Una bella història

D'una llarga nit de diversió compartida se'n guarda encara més bon record si s'acaba amb un contrapunt poètic, una bella història:

Màrius Torres (Lleida, 1910 - Puigdolena, 1942), llicenciat en medicina i poeta, fou —dedueixo per les poques notes biogràfiques que he consultat per Internet— un gran filòsof en el més estricte significat etimològic del terme.

Als vint-i-cinc anys emmalaltí i s'hagué de retirar al sanatori de tuberculosos de Puigdolena on, malgrat tot, va continuar estudiant tot allò que era del seu interès, llegint els clàssics (Molière, Baudelaire, Verlaine...), traduint poemes de l'anglès (Milton i Shelley) i el francès (Valéry, Du Bellay i Ronsard) i escrivint-ne ell mateix. Fins i tot va voler iniciar estudis d'harmonia per musicar alguns dels seus propis poemes —il·lusió que malauradament li estroncà la mort.

Però aquest innat Amor pel saber de Torres fou alimentat encara més per un altre que conegué al sanatori. El de Mercè Figueres, una pacient amb qui Torres compartí lectures, passejos i converses; i que amb la seva mort inspirà alguns dels versos més bells del poeta. Mercè Figueres esdevingué Mahalta (malalta) a l'imaginari personal de Màrius Torres i Lluís Llach musicà la «Cançó a Mahalta» i la inclogué al seu disc «I si canto trist» de 1974.

Cançó a Mahalta

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau.

I escolto la teva aigua tremolosa i amiga,
de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.

Com volies que me'n rigués? Al contrari, gràcies!