Rampell

Per fer un cotxe britànic, es fa un voltear horizontal amb els plànols d'un cotxe del continent?

Aquest apunt s'anomena «Vergonya»

Doneu-nos la mateixa merda que doneu a tothom, però abilleu-la convenientment, perquè nosaltres som diferents...

Avui al vespre he sortit, he anat a "sopar fora", com faig gairebé cada cap de setmana; però avui tenia ganes de passar-m'ho bé. De ballar, de fer el boig i de fer el ruc. Avui en tenia ganes especialment... sabeu què vull dir.

Sóc manresà, i per més que els venuts (o vençuts —gràcies Adam—) de l'ajuntament estiguin enderiats a fer-me'n avergonyir, estimo la meva ciutat. I a Manresa se celebrava aquest cap de setmana la trobada d'estudiants dels Països Catalans organitzada pel SEPC. Com que tals trobades no poden celebrar-se sense concerts, hi havia concert avui a Manresa. Hem arribat just a mig concert del Belda. El Belda és un home molt respectable que, a més, m'agrada. I son grup, igual.

Tot s'ha girat quan una puta snob, disfressada de hippie, fora de lloc, m'ha dit (en sentir-me demanar una cervesa, si us plau):

—Tu, polaco! Xerra valencià!

Tu, polaco. Xerra valencià. Filla de puta (també es veu que puta és una paraula que no queda bé, que ofèn a les dones: avui m'ho han dit, literalment). I d'aquí a n'enllà. Després: PD La factoria. Comencem amb Backstreet boys i Shakira, posem-ne una de Los Rodríguez, que ens dignifiqui (per poc que pugui, i mira que m'agraden) i vinga, que tot s'hi val: David Bisbal, Numa-numa-yé-i-sa-puta-mare. Ah sí, no oblidem el Gora E.T.A militarra, de tant en tant, que queda molt bé! Ballem tots, que és molt divertit (que guais que som! putus espanyols!), que tot s'hi val, dèiem, que avui ja hem complert: visca Terra Lliure!

Insultem a les (diem-los) anorèxiques i pijas del Sielu mentre ballem el mateix que elles perquè elles són unes (putes, que aquí no ofèn) consumistes, capitalistes; i nosaltres no: nosaltres som els bons, les bones. Tenim la Raó.

Em cago en el Déu que m'ha parit i en sa puta mare, perquè estic emprenyat, perquè ho faig per costum, perquè és Setmana Santa, i perquè no se'm fa estrany que aquest país sigui on és.

Deu ser qüestió d'hormones, d'aparença, de reforç del caràcter, de la primavera, de la ignorància (per sort no genèrica) del passatge de la biblioteca de Murakami i d'això: de repetir consignes vomitades. Però ho sento: això fa el mateix fàstic a tot arreu i, de vergonya, més a casa.

Resulta que no, no era ella qui estava fora de lloc: era jo.

El camí de la facilitat

No tinc fills, no miro la televisió i no crec en Déu, tots ells senders que trepitgen els homes perquè la vida els resulti més fàcil. Els fills ajuden a ajornar la dolorosa tasca d'enfrontar-se amb un mateix i els néts ho asseguren tot seguit. La televisió diverteix de l'esgotadora necessitat de bastir projectes a partir del no-res de les nostres existències frívoles; tot entabanant els ulls, descarrega la ment de la gran obra del sentit. Déu, finalment, apaivaga els nostres temors de mamífers i la perspectiva insuportable que els nostres plaers tinguin fi un dia.

L'elegància de l'eriçó, Muriel Barbery

Avui ha tornat l'esmolet!

Aquest migdia feinejava per casa sense massa esma i, mentre l'olla arrencava el bull, he sentit una breu melodia molt familiar: La de l'esmolet! He quedat ben parat! Avui no feia vent, però havent sortit el sol —per fi— després de tants dies plujosos m'ha semblat un ambient propici per al personatge misteriós.

He dubtat uns segons i, al cap d'un moment, el refilet de la seva flauta de Pan s'ha tornat a fer evident. No em puc pas equivocar: és l'esmolet...

—Miro per la finestra? O no miro?

Tot és u

Sempre és molt pertorbador descobrir un hàbit social dominant allà on es creia veure la marca de la singularitat.

L'elegància de l'eriçó, Muriel Barbery

Una tarda avorrida (pensant en viatges)

A recer del fred a la cafeteria i tastant una infusió de rooibos, no m'hauria pas agradat trobar-me en el lloc d'Arséniev: abatut i desorientat enmig del bosc, xop de pluja i temorós pel tigre del qual havia anat seguint el rastre fins que fou incapaç de distingir una soca del clot d'una pedra. Quin neguit!

Somiava, això sí. Falten quatre mesos i mig (que no és gaire) per la data de sortida del viatge que m'ha de dur més lluny del que mai he estat de casa meva. Em sembla mentida haver estat capaç de prendre aquesta decisió i de saber que, sense més ni més, arribarà el dia 18 de juliol i marxaré. No hi ha res que tingui més clar, ara mateix. Sempre he sentit certa admiració per aquesta mena de persones que un dia decideixen que volen passar-se uns mesos, uns anys o la vida sencera viatjant. No és tan difícil, certament: primer un pas, després un altre; però sempre m'havia semblat que jo no era d'aquests. Ara em plantejo moltes decisions!

