Jugant sobre les branques

[Mirant endavant, mil horitzons.
Somnis per viure ben despert.]

Horabaixa de somriures,
brollen llàgrimes netes
que porten il·lusions vives.
I l'Alegria, efectivament, s'encomana...

Un poema creix; una paraula, un vers, que expressen, evoquen. Escriure és un joc circular on retalles, copses, allò que penses. Penses el que caces, retalls, i els dones forma. I encara hi ha quelcom més que s'escapa... És, doncs, una cacera i és una preparació per a res.

Jugo...

Resulta curiós i gratificant comprovar amb quina facilitat flueixen els mots encara que diguin ara tan poca cosa. És una sort que les paraules surtin de nosaltres per a poder-hi jugar; perquè quan entren no s'hi juga!

L'horitzó quotidià

De l'oest ve lenta una tempesta que m'ofereix un esplèndid espectacle de llampecs que pinta el cel de dia. O els llampecs no produeixen trons —dubto—, o la tempesta és encara massa lluny; però resto immòbil respirant aquest aire encara sec, ignorant a consciència el perill que s'acosta.

I les fogueres? I les bruixes?

Les famílies acaben de sopar i comencen a sortir als carrers a cremar la pólvora dels petards. Hem quedat per anar a sopar i celebrar la nit del solstici ballant davant d'una d'aquestes orquestres de versions; però quan arriba l'hora tinc ganes d'estar sol.

Agafo una llanterna frontal i desconnecto el mòbil, em dirigeixo a les afores de Manresa i arribo a peus del Collbaix. Des de petit que sento dir que la nit de Sant Joan s'hi apleguen bruixes i esperits per a proclamar l'arribada de l'estiu amb inconfessables rituals pagans que s'allarguen fins a l'albada. Molt bé, doncs som-hi.

Mentre pujo amb la llum de la mitja lluna creixent m'arriba ofegada la música de diverses revetlles localitzades en masies solitàries i centenars de petards tronen en totes direccions. Quan arribo a dalt, entre els arbres, he d'encendre la llanterna perquè la lluna ja no em deixa veure les pedres que tinc al davant. Als peus de la muntanya no hi havia cap vehicle, tampoc he trobat ningú pels camins, i a les muntanyes properes no es veuen torxes ni llums avançant soles o en processó. M'encamino cap a l'esplanada de roca perquè tinc ganes de veure la meva ciutat des de la modesta però alhora imponent alçada del Collbaix i perquè si hi ha alguna bruixa immolant criatures innocents, de ben segur que ho farà en aquella esplanada. No se m'acut un lloc millor.

La lluna despulla el perfil tènue de Montserrat i el cel s'omple lentament de núvols. Miro amunt, però no vola cap escombra i jo continuo sol. El vent fueteja la senyera amb violència. No es veu cap pira ni columnes de fum voltades per la roja llum de l'infern. Els rituals pagans ja no són tampoc el que eren, només alguna bengala lluminosa desafia el cel de tant en tant i fa volar espurnes verdes, blaves, vermelles...

Allí baix, tirant petards i bevent cava la gent celebra un altre Sant Joan i jo, far del Collbaix per una nit, celebro també el meu ritual del solstici... a la meva manera, esperant les bruixes.

Quan t'atures

«En las ciudades, la vida transcurre de prisa. Extraña paradoja: el presente, que vuela, se convierte en una especie de somnífero de voluntades. Si tenemos que atender muchas obligaciones inmediatas, no hay demasiado tiempo para entretenerse en cuestiones que afectan al futuro. Aunque sea el propio. [...] La inmediatez se traga el intento de gesta futura»

Pasiones romanas, Maria de la Pau Janer.

Tot romà immòbil a la plaça, ni l'aire es veu amb cor de regirar els tombants que hi baden i un Sol despreocupat exerceix sense recança. Sense aturar-me dirigeixo una llambregada fugissera a la terrassa d'un bar. Definitivament, és l'únic. El món s'aguanta la respiració: jo no.

M'arriba ara, ja carrer avall, la flaire amalgamada d'una herbolària «de les d'abans»; aquelles en què les plantes, les fulles, les tiges tenen nom de planta, de fulla, de tija. Les paperines de paper (avui ja no redunda) no et diuen què has de fer o com has de ser.

