Els camins que tenen nom

Hi ha alguna cosa que m'atrau dels camins que tenen nom, quelcom d'irracional que em fa donar-los una condició especial quan hi penso. Un punt de màgia, d'admiració per la història que tenen i les històries que amaguen. No parlo dels Cavalls del Vent, els Carros de Foc o els Estels del Sud; camins tots ells que transcorren per paratges meravellosos però que no deixen d'ésser un reclam turístic, sinó del Camí dels Bons Homes (GR-107), el Camino de Santiago o el Camí de Cavalls, per exemple.

Hom podrà dir que a dia d'avui la ruta dels Càtars o la peregrinació a Santiago de Compostela tenen també —o principalment— un fort component turístic i econòmic, i tindrà raó; però és igualment innegable que hi ha "alguna cosa més" i, essent-hi, és als ulls i l'actitud de l'espectador (o del caminant, en aquest cas) la possibilitat de viure-la.

Aquests dies dedico una bona part del meu temps lliure a la preparació de les vacances: mapes, rutes, variants, hores, desnivells, equipament, què menjar, on dormir... Vaig descartar el Camí dels Bons Homes perquè em va semblar massa curt per a les meves intencions i el Camino perquè no disposo de prou dies per fer-lo sencer; així que vaig decidir-me per un camí que no té una gran història, ni un nom (sinó un número) ni, probablement, un esperit. Però viatjar caminant, arribar a un nucli habitat per una banda i marxar-ne per l'altra, és tan gratificant que paga la pena de totes maneres. L'esperit del camí, aleshores, potser més efímer però igualment valuós, el fa néixer cadascú.

Són la velocitat i la pressa que fan el món petit, per nosaltres continua sent immens.