Les flors del teix

—Has vist mai un teix florit?

El compàs dels talons sobre la fusta s'esvaeix també amb la llum, la vella pantalla dóna vida a les ombres dels meus objectes estúpids. En Bill fa les últimes passes i cau, però nosaltres ja no en fem cas. Pren un disc de l'estanteria, el treu de la funda i el posa sobre el plat. El disc gira i n'intueixo el cruixit. Inspiro profundament, comença a sonar...



—Deu anys... te n'adones?

La miro seriós i acoto el cap, assentint. Vull que calli, deixar-me endur per la cançó. Ara no tinc ganes de parlar...

—No, no he vist mai un teix florit.

Aparta la mà i deixa reposar la cortina. Tot va més de pressa allà a fora. Em mira amb una espurna de llum als ulls que em diu que tot anirà bé. Esbosso un intent de somriure.

—Tot sortirà bé, ja ho veuràs. Tots volem que surti bé...

Aleshores avanço a poc a poc cap a ella, l'abraço. M'abraça. Comencen a desfilar els crèdits a la pantalla de la tele, es fa encara més fosc, i aleshores la gent comença a aplaudir.

Corre el teló i ja estem del tot a les fosques. Mentre la gent s'aixeca de les seves butaques, desentumint els músculs, Gibbons i Barrow apugen el volum. Amb les darreres notes s'encenen totes les llums de la sala.

—Són rodones i vermelles. —Em diu a cau d'orella, quan ja no ens sent ningú.