Hores.

Ara ja saps el pa que hi donen. Reflexiones, desitges. Et preguntes... T'atures.

Caure en gràcia

—Portes la fotocòpia del DNI?
—Sí. —L'hi dono i faig el gest de cercar l'original a la cartera.
—No cal, ja suposo que no el deus haver falsificat.
—...
—L'informe de vida laboral?
—Sí. —L'hi dono.
—Fotocòpia del contracte?
—No, porto l'original...
—Les nòmines?
—Sí. —Les hi dono.
—Quantes n'hi ha?
—Les que demanàveu: les sis darreres.
—En tens còpies?
—No.
—Declaració de la renda?
—Sí. —L'hi dono.
—Bé, vaig a fotocopiar tot això... m'hauràs de pagar un cafè!
—Cap problema...
—Va, com que pagues impostos no caldrà, però aniria millor que portessis les fotocòpies...
—Si voleu fotocòpies ho hauríeu d'indicar; pel DNI ho posa.

Llegeix les indicacions del formulari, calla, se'n va a fotocopiar els meus paperots. Torna i m'explica com funciona el procés. M'adono que els tràmits que estem duent a terme no són exactament aquells pels quals jo m'havia interessat en la cita anterior. Li ho faig notar.

—Bé, és que això que em dius és una cosa diferent...
—Ja ho veig... però és que jo vaig preguntar per això, i em van donar aquest formulari...
—Aleshores, què fem? Ho vols tirar endavant?
—Bé, ja que he reunit tota la paperassa... suposo que no comporta cap compromís aquest procés...
—No, no...
—Doncs endavant. De tota manera voldria engegar també els tràmits pel que jo havia demanat inicialment...
—És clar, demana l'imprès d'HPO al taulell i et farem arribar la informació.
—D'acord...

Bla, bla, bla...

La millor persona que coneixes

—Només perquè s'esvanirà el dolor i no vull que desapareguis amb ell. Per entendre'l igual que m'has ensenyat a entendre el plor i l'encara.

Cap al Montgrí

Ja ho deia al març: estic rovellat, tinc ganes de caminar, que em toqui el sol i el vent, de dormir allí on m'atrapi la son i d'espantar-la de bon matí amb una remullada al Mar. Estic content perquè tinc motius per estar content i ho estic també perquè aquesta tarda mar-xem cap al Baix Empordà amb la intenció de recórrer dues etapes del GR-92, de Torroella de Montgrí a Palamós.

Serà un bon estimulant i un aperitiu excel·lent per al meu projecte de vacances... Potser tens raó, M., i em tornaré boig... però què caram! a la ciutat també hi ha moltes coses que ens fan tornar bojos, oi?

Com hi ha món!

Costa de creure que hi hagi gent tan poc disposada a escoltar, gent tan poc disposada a entendre. Que tots ens equivoquem, cony!

Casualitats de la vida, que en diuen

Tot és entrar en un bar com un altre; aquell en què només havies esmorzat un parell de vegades, fa qui-sap-lo, qui sap perquè. Demanes la teva aigua amb bombolles afegides i aleshores sents que no tens res: ni gel, ni llimona... ni *! Pagues, te la beus encara que no és tan fresca com t'hauria agradat i fots el camp quatre minuts i quaranta-set segons després, taral·lerejant una melodia, amb un somriure al rostre. La cambrera que no és gens lletja però porta un serrell horrorós pensa que ets boig: deixa-la pensar...

Les flors del teix

—Has vist mai un teix florit?

El compàs dels talons sobre la fusta s'esvaeix també amb la llum, la vella pantalla dóna vida a les ombres dels meus objectes estúpids. En Bill fa les últimes passes i cau, però nosaltres ja no en fem cas. Pren un disc de l'estanteria, el treu de la funda i el posa sobre el plat. El disc gira i n'intueixo el cruixit. Inspiro profundament, comença a sonar...



—Deu anys... te n'adones?

La miro seriós i acoto el cap, assentint. Vull que calli, deixar-me endur per la cançó. Ara no tinc ganes de parlar...

—No, no he vist mai un teix florit.

