A l'anunci de Neutrex.
A «El misteri de l'amor», de Joan Miquel Oliver.
18 d’abril 2008
09 d’abril 2008
La catosfera literària, el llibre
Com sempre, un munt de contradiccions. Ara fa quatre mesos es va promoure una iniciativa que instava els bloguistes de parla catalana a enviar un post escollit del seu blog amb la intenció d'editar una antologia del que han anomenat «La catosfera literària».La mateixa vanitat que pot moure un hom a voler veure publicat un text seu, m'impedia a mi d'enviar-lo. Èxit moral. Jo també sóc un estúpid, què voleu?
Sigui com vulgui, el darrer dia del termini em vaig decidir a enviar un text i ara Ningú (un dels primers posts d'aquest blog) forma part d'aquesta diversa antologia de la blogosfera catalana: la catosfera.
08 d’abril 2008
L'eterna qüestió
Sol i de dol
Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.
I dic: On só? Per quina terra vella,
—Per quin cel mort—, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany
O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.
Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.
I dic: On só? Per quina terra vella,
—Per quin cel mort—, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany
O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.
J.V.Foix
04 d’abril 2008
Ahir a l'avui: Tocar sense tocar
Ahir a l'Avui vaig llegir un article del DJ català Phil Musical on recomanava un concert força peculiar que hi ha programat aquest diumenge a l'Auditori. L'article es diu Tocar sense tocar i al concert s'hi podran escoltar, plegats, un theremin tocat (sense tocar) per Dorit Chrysler i el Reactable, un "invent" del Grup de Recerca en Tecnologia Musical de la UPF.
Al senyor Theremin i al seu estri ja ens coneixia, però del Reactable, tot i haver-ne sentit a parlar, no en sabia gairebé res...
Al senyor Theremin i al seu estri ja ens coneixia, però del Reactable, tot i haver-ne sentit a parlar, no en sabia gairebé res...
Aquells dos
He estat malalt. Per això demano la tercera canya i no la tercera mitjana. Ja hi hem guanyat prou. Es respira s'estiu...
Parlen de futbol. Teoritzen. Hi ha grans teòrics sobre el futbol que segur que no he escoltat mai. Quina sort. Ara tampoc. Em perdo, torno a la cançó, estic de puta mare. Retrocedeixo. Flashback. La seva arribada, per sorpresa meva, m'enfoca el cristall. Primer el veig a ell. Amb el seu cabell curt, ros, la pell blanca; la jaqueta prima de cuir negre, texans, com sempre. Sabates negres, com sempre. Com sempre. I ella, rossa, que no sé com vesteix perquè no vesteix sempre igual. Normal —diríem— i tan amples. Sé que venen de casa, s'asseuen a la barra i demanen dos White Label amb cola, i després dos més, i després... i parlen, i parlen durant tres hores, sense parar. No els recordo parlant amb algú altre. Amb el cambrer i prou, és clar. Dos White Label amb cola. M'agraden. Somric i els continuo mirant i és que estic de puta mare. Retrocedeixo, tinc vint-i-dos anys i la propera la poso jo. Tres White Label amb cola.
Parlen de futbol. Teoritzen. Hi ha grans teòrics sobre el futbol que segur que no he escoltat mai. Quina sort. Ara tampoc. Em perdo, torno a la cançó, estic de puta mare. Retrocedeixo. Flashback. La seva arribada, per sorpresa meva, m'enfoca el cristall. Primer el veig a ell. Amb el seu cabell curt, ros, la pell blanca; la jaqueta prima de cuir negre, texans, com sempre. Sabates negres, com sempre. Com sempre. I ella, rossa, que no sé com vesteix perquè no vesteix sempre igual. Normal —diríem— i tan amples. Sé que venen de casa, s'asseuen a la barra i demanen dos White Label amb cola, i després dos més, i després... i parlen, i parlen durant tres hores, sense parar. No els recordo parlant amb algú altre. Amb el cambrer i prou, és clar. Dos White Label amb cola. M'agraden. Somric i els continuo mirant i és que estic de puta mare. Retrocedeixo, tinc vint-i-dos anys i la propera la poso jo. Tres White Label amb cola.
13 de març 2008
El venedor de fum
De foc apaivagat que guardo,
d'oreig suau, pentinador;
rellotges que fugen dellà la inquietud
i queden.
Cullo, espero, ofereixo...
(amb l'esperança de no ser desemmascarat)
d'oreig suau, pentinador;
rellotges que fugen dellà la inquietud
i queden.
Cullo, espero, ofereixo...
(amb l'esperança de no ser desemmascarat)
26 de febrer 2008
I tanmateix t'enfonsaràs...
Escrigui el que escrigui, no podré acostar-me a la genialitat del post del Sr.Quinina. Ni tan sols al seu corrosiu títol. Així que igual que l'ha recomanat en Guillem, ho faig ara jo. De totes maneres, ahir davant de l'aparell de TV, no podia parar de preguntar-me com s'ho feien aquell parell de ninots per tal que no se'ls escapés el riure quan es miraven fixament entre obvietat per aquí i insult a la intel·ligència per allà.
Llàstima fan tots plegats i els que els voten convençuts. «Guanya» l'abstenció.
«Tens raó, i mil vegades raó... i tanmateix t'enfonsaràs...»
Llàstima fan tots plegats i els que els voten convençuts. «Guanya» l'abstenció.
«Tens raó, i mil vegades raó... i tanmateix t'enfonsaràs...»
20 de febrer 2008
Brots
M'agrada seure sobre la tanca, amb el paraigües en una mà i una cigarreta a l'altra, si plou. I quan me'n canso, o si deixa de ploure, passejo fins l'entrada de l'hotel. M'atrau la seva llum i la impersonal modernitat de la sala d'estar. És tot el que en veig. Giro cua, no hi entro mai. Per què m'hi hauria de quedar a dormir? No em cal, fora una bajanada. Hi arribo, giro cua i me'n torno a casa. M'imagino com deuen ser les habitacions i els vespres dels residents. Sí, és millor així.
Ara, però, la terra és seca perquè ja no plou mai i no tinc esma per la lectura ni bona llum per a somiar, cadira per seure, taula per escriure. Cauen les fulles i començo a entendre la mort.
Avui he tornat a la llibreria on tenen papers amb lletres i papers sense lletres. Enlloc m'embadaleixo tant com allí. Volia comprar un retolador. Un retolador per a retolar. Un retolador per a retolar temporalment pissarres blanques. He comprat «Firmin», m'agradarà; i «El salze cec i la dona adormida» per Murakami, pel salze i per la dona. El final de la història diu que he oblidat comprar el retolador. Jo us dic que no.
Ara, però, la terra és seca perquè ja no plou mai i no tinc esma per la lectura ni bona llum per a somiar, cadira per seure, taula per escriure. Cauen les fulles i començo a entendre la mort.
Avui he tornat a la llibreria on tenen papers amb lletres i papers sense lletres. Enlloc m'embadaleixo tant com allí. Volia comprar un retolador. Un retolador per a retolar. Un retolador per a retolar temporalment pissarres blanques. He comprat «Firmin», m'agradarà; i «El salze cec i la dona adormida» per Murakami, pel salze i per la dona. El final de la història diu que he oblidat comprar el retolador. Jo us dic que no.
01 de febrer 2008
Llums grocs?
25 de gener 2008
No cal volar per veure les teulades
Records...
