A hores d'ara, Tom Waits ja deu haver acabat el seu segon concert a Barcelona i jo encara visc en el núvol del d'ahir. A mesura que s'acostava, primer el dia, després l'hora, els nervis anaven en augment. No sé si m'havia posat mai nerviós per un concert...Ja hi som!
Cada cop que un tècnic trepitja l'escenari el public exaltat apuja el volum de la cridòria. Cridòria que definitivament esclata quan, ara sí, el monstre Waits apareix a la petita tarima circular des de la qual udola i conjura. Un potent focus central l'il·lumina des del cel i els seus peus aixafen, aixafen, aixafen... L'auditori sencer, dempeus, aplaudeix i ofega les primeres notes sonores de l'espectacle. Les notes de color són com la veu de Waits: ens superen. Ningú pot fer-hi res, ens atrapa, i tots som nens d'ulls esbatanats que mirem, escoltem, oferim tots els sentits al bruixot, al trampós, a l'assassí, al bufó, al parroquià del racó més fosc, al poeta, al mim...
Aquest home, si és que és un home, és únic, té un poder absolut. Mirant-lo i escoltant-lo en directe te n'adones. Els seus discs, genials, són només bocins, petits encanteris incapaços de copsar totalment la màgia de la seva poesia.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada