Aquells dos

He estat malalt. Per això demano la tercera canya i no la tercera mitjana. Ja hi hem guanyat prou. Es respira s'estiu...



Parlen de futbol. Teoritzen. Hi ha grans teòrics sobre el futbol que segur que no he escoltat mai. Quina sort. Ara tampoc. Em perdo, torno a la cançó, estic de puta mare. Retrocedeixo. Flashback. La seva arribada, per sorpresa meva, m'enfoca el cristall. Primer el veig a ell. Amb el seu cabell curt, ros, la pell blanca; la jaqueta prima de cuir negre, texans, com sempre. Sabates negres, com sempre. Com sempre. I ella, rossa, que no sé com vesteix perquè no vesteix sempre igual. Normal —diríem— i tan amples. Sé que venen de casa, s'asseuen a la barra i demanen dos White Label amb cola, i després dos més, i després... i parlen, i parlen durant tres hores, sense parar. No els recordo parlant amb algú altre. Amb el cambrer i prou, és clar. Dos White Label amb cola. M'agraden. Somric i els continuo mirant i és que estic de puta mare. Retrocedeixo, tinc vint-i-dos anys i la propera la poso jo. Tres White Label amb cola.