«A través de les persianes veia siluetes que no coneixia. Algunes sopaven o seien al sofà, segurament del menjador; unes es movien bastant, parlaven o discutien, altres estaven quietes, potser tristes. El to de veu en una de les finestres em va fer alçar la vista i girar el cap. Una parella discutia amb paraules que jo, des del carrer, no podia desxifrar. Mots ofegats en un aire fred. Perquè llavors em vaig adonar que feia fred. A la butxaca les mans hi estaven bé. Tenia el nas fred i les orelles em feien mal. La boira, la mateixa que no em permetia veure-hi més enllà del Peugeot vermell, se'm ficava als ulls. Em feien coïssor i de tant en tant me'n baixava una llàgrima que notava càlida quan em rodolava pel costat del nas, però llavors m'afanyava a eixugar-la perquè es tornava freda com el vespre que ja s'acabava. Vaig buscar un mocador a la butxaca, sense èxit, i vaig continuar caminant.
Si no hagués sentit aquella estranya sensació que cada cop més sovint m'oprimia, hauria fet servir les dues-centes pessetes que em quedaven per trucar a casa. No ho vaig fer. Vaig aturar-me un moment davant una sabateria i a través de les reixes vaig veure el meu reflex al vidre.
—Què ens passa? —Vaig preguntar llavors.
El vaig mirar fixament als ulls i durant una bona estona cap dels dos vam dir res, i tampoc vam abaixar la mirada. No va donar-me cap resposta.
—No ho sé. —Vaig dir finalment, deixant de mirar-lo uns instants.»
«A través de les persianes veia siluetes que no coneixia. Algunes sopaven o seien al sofà, segurament del menjador; unes es movien bastant, parlaven o discutien, altres estaven quietes, potser tristes. El to de veu en una de les finestres em va fer alçar la vista i girar el cap. Una parella discutia amb paraules que jo, des del carrer, no podia desxifrar. Mots ofegats en un aire fred. Perquè llavors em vaig adonar que feia fred. A la butxaca les mans hi estaven bé. Tenia el nas fred i les orelles em feien mal. La boira, la mateixa que no em permetia veure-hi més enllà del Peugeot vermell, se'm ficava als ulls. Em feien coïssor i de tant en tant me'n baixava una llàgrima que notava càlida quan em rodolava pel costat del nas, però llavors m'afanyava a eixugar-la perquè es tornava freda com el vespre que ja s'acabava. Vaig buscar un mocador a la butxaca, sense èxit, i vaig continuar caminant.
Si no hagués sentit aquella estranya sensació que cada cop més sovint m'oprimia, hauria fet servir les dues-centes pessetes que em quedaven per trucar a casa. No ho vaig fer. Vaig aturar-me un moment davant una sabateria i a través de les reixes vaig veure el meu reflex al vidre.
—Què ens passa? —Vaig preguntar llavors.
El vaig mirar fixament als ulls i durant una bona estona cap dels dos vam dir res, i tampoc vam abaixar la mirada. No va donar-me cap resposta.
—No ho sé. —Vaig dir finalment, deixant de mirar-lo uns instants.»
20 de gener 2008
Sequera
Ara fa dies que no plou sobre el Baobab i les escadusseres paraules que hi broten són encara encarcarades. Brots bords. Àcida mel. Jo m'hi enfilo i observo. De moment, observo.
Llegeixo —descobreixo, de fet— Josep Pla i desitjo que m'encomani tan sols sigui un bri del seu geni per a la redacció dels disset dies que manquen A peu de camí... avui publico el segon.
Llegeixo —descobreixo, de fet— Josep Pla i desitjo que m'encomani tan sols sigui un bri del seu geni per a la redacció dels disset dies que manquen A peu de camí... avui publico el segon.
26 de desembre 2007
Eterna ment
S'escola la glaçada pels grans finestrals i l'acompanyen mig adormits els sons de nit d'hivern. Música de vida irreal, atzarosa. Plegats em troben entre aquestes quatre parets pàl·lides i ocupen la meva ment, eternament. Eterna ment.
Tímides fulles tremolen
encarcarat brancam
Ocell que no canta
nit acabada
jocs de mots
fred viu
mort
Tímides fulles tremolen
encarcarat brancam
Ocell que no canta
nit acabada
jocs de mots
fred viu
mort
24 de desembre 2007
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
