Ten years to save the planet (1)

Arran d'un aparentment seriós estudi de Nicholas Stern ha aparegut la notícia del dia: £3.68 trillion(2): The price of failing to act on climate change. Les reaccions que he sentit als mitjans catalans apunten que potser l'estímul econòmic és el que faltava per tal que els que tenen la paella pel mànec comencin a moure fitxes. El cost que apunta l'estudi és realment alt, però malauradament em penso que si no els ho plantegen en termes del que poden guanyar (i dubto que el que puguin guanyar es compti en dòlars) en intentar canviar la situació, el món occidental seguirà forçant la màquina com fins ara.

La part positiva de tot plegat és que sembla que estem arribant al col·lapse. Portem 200 anys accelerant la màquina i en els propers 10 anys arribarem al punt del no-retorn. En altres paraules: potser ens carregarem la Terra, però almenys tindrem el privilegi de veure-ho en directe. Si més no, això ens diu Al Gore en el seu documental An inconvenient truth.

Tot plegat pot semblar (o ser) excessivament sensacionalista, però el que és evident és que en qüestions mediambientals tampoc anem en la direcció correcta. Aquest món és massa estàtic, massa frívol, massa estúpid; i ja va sent hora que algú ens posi les coses a lloc. Tant per tant que aquest algú sigui l'únic Déu realment superior a nosaltres: la Terra.

Comença la funció!

***

(1) Titular del Guardian, que no del The Sun.
(2) 5.500.000.000.000 €

Prostituir-se

Sé portar les sabatilles, preparar cafè (i portar una safata plena de tasses plenes sense vessar-les!), comprar el diari i, fins i tot, llegir-lo en veu alta. També sé quatre coses d'informàtica i una mica d'anglès. Sé dir "Com et dius?", "On vius?", o "Quin és el teu número de telèfon?" –entre d'altres–, els dies de la setmana i comptar en francès. Ah! També sé conduir (més o menys) i tinc un cotxe (jo crec que se'n pot dir així!). Mmm... i busco feina...

En Lluc a la sabana

Després de la lectura de l'entretingut post ALGA de n'Intratable vaig fer una fugaç visita al país dels verbívors i, com sempre, una de les coses que més em cridà l'atenció fou el palíndrom del dia(1). Fer un palíndrom així no deu ser fàcil, i no crec pas que existeixi cap mètode... Però aleshores al vespre, a casa, consultant una paraula al diccionari vaig descobrir un mot que desconeixia: anabàs. Se'm va acudir que

Lluc anabàs a la sabana cull. (2)

En un primer moment em vaig sorprendre però de seguida vaig pensar que era un palíndrom ben trist. Dubto que hi visquin anabàs (anabassos?) a la sabana i, en cas que n'hi hagués, es pescarien; no es collirien pas! Tanmateix, si de jugar amb la llengua es tractava, ho havia aconseguit. Al capdavall, si a TVC i Catalunya Radio cacen bolets, per quins set sous en Lluc no pot collir peixos a la sabana?


***

(1) El d'avui: A Vidal, ara l'avalarà la diva.
(2) Posteriorment: Lluc un anabàs a la sabana, nu, cull.

Taronges i castanyes

Ahir vaig aprendre una cosa que em va fer gràcia. Fixeu-vos:

Les marrons sont marron et les oranges sont orange.

No és genial? En francès els adjectius marron i orange són invariables perquè deuen el seu nom a les fruites homònimes. Dit així em va fer gràcia. Però aleshores em vaig preguntar: i en català, les taronges són taronges? I resulta que no!, que passa igual que en francès!

taronja
[c. 1270; de l'àr. turunja, íd., d'origen indopèrsic]

1 f BOT /ALIM Fruit comestible del taronger.
2 taronja mandarina Mandarina.
2 1 m Color de taronja, groc vermellós.
2 adj inv Uns pantalons taronja.

Einmal ist keinmal

"No existeix cap mena de possibilitat de comprovar quina decisió és millor, perquè no existeix cap comparació possible. L'home ho viu tot de seguida per primera vegada i sense cap preparació. Com si un actor representés la seva obra sense el més petit assaig. Però, quin valor pot tenir la vida si el mateix assaig de viure ja és la vida mateixa? Per això la vida sempre sembla un esboç..."

La insostenible lleugeresa del ser, Milan kundera.

Sexe, drogues i... reggae.

En aquest món de succedanis descafeïnats en què la llibertat se'ns permet en petites dosis, la idea de Destí no sembla tan estúpida. És una absurda espiral de conspiracions, de sacrificis, de precarietat, de comerç de la carn, d'incomprensió i d'autoafirmació. Tothom vigilat, tot intervingut. Jo sé que tu saps que jo sé, però què sabem i què volem? Tu ho saps? No n'hi ha prou creient que és feliç aquell qui no té més que allò que vol, ni vol més que allò que té. Tots som la mateixa persona. Vivim el nostre entorn, no la nostra vida; i no estem preparats per escapar-nos. Fugir endavant sabent què no volem, però cecs, muts i sords.

Pura vida? És més fàcil. Ha de ser més fàcil...

Aportacions.

A falta d'Internet...

Política: El joc de la cadira.
Apolítica: Les cabres meulen.

Amolleu les amarres!

