Música al cotxe

Sortim del pub i enfilem la forta pendent del carreró fent conya. Ens diverteix el joc de parodiar els estereotips que ens semblen ridículs.

—Demostra'm que saps conduir! —Em dius, interpretant el rol, amb una veu que no és la teva. Llances les claus del cotxe, les agafo al vol i obro. —Uhuuhuh! —Fas, burleta.

Entrem al cotxe. Tanco la porta. Tanques la porta. Silenci. Giro la clau al contacte i el motor japonès es desperta finament. Faig un cop de gas que fa bramar la macchina. Ens ho hem passat molt bé compartint partides i cerveses amb aquella colla; però el compacte ens retorna a aquesta altra realitat, la nostra, ara només tu i jo. Tanquem el parèntesis. És de nit, la carretera és nostra. La Velvet ambienta el nostre pas pels carrers angostos del poble. Travessem el passeig i el pont. Sortim. Apuges el volum fins que la música ofega definitivament el soroll del motor. Ara no és hora de parlar.

—Si no s'escolta així, no val la pena. —Dius. Gairebé no et sento.