Le parapluie

S'enfila al tren de bon matí quan encara falten quatre minuts perquè es posi en marxa. «Això si el tren és puntual, perquè...». Potser hauria tingut temps de tornar al pis i agafar el llibre que volia llegir durant el trajecte... Quan ja ho tenia tot a punt per marxar —portàtil, bossa, claus, una poma, el llibre— s'ha adonat que plovia i amb el tràfec de cercar el paraigua ha oblidat completament el llibre.

Tenia moltes ganes de llegir durant el trajecte. Només per poder llegir valia la pena anar amb tren. Abans, feina i estudis li permetien desplaçar-se amb tren i aprofitava els viatges per lliurar-se a la lectura de novel·les. Era un home bàsicament de novel·les. Algun assaig i poesia, de tant en tant. Això sí, la poesia a casa; mai al tren. Quina manera més ridícula de fer-se l'interessant. No es pot llegir poesia en un tren.

El cas era que en agafar el paraigua el seu cos es veia amb les dues mans ocupades i el cervell havia donat l'ordre de partir. Ara, bona part de la il·lusió que li feia anar amb tren, com temps enrere, s'havia esvaït per culpa d'un descuit estúpid. I no hauria tingut temps de tornar al pis, el tren arrenca puntual. «Quin sant s'ha trencat el cap!», remuga. Ha sentit dir —ha llegit als diaris— que darrerament el país ha patit nombrosos incidents ferroviaris i ara l'indigna que el tren sigui puntual.

Mira al seu voltant, i s'entreté inventant les vides dels qui viatgen amb ell. Quina colla de desgraciats! veu tres persones que llegeixen tranquil·lament i tots —tots!— tenen una vida més apassionada que la seva...