Els colors i les paraules

Dos marrecs juguen a pilota i els contempla durant llarga estona, fins i tot sorprès de la companyonia que existeix entre ells: ni el menor símptoma de disputa, sinó només col·laboració, cada vegada que la pilota fuig Pòpul avall o s'escola entre els materials de l'obra...

De cop i volta, emperò, torbat per una sensació que no s'arriba a materialitzar, oblida la mainada i centra l'interès en l'observació de les façanes de les renovades cases del segle passat, de fa dos segles.

«Els colors...» rumia. Els colors del món no són aquells que ens ensenyen a reconèixer a l'escola; aquells que sabem anomenar des de xics. Un minso grapat de lletres, una paraula, un color, un concepte... però ací hi ha infinits matisos, somnis: «la llum que hi ha amagada en la foscor» recorda. Explora, cerca, destria, rememora... i recita:

—Marfil, vainilla, canyella amb mantega, ocre mòlt, reduït, pastel; salmó pàl·lid, indi...