Aparta la mà i deixa reposar la cortina. Tot va més de pressa allà a fora. Em mira amb una espurna de llum als ulls que em diu que tot anirà bé. Esbosso un intent de somriure.

—Tot sortirà bé, ja ho veuràs. Tots volem que surti bé...

Aleshores avanço a poc a poc cap a ella, l'abraço. M'abraça. Comencen a desfilar els crèdits a la pantalla de la tele, es fa encara més fosc, i aleshores la gent comença a aplaudir.

Corre el teló i ja estem del tot a les fosques. Mentre la gent s'aixeca de les seves butaques, desentumint els músculs, Gibbons i Barrow apugen el volum. Amb les darreres notes s'encenen totes les llums de la sala.

—Són rodones i vermelles. —Em diu a cau d'orella, quan ja no ens sent ningú.

El senyor Otsuka

L'altre dia vaig somiar amb el senyor Otsuka. No sé exactament què passava al somni, era estrany; però quan em vaig despertar, ja no hi era...

El pes de la incertesa

El pes que et fa sortir al terrat i tornar a entrar deu segons després. Mires les estrelles, el cel és serè però rogenc: fa olor de pluja. T'atanses a la barana i mires al carrer. Res. Entres a dins un altre cop i camines ràpid per la sala, amunt i avall. Sembles boig. El pes que t'obliga a tornar-te a llevar per deixar escrit el que et remou l'ànima perquè saps que si no ho fas no et tranquil·litzaràs i et passaràs la nit donant voltes pel llit amb uns ulls com taronges. El pes que fa que et costi d'empassar-te el pa i el formatge; el pes que no et deixa concentrar en res. No pots treballar, no pots estudiar, no pots... no pots! El pes que et fa picar de morros a la realitat: la teva debilitat. No hi ha més gran enemiga de la paciència que la incertesa.

El vigilant en el camp de sègol

«El vigilant en el camp de sègol» és un d'aquells llibres de què has sentit a parlar tota la vida però no tens ni idea de què carall va. No és com «Els pilars de la terra», que encara que no l'hagis llegit saps de què va. Tothom ho sap; però jo no havia llegit «El vigilant en el camp de sègol», ni tenia la més remota idea de què anava. De tot el que m'hauria pogut imaginar, res s'assemblava a «El vigilant en el camp de sègol». Vull dir que no tenia la més remota idea de quina mena de llibre era.

L'altre dia vaig anar a comprar llibres. Abans m'agradava més anar a la biblioteca, però sempre m'acabaven posant multes per no tornar-los quan tocava i ara prefereixo comprar-me'ls. De debò que m'agrada més comprar-me'ls. Vaig a la llibreria i m'hi estic hores donant voltes. Al final compro tres o quatre llibres i torno cap a casa. No és que em sobrin els calers, més aviat estic escurat com una rata. No tinc ni cinc-cents euros i tampoc tinc cap deute amb el banc. Si almenys tingués algun crèdit o una merda d'hipoteca d'aquestes seria normal que estigués escurat. Vull dir que la gent té cotxes nous i pisos i després no arriben a final de mes; però jo no tinc res de tot això. Tan se val. El cas és que la setmana passada vaig comprar «Al país dels homes», el primer volum dels «Assaigs» de Montaigne i «El vigilant en el camp de sègol».

Aquest vespre he acabat de llegir «El vigilant en el camp de sègol» i gairebé caic de cul, us ho podeu creure. Vull dir que no hauria cregut mai que un llibre escrit així pogués ser tan refotudament genial. Gairebé caic de cul, de debò.

El dia del primer pas

Em costa molt recordar les dates dels dies assenyalats de la meva vida i de la vida de les persones que m'estimo, que sovint ho són també de la meva. Em costa recordar els dies, els mesos i principalment els anys. Ara mateix, sense anar més lluny, hauria de fer un bon esforç per dir-vos quina edat tenia la primera vegada que vaig besar una noia als llavis i, tot i que aconseguiria calcular-ho, crec que em fora del tot impossible discernir si era l'estiu o l'hivern; si ella duia una samarreta de tirants o un jersei de llana. En canvi recordo perfectament la persona, la situació, el lloc i —sobretot— les sensacions que vaig experimentar.

