Ironies del destí

Jo no crec en un destí ja escrit, però és, com a mínim, sorprenent allò que ens guarda a voltes. Com aquestes onades d'avui que porten tants records; situacions paral·leles a les ja viscudes, parets blanques... i com, demà que fineix el meu viatge, conflueixen en un lloc tan màgic persones, emocions, sentiments... Tempesta d'inici i final de tants dolors, aigües remogudes...

Que tinguem sort!