13 d’agost 2008

Qui traeix l'esperit olímpic?

La ciclista espanyola María Isabel Moreno ha donat el primer positiu per dòping als JJOO de Pequín i tota la maquinària es posa en marxa: les federacions esportives imposen sancions, les autoritats cerquen xarxes de distribució i culpables, els polítics lamenten el mal que sofreix el país, els articulistes d'opinió de la premsa escriuen sobre l'esperit olímpic, els superhomes i les superdones(1) que fan proeses que la resta de mortals no podem sinó imaginar i, finalment, fan caure el somni: trampa, traïció, engany, bla, bla, bla...

Desenganyem-nos, en bona part dels esports, al nivell que es competeix avui dia, la victòria es decideix per dècimes de segon. I, arribats a aquest punt, molt sovint el que marca la diferència és la tecnologia. Un vestit de bany de no sé quin nou teixit hidròfug, uns pneumàtics de compost revolucionari, unes sabatilles amb una major adherència, etc. En alguns esports —per exemple, la Fórmula 1— ja fa anys que posen límit als avenços tecnològics que poden utilitzar els esportistes (suposo que devien adonar-se que si seguien aquesta evolució molt aviat podrien prescindir dels pilots) però, en qualsevol cas, si tots correm la marató amb les mateixes sabatilles és com si tots la correguéssim descalços. Així doncs, fins al proper avenç tecnològic, tornem al punt de partida. Què podem fer? Apliquem la tecnologia a l'organisme de l'esportista. Fem que el seu cos rendeixi més i recuperi millor del que humanament és possible: droguem-lo dopem-lo.

Acceptem la realitat: tal com està muntat el circ de l'esport professional, no hauríem de parlar de trampes cada vegada que un esportista dóna positiu. Hauríem de parlar de descuit dels metges o de reacció incontrolada del cos (per sort, encara no som màquines deterministes). La qüestió no és dopar-se o no, és no excedir la dosi. Aleshores, si les marques, els sponsors, el capital —en definitiva— volen el màxim rendiment possible, competitivitat extrema i igualtat de condicions: obrim la veda. Abolim els controls antidòping i gaudim de l'espectacle. Ja enterrarem els morts.

Si un ciclista que ha entrenat fins als límits del seu cos vol batre el rècord de l'hora, escollirà una bicicleta que pesi menys de 7 kg, i no una que en pesi 18; tothom ho trobarà d'allò més raonable. El pas d'una bicicleta de 18 kg a una de 6,438 kg. és pura tecnologia (i molts diners), ni més entrenament, ni més esforç ni, per descomptat, “esperit olímpic”. Si el ciclista, a banda d'entrenar de forma sobrehumana, pren la dosi adequada d'eritropoetina tindrà més glòbuls vermells a la sang i el seu rendiment serà, encara, una mica millor. Prendre EPO requereix tan poc esforç, tan poc “esperit olímpic” com triar una bicicleta de 6,438 kg en lloc d'una de més pesant, però en canvi és fer trampa. No ho entenc. No ho entenc, sobretot, perquè els mateixos que públicament condemnen els qui donen positiu són els que donen corda a la roda que exigeix que els esportistes es dopin. Juvenils que en el seu moment van ser prou bons ciclistes han abandonat el món de la competició quan els diuen, en arribar a certa edat, que si volen continuar s'hauran de prendre periòdicament els còctels de fàrmacs que els metges de l'equip els preparin.

Jo, que gaudeixo fent esport de forma moderada i no competitiva, entenc, valoro i admiro aquest anomenat esperit olímpic, l'afany d'autosuperació, aquesta forma d'honor. I sé veure, malgrat el que he escrit en el paràgraf anterior, quina és la diferència entre córrer amb una bicicleta de 7 kg o fer-ho amb el cos ple d'EPO; però quan l'esport arriba a certes cotes de professionalització (i estem parlant de les més altes) tot això, no ens enganyem, esdevé secundari. Ja és prou trist, així que, com a mínim, no siguem tan hipòcrites de criminalitzar els esportistes.


***
(1) El meu corrector ortogràfic és sexista: accepta el mot superhomes però marca amb vermell superdones.