Tinc aquesta gàbia de cristall on desperto cada dia. Em fa petit. Sóc petit perquè visc en aquesta gàbia de cristall que no em deixa créixer. Hi ha matins diàfans d'aire fresc en què veig les persones que viuen fora de la meva gàbia. I algunes no tenen ni la seva! —em penso. També n'hi ha, de les unes i de les altres, que tenen rialles encomanadisses i rostres alegres. Canten i reciten versos que cavalquen melodies i mirades, que m'il·lusionen, que em fan sentir un escalf que és prop de rompre el cristall de la gàbia de jo.
Però hi ha camins que la boira s'escampa i tot ho pren, camins que serveixen per recordar-me que sóc petit, que no sóc res dins aquesta gàbia de jo. El rellotge fa la seva lentament i es fa tard per viure a poc a poc.
22 d’octubre 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
1 comentari:
Gàbia de mi, gàbia de jo. És com si fossin fetes de coses completament diferents. Potser jo és l'emanació, de dins cap a fora; i mi, la involució, de fora cap a dins. Ser jo, estar dins del jo, és una doble presó, tant externa com interna.
Publica un comentari a l'entrada