I les fogueres? I les bruixes?

Les famílies acaben de sopar i comencen a sortir als carrers a cremar la pólvora dels petards. Hem quedat per anar a sopar i celebrar la nit del solstici ballant davant d'una d'aquestes orquestres de versions; però quan arriba l'hora tinc ganes d'estar sol.

Agafo una llanterna frontal i desconnecto el mòbil, em dirigeixo a les afores de Manresa i arribo a peus del Collbaix. Des de petit que sento dir que la nit de Sant Joan s'hi apleguen bruixes i esperits per a proclamar l'arribada de l'estiu amb inconfessables rituals pagans que s'allarguen fins a l'albada. Molt bé, doncs som-hi.

Mentre pujo amb la llum de la mitja lluna creixent m'arriba ofegada la música de diverses revetlles localitzades en masies solitàries i centenars de petards tronen en totes direccions. Quan arribo a dalt, entre els arbres, he d'encendre la llanterna perquè la lluna ja no em deixa veure les pedres que tinc al davant. Als peus de la muntanya no hi havia cap vehicle, tampoc he trobat ningú pels camins, i a les muntanyes properes no es veuen torxes ni llums avançant soles o en processó. M'encamino cap a l'esplanada de roca perquè tinc ganes de veure la meva ciutat des de la modesta però alhora imponent alçada del Collbaix i perquè si hi ha alguna bruixa immolant criatures innocents, de ben segur que ho farà en aquella esplanada. No se m'acut un lloc millor.

La lluna despulla el perfil tènue de Montserrat i el cel s'omple lentament de núvols. Miro amunt, però no vola cap escombra i jo continuo sol. El vent fueteja la senyera amb violència. No es veu cap pira ni columnes de fum voltades per la roja llum de l'infern. Els rituals pagans ja no són tampoc el que eren, només alguna bengala lluminosa desafia el cel de tant en tant i fa volar espurnes verdes, blaves, vermelles...

Allí baix, tirant petards i bevent cava la gent celebra un altre Sant Joan i jo, far del Collbaix per una nit, celebro també el meu ritual del solstici... a la meva manera, esperant les bruixes.