A aquest primer petó podríem afegir-hi altres descobertes i experiències, viatges, amors i desamors, aniversaris, borratxeres, converses, abraçades, cançons, mirades, paisatges, eufòries i decepcions, instants... i foren una minoria aquelles que podria situar amb relatiu encert a la línia cronològica del meu pas per aquest món. No em preocupa gens ni mica (fins i tot encara que alguna vegada pugui haver quedat malament per aquest motiu) i crec realment que les dates passades no són rellevants, potser ni tan sols els motius... Sí que ho són les imatges i les paraules que guardem al nostre interior, els records —diríem. Com podria ser d'altra manera?, som ben poca cosa més!

M'amoïna més quan són tèrbols els records. En tinc alguns, de moments probablement prou influents a la meva personalitat, que no podria assegurar que succeïssin realment. Ben mirat, això no m'hauria de preocupar... al cap i a la fi, si realment han influït en mi, quina importància té que siguin reals o no? No és aquesta influència, de fet, la que dicta si van existir?

Tanmateix, si que hi ha unes dates que trobo importants. Són les dates dels dies que encara no tenen record; perquè si bé hi ha somnis i persones que ens ajuden a alçar els ulls a l'horitzó, són sovint els nostres petits reptes els que ens aporten la il·lusió de continuar caminant. Diu el famós proverbi que el més llarg dels viatges comença amb el primer pas, però quan passes molt de temps a les branques d'un Baobab, abans has de decidir quin dia posaràs els peus a terra per fer-lo.

Mirades que parlen i escolten

Hi ha una mena de persones que quan et parlen et donen tot el que són. Són la mena de persones que et miren als ulls, que et tracten amb tot el seu afecte i que, amb autèntica humilitat, mostren l'orgull d'haver treballat de valent i amb paciència, sense demanar mai res a canvi, per arribar on han arribat... fins i tot encara que al criteri de molta gent no hagin arribat enlloc. Són el que donen, i donen el que són.

Són persones d'ulls expressius capaces no només de matisar exactament el que volen dir amb el recolzament d'aquella mirada irrepetible, sinó de treure de tu l'essència d'allò més bo i de crear aquell clima de complicitat en què els nostres ulls són més capaços de parlar i d'escoltar que nosaltres mateixos.

Porque sí!

En aquesta nit fresca, ara que els llums a l'altra banda del port m'arriben tímids i es mouen amb la suavitat de la brisa de finals de primavera; ara penso que si hagués conegut aquesta cançó l'haguérem pogut cridar durant mil quilòmetres quan la calor entrava sense permís per les finestres i no ens importava.

Els macs resten, l'oratge t'acompanya

«Menjar sol és molt més depriment que viatjar sol [...] Hauríem de ser a menys d'una hora de casa, però no es veu terra. Hi ha molta calitja.»

Pensar que amb aquests mots començà i finí una història fora d'una ingenuïtat ni tan sols romàntica. L'etern efecte del rellotge de sorra que torna una vegada i una altra. Camines i un bon dia creus que no trepitges ferm, no ho pots assegurar, mai ho sabràs amb certesa; però dubtes i dubtes i dubtes... Estàs perdut: si no bellugues el sòl se t'empassarà tant si tens raó com si no en tens, si corres massa et farà l'efecte que estàs perdent l'oportunitat de comprovar si t'equivocaves. Caminar, no saps fer res més; però... és que pots fer res més?

Rumors d'un huracà

M'alço de la cadira. Tinc els minuts comptats. Carrego un llibre perdut, els diaris, el bolígraf... Esquivo desconeguts i aconsegueixo travessar l'arcada blanca.

Prenc mig gintònic vessant els mots justos. M'estremeixo. M'enfilo entre pensaments i creacions que no reconec. Violents tons m'incomoden. Ressegueixo el perímetre de les torxes, n'esguardo un fum que no existeix, però desdibuixa, endut pel vent; fito l'horitzó: veig dos fiblons. El cel s'enterboleix i el Blanc ja no és capaç de cegar-me. Ja falta poc.

Esbardello la finestra tenyint de roig el trespol. M'enfilo a l'ampit i salto. L'oratge em posseeix aleshores, ho he aconseguit! No sé ni on ni si aterraré... Petits detalls sense importància.