16 de juliol 2008
Quin espectacle!
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjweCQxQKZwCTnNFNi2Iwu3Wawf10oe5UERGjhsJhaAFpcZYSxj8x5JBpZIu9xkG9oSOPsIUthW9kYO7hRrVq_o-1RQ4gGExMkZYPimWqY-N3XIX0qD57LaenGcla0RNSokvXqR/s320/waits-tour.png)
Ja hi som!
Cada cop que un tècnic trepitja l'escenari el public exaltat apuja el volum de la cridòria. Cridòria que definitivament esclata quan, ara sí, el monstre Waits apareix a la petita tarima circular des de la qual udola i conjura. Un potent focus central l'il·lumina des del cel i els seus peus aixafen, aixafen, aixafen... L'auditori sencer, dempeus, aplaudeix i ofega les primeres notes sonores de l'espectacle. Les notes de color són com la veu de Waits: ens superen. Ningú pot fer-hi res, ens atrapa, i tots som nens d'ulls esbatanats que mirem, escoltem, oferim tots els sentits al bruixot, al trampós, a l'assassí, al bufó, al parroquià del racó més fosc, al poeta, al mim...
Aquest home, si és que és un home, és únic, té un poder absolut. Mirant-lo i escoltant-lo en directe te n'adones. Els seus discs, genials, són només bocins, petits encanteris incapaços de copsar totalment la màgia de la seva poesia.
Etiquetes:
Tom Waits
[Espai
Això és un post separador perquè el que vindrà després no quedi enganxat al de l'orangutan-Aragonés]
02 de juliol 2008
"El planeta de los simios"
Luís Aragonés, a raó del Manifiesto.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)