Gira, i gira, i gira...

«—Tinc la mare ben preocupada... Diu que no entén els anuncis de cotxes.»

És ara, aquesta hora en què torno a ésser jo i m'esforço per no aclucar els ulls, quan les parpelles pesen; o no pesen però couen. Les parpelles.

És ara, aquesta hora, quan m'estiro al llit i li dic a en Bassas que m'avisi demà quan siguin les set, i dos-quarts de vuit, i les vuit. Quan prenc un dels llibres de la tauleta i navego o divago entre paraules alienes que m'atrauen. M'atrapen.

És ara, quan ja hem encetat un nou dia i jo encara he de tancar aquest, que torna l'egoisme i el «no t'amoïnis, que tot anirà bé». Quan em dius que ho he fet molt bé, o que m'hauria de disculpar o, millor encara, que no hauria de dir res. Callar. Perquè hi ha ocasions, hi ha circumstàncies, en què diu molt no deixar escapar els mots. Em dius.

I jo et dic que tens raó, que ho sento, que no ho he fet amb malícia, que ja ho saps, que em coneixes. Et dic.

Que demà serà avui...