Aquests dies quan condueixo jugo a mirar-me les carreteres familiars amb els ulls del foraster pel qui tot és nou. Els revolts de Maians a Òdena o l'arribada al Raval del Paisà són ara a qualsevol racó de Sèrbia o Bulgària; i no puc ni imaginar-me com deu ésser arribar a تهران o Бишкек!

Cercant fotos per il·lustrar aquesta anotació, he conegut la pàgina de Lucie Debelkova i estic meravellat amb les seves captures: Iran, Emirats Àrabs Units i, per descomptat, Mongòlia. Ja marxaria demà mateix!


ACTUALITZACIÓ (04/04/09 18:11): La foto que acompanya el text ja no és de Debelkova sinó de Terminalnomad Photography, amb llicència Creative Commons.

Normalitat

Som una engruna infinitesimal definida i explicada per una xifra i una petita porció d'història.

La vida és així

Cantes aquesta cançó, et dius que la vida és així...

Sóc i no realment imbècil. Ho tinc força clar des dels setze o els disset, però a vegades la puta vanitat i la prepotència m'ofeguen i me n'oblido. L'apunt anterior, en Marc Vidal i algú molt especial m'han servit per a recordar-ho. Serveixin, si pot ésser, aquests mots com a plor i disculpa.

Play it again, uncle Sam

One thing to realize about our fractional reserve banking system is that, like a child's game of musical chairs, as long as the music is playing, there are no losers.

Andrew Gause.

Però, què passa quan la música s'atura?

D'un temps ençà que sento cada vegada més interès per això que anomenem economia. Fa deu anys el mot economia em suggeria empresa, ambició, diners, corbates i vestits jaqueta...i simplement em repel·lia. Amb el temps m'he anat adonant (i mira que era obvi, eh?) que entendre la societat en què vivim passa per entendre (ni que sigui a grans trets, que és el màxim a què puc aspirar) com funciona l'economia actual. Tot plegat em desperta curiositat.

Suposo que per això aquests darrers dies (i avui especialment) he llegit i vist alguns articles i documentals dels quals he tret pensaments prou suggeridors. Marc Vidal al seu famós blog, en un article que vaig conèixer gràcies al Lluís —Corralito español—, vaticina el col·lapse de la insolvència bancaria espanyola cap a mitjan 2010. Segons sembla, val més que anem adquirint una kalashnikov i busquem una bauma deshabitada a la serra del Catllaràs. Francament, no sé quina credibilitat donar a una persona que sembla ser que es guanya la vida venent agitació 2.0 (o, literalment: 3 posts mensuals, 2 twits diaris, 1 esdeveniment i 1 causa semestrals al Facebook, 15 bookmarks mensuals a Delicious i algun altre servei similar, suposo que tot des de Flock); però en qualsevol cas planteja una situació que he imaginat prou vegades (no a tan curt termini, certament) i el trobo interessant.

Uns altres articles que he llegit són del Sr. Sala-i-Martin [sic] publicats a la Vanguardia i al seu lloc web. Aquest senyor, a banda de necessitar urgentment l'assessorament d'en Vidal en matèria «2.0» i de les seves proclames habituals (l'estat és, per definició, satanàs; l'empresa privada la salvació), m'ha ajudat a comprendre força conceptes.

També recomano el video «Money as Debt» [47 min.] que aclareix algunes qüestions bàsiques sobre el funcionament històric del capitalisme i planteja algunes alternatives que tampoc em queda clar si són massa creïbles. En qualsevol cas, les ¾ parts inicials són molt aprofitables.

Sala-i-Martin, molt més optimista que Vidal, diu que l'hecatombe pot i ha d'ésser evitada. Jo no tinc clares cap de les dues coses, però l'opinió que sí que comparteixo amb tots dos és que la mesura del govern de fomentar l'obra pública municipal vindria a ser equivalent a llençar els diners al mar.

Sir Gerald Kaufmann

They're not simply war criminals, but fools.

Sir Gerald Kaufmann

Nit

Aquesta nit d'avui sembla per l'aspecte
i em reviu la nit d'un passat llunyà.

K.P. Kavafis

Punt de vista fatal

Probablement el món funcionaria millor si els humans no tinguéssim el costum de jutjar els successos segons si ens beneficien o no...

Poema sonor visual visual i sonor d'una nit llarga

Fa tres hores que sento ploure. He sentit l'aigua fluint durant cadascun dels segons d'aquestes tres hores.

Tic, tac, tic, tac, tic, tac, tic...
Ffzxffffzxffxfxxxffffxxxxxxffxxxxxxxx...      son?
         ploc   pic   txac         ta
                       tac   tic   tac     tic     tac


        son?
                           tic


                                               son?

tac, tic, tacfffzzzzzxxxxxxxgggggffffffxxxx