Acomiadar-se de les persones amb qui has compartit els darrers mesos de la teva vida té un sentit clar; encara que potser algunes d'aquestes no les veuràs mai més, precisament el comiat forma part de la relació, així com la mort forma part de la Vida. Revisitar els indrets que més t'agraden amb la pretensió de fer-ne una fotografia mental amb independència dels fets viscuts allí, té per al record els seus riscos; però no sé si té sentit. La llum ho és (gairebé) tot. Les impureses també són.

Estirat a la sorra més fina i blanca de Menorca rebo la trucada esperada. Sóc lliure, ara sí. Ja és providencial, deu ser la única platja que té cobertura i jo sense saber-ho!

–Burina al·lot, que se t'ha girat feina...
–Amolleu les amarres!

Entre aquí i enlloc

Tècnicament estic de vacances. Estic en un indret molt indicat per a fer vacances. Només hi ha un problema: no tinc la sensació d'estar de vacances.

La Torre de Papel

La Torre de Papel. Café, Bar, Librería, Idiomas. Així s'autopresenta una llibreria de Ciutadella que no dista gaire de ser aquell establiment que somiem que existeix i que tenim l'esperança de trobar en algun bell i remot indret, preferiblement poc transitat. Feia dies que tenia ganes d'anar-hi. L'anterior vegada que ho vaig provar, vaig anar-hi un diumenge i, és clar, la porta estava tancada –es veu que hi ha qui no treballa els diumenges!–. Només entrar, el primer que em crida l'atenció és un grup de sis o set nens i nenes, de diverses edats, repetint les fórmules mnemotècniques de la mestressa del local. "Las personas que en presente llevan are, en pasado llevan were ; y las demás llevan was", els diu una senyora d'uns seixanta anys que els ensenya anglès. Bé, si res més no, el mot Idiomas al cartell de la porta és encertat i el joc de paraules del nom de l'establiment, també. Saludo i començo a fer un primer cop d'ull a totes les lleixes. Aquí hi ha llibres infantils, els d'allí semblen de segona mà… Al terra hi ha capses plenes de llibres; la mestressa es disculpa: "Todavía no hemos tenido tiempo de colocarlo todo después de la feria del libro menorquín". Damunt del taulell que fa a la vegada de barra de bar i de mostrador de la botiga hi ha exemplars, probablement endarrerits, de diverses publicacions de temàtica obrera, sindicalista i "revolucionaria". A la columna que separa l'entradeta de la barra i la resta del local hi ha enganxines en contra del feixisme i el nazisme. Em recorda L'Havana –el bar, és clar– i no només per les enganxines sinó pel tipus de fusta, l'aspecte de desgast de tot plegat…

A darrera una tauleta que presenta uns llibres apartats de la resta (no sé pas amb quin criteri: no són precisament best sellers), hi ha un nen petit que munta un trencaclosques. A mida que m'endinso més en els prestatges em sento una mica decebut. Jo m'esperava trobar els "Grans Clàssics", edicions velles amb les pàgines grogues. Potser esperava trobar el que ja he llegit. Esperava trobar el que conec, és clar. Autors europeus (alemanys, polonesos, txecs, austríacs, etc.) del s.XVIII o XIX. Kafka o Hesse o Kosztolányi. I els trobo, però són minoria. L'Odissea i La Íliada: somric. Esperava trobar Lao Tse, volia comprar el Tao Te Ching; però no hi era (tampoc ho vaig demanar). Veig algunes col·leccions de llibres d'aquests que "regalen" els diaris amb "El País" imprès al llom i clàssics de la "literatura" familiar dels 70: El libro de la Mujer o La Formación Professional en España. Col·leccionisme o palla per omplir? Vés a saber… En un prestatge, a la part superior –intencionadament fora de l'abast de la mainada?– hi ha un conjunt de llibres que parlen de drogues i drogadicció. Veig fulles de marihuana a les portades. Definitivament aquesta senyora em cau bé.

Surto de la botigueta amb el primer volum de les obres completes d'en Pablo Neruda (un totxo de mil tres-centes pàgines per dotze euros amb noranta-cinc) i un llibre de "32 contes que acaben més o menys bé" (Mira, com la meva visita a La Torre de Babel –penso) del genial Pere Calders per tres eurets més. Sort que encara queden llocs com aquest i persones que estimen els llibres i el Saber. Filo-sofia, Capello, això és la Filo-sofia.

La Torre de Babel

Em mostren un breu article del diari Menorca.

– Perdone...
– Sí?
– Nos podría traducir este artículo, por favor, es que no hablamos ni mallorquín ni menorquín...

Estic temptat de respondre: “A ver… ui, lo siento, es que no está en manresano y no lo entiendo muy bien”. Llegeixo. Són cinc o sis frases d’informació sobre les festes d’Alô.

– Muchas gracias señor.
– …

I ara què?

Ja han passat dos dies. Ja han passat gairebé quatre mesos...

De vaques i de persones i de mi.

A Menorca hi ha, aproximadament, dotze mil vaques. A Mallorca unes quatre mil i a Eivissa poc més de tres-centes. De persones no sé quantes n'hi ha (probablement encara n'hi ha massa, tot i que ja som a mig setembre) però n'hi ha alguna que em té ben preocupat.

Dos dies. Ahir hi va haver la tempesta amb més càrrega elèctrica que recordo haver vist mai. Avui avaria al sistema elèctric del poble, cafès descafeïnats de sobre per despertar-nos (així estic). Plou i em sembla que torno a tenir febre. Només dos dies.