decidit. No us penseu, el meu és un blog 1.0 —com aquell qui diu— i fer un pas com aquest costa molt! (Podeu riure, si us plau.)

La meva tenacitat lectora és minsa, sóc incapaç de llegir un únic llibre i sovint em veig obligat a recomençar-los perquè alguna altra lectura que m'ha absorbit m'ha fet perdre el fil de la trama d'una bona història. Em temo que quan reobri les pàgines d'«Estremida memòria», per exemple, que té un inici realment misteriós i prometedor, però tan carregat de personatges i situacions (amb ràpids capítols de dues o tres pàgines) que sovint em deixa fora de context; em trobaré altra volta perdut. Beneïda la culpa de na Maria Mercè Roca, tanmateix, i dels seus meravellosos «Contes personals».

Entremig, Vinyoli és sempre Vinyoli i m'he proposat de llegir-lo i rellegir-lo cronològicament: un pur plaer. L'antologia de «21 poetes del XXI» d'Ernest Farrés (per ara només n'he llegit tres) m'ha dut una grata descoberta: Joan-Elies Adell, poeta de Vinaròs.

Quan de vegades escric
per fer de mi mateix
un altre que també sóc,
una curiositat sense rostre,
m'espanto del fred
que ha d'arribar-me. I mentre hi penso,
davant meu, l'esborrany d'un saber
que vol ser carícia, simplement,
una realitat feta de paraules.
Després d'aquest excés de claredat,
¿com diré mai d'un cos
que és meu i que s'extingeix?
Diré que tot desert té la seua mar.

(Un mateix cel, 2000)

Per tot plegat doncs, aquestes lectures que cito —i citaré— ara per a compartir, constitueixen un plugim suau, agradable, constant que beneeix i rega aquest baobab que pren i aprèn forma i consciència, consistència. Les fulles emocions, les branques paraules.

Gràcies.

La setmana dels complements

A ningú amb menys capacitat intel·lectual que l'animal que passeja li hauria d'ésser permès de passejar-lo.

Accelera!

Pujo al teu cotxe pensant que, d'acord, si d'aquí uns anys els Asstrio són re/coneguts arreu d'Europa, començaré a plantejar-me la possibilitat que existeixi certa justícia al món. Si en Santi Careta esdevé milionari aleshores encarregaré l'obra de Hayek i la llegiré detingudament.

Mentrestant serpenteges hàbilment pels carrerons il·luminats amb aquell groc càlid dels fanals que convida a passejar de nit, a l'hivern, entre la boira; que et retorna a Montmartre... Un altre dia serà, travesses el riu: marxem. Em parles de ¿teatre?, ¿del senyor X?, ¿del plat preferit dels cucs?

A fora començava a fer fred, sí. Circulen pocs cotxes a aquestes hores... a tu també t'agrada conduir de nit, oi? M'ho imaginava. Música, és clar que sí! Sorprèn-me!

Apuges el volum i enfonses l'accelerador. L'agulla s'enfila decidida. Tanco els ulls. No cal que diguem res més; no hi ha policia.

L'òbit (3)

Al migdia la situació es complicà. El plugim que l'havia acompanyat intermitentment durant el matí es convertí de sobte en una abundant cortina d'aigua glaçada. Les sureres havien desaparegut del paisatge deixant el seu lloc a tota mena de garrics i matolls espinosos que s'entossudien a fer seva la capa. La cresta del cim s'obria més endavant en un altiplà erm, selenita, i ja era a l'abast; però sense recer no podia evitar aquell fort vent desbocat que convertia l'aigua en diminuts cristalls que li fuetejaven el rostre. El sender gairebé s'havia diluït en arribar a la plana i, si amb els ulls ben oberts i bon sol ja no li hagués resultat fàcil de redescobrir la traçada, imagineu-vos-el encongit d'espatlles, arraulit a la caputxa, avançant a grans gambades quan prenia la direcció que suposava correcta i mirant constantment a dreta i esquerra i també enrere, cercant noves fites, corroborant les ràpides decisions que s'obligava a prendre, aturant-se de cop i arrencant a córrer tot d'una; lluitant per mantenir-se dret quan una sobtada ràfega de vent li temptejava l'equilibri.

L'òbit (2)

De ben prest posat en solfa, amb el sol ajaçat, el dia havia resultat dur de ver. Un plugim invisible li humitejà les vestimentes tot el matí, fent-les més feixugues i dificultant-li l'ascens. Sobre la brancada oïa bufar amb fúria aquell vent gèlid però se sentia reconfortat veient-se'n protegit pels troncs centenaris. Les fulles fressejaven agitades omplint d'angoixa l'atmosfera. Prou convidava a la malfiança! En assolir el coll, a mig matí i sense entrebancs, s'aturà per fer un mos al quadrivi, ullprès per la bellesa de l'indret. Amb nous, panses, pinyons, avellanes, ametlles, prunes i carn adobada féu el desdejuni; somiant bones llesques de pa del dia, de crosta cruixent i espessa molla, els embotits de casa, l'apreciat oli amarg de ran de mar i les tomates de l'hort, llet fresca i la flaire del cafè. Pla n'hauria donat un bon pessic...

L'òbit (1)

Les ombres indicaven horabaixa aleshores que s'havien obert força clarianes al cel. Tanmateix, quedaven grans núvols amenaçadors i el vent udolava. Udolava incapaç com era d'allunyar-los; podia tornar a ploure en qualsevol moment. Per entretenir-se, encenia una vegada i una altra les espelmes...

Era tan dens l'alzinar que rodejava la borda que no tenia l'oportunitat de fer vistes malgrat ésser damunt d'aquella mena de promontori. Només mirant amunt podia fugir dels verds cendrosos, de l'espessor del bosc, de la monotonia de dies i dies. Per això reposava sovint l'esguard al cel i, si sos ulls escrutaven els camins, era esperant l'encontre d'algun viatger perdut o tardà, endarrerit per l'aiguat, el cerç o la rudesa del tresc. Ningú aparegué a llevant o a ponent mentre fou despert.

Qüestió de formes

Més m'estimo un camp de teules sembrat d'antenes tortes i malgirbades que una serpentina de blocs de totxanes perfectament arrenglerada. Prefereixo la imperfecció d'un carreró recargolat de llambordes a una avinguda de quatre calçades feta amb tiralínies, amb espai per aparcar, filera d'arbres a banda i banda, carril bici i voreres de quatre metres d'ample. Les pedres al ciment, la roba estesa al doble vidre, el soroll a la desconfiança, el desgast a l'hermetisme...

Sóc manresà i m'estimo la meva ciutat. Fins i tot m'agrada. No és cap bestiesa dir-ho: conec molts manresans i manresanes que en reneguen a diari i, sovint, sense solta ni volta. Malauradament, penso que tot allò que m'agrada de Manresa està en greu perill. D'una banda, hem deixat malmetre tant el nostre barri vell que difícilment podrem refer-ne el conjunt i actualitzar-ne l'esperit, com prou bé han sabut fer a Vic, Figueres o Girona. De l'altra, el model d'urbanisme imperant avui dia, que fomenta uns barris impersonals que creixen com bolets a les capitals de comarca, a la recerca del màxim benefici econòmic a curt termini (no cal que parlem de la irracionalitat constructora del país, oi?), no fa sinó dil·luir el caràcter i la identitat de les nostres ciutats.

Tot plegat resulta molt preocupant. Probablement sense proposar-s'ho, però és ben clar que amb uns objectius ben diferents dels que tenim a dia d'avui, fins al segle XX la humanitat va construir unes ciutats que ara desperten la nostra admiració i són dignes de visita. Dubto molt que d'aquí dos-cents anys la gent vagi a fer fotografies a les avingudes d'asfalt i ciment dels barris residencials que fem ara, que seran idèntics arreu...

***

Nota: Aquest post intenta expressar una preocupació molt personal pel model d'expansió que sembla que hem escollit per a les nostres ciutats. En cap cas advoca per construir les ciutats com si visquéssim al segle XVIII, ignorant uns problemes demogràfics que aleshores no patien i als quals, òbviament, cal donar resposta. Simplement és un plor, més que un crit d'alerta, conscient que hi ha altres maneres de fer...

Si alguna estona em vaga, prou m'agradaria fer l'esforç i l'exercici de reescriure aquesta idea d'una manera més constructiva.

L'interès general

«Tothom es pensa que l'interès general passa per la porta de casa seva.»

Encertada sentència que he sentit ara mateix a L'oracle, la tertúlia política de l'hora del cafè de Catalunya Ràdio.

La música de les paraules