Play it again, uncle Sam

One thing to realize about our fractional reserve banking system is that, like a child's game of musical chairs, as long as the music is playing, there are no losers.

Andrew Gause.

Però, què passa quan la música s'atura?

D'un temps ençà que sento cada vegada més interès per això que anomenem economia. Fa deu anys el mot economia em suggeria empresa, ambició, diners, corbates i vestits jaqueta...i simplement em repel·lia. Amb el temps m'he anat adonant (i mira que era obvi, eh?) que entendre la societat en què vivim passa per entendre (ni que sigui a grans trets, que és el màxim a què puc aspirar) com funciona l'economia actual. Tot plegat em desperta curiositat.

Suposo que per això aquests darrers dies (i avui especialment) he llegit i vist alguns articles i documentals dels quals he tret pensaments prou suggeridors. Marc Vidal al seu famós blog, en un article que vaig conèixer gràcies al Lluís —Corralito español—, vaticina el col·lapse de la insolvència bancaria espanyola cap a mitjan 2010. Segons sembla, val més que anem adquirint una kalashnikov i busquem una bauma deshabitada a la serra del Catllaràs. Francament, no sé quina credibilitat donar a una persona que sembla ser que es guanya la vida venent agitació 2.0 (o, literalment: 3 posts mensuals, 2 twits diaris, 1 esdeveniment i 1 causa semestrals al Facebook, 15 bookmarks mensuals a Delicious i algun altre servei similar, suposo que tot des de Flock); però en qualsevol cas planteja una situació que he imaginat prou vegades (no a tan curt termini, certament) i el trobo interessant.

Uns altres articles que he llegit són del Sr. Sala-i-Martin [sic] publicats a la Vanguardia i al seu lloc web. Aquest senyor, a banda de necessitar urgentment l'assessorament d'en Vidal en matèria «2.0» i de les seves proclames habituals (l'estat és, per definició, satanàs; l'empresa privada la salvació), m'ha ajudat a comprendre força conceptes.

També recomano el video «Money as Debt» [47 min.] que aclareix algunes qüestions bàsiques sobre el funcionament històric del capitalisme i planteja algunes alternatives que tampoc em queda clar si són massa creïbles. En qualsevol cas, les ¾ parts inicials són molt aprofitables.

Sala-i-Martin, molt més optimista que Vidal, diu que l'hecatombe pot i ha d'ésser evitada. Jo no tinc clares cap de les dues coses, però l'opinió que sí que comparteixo amb tots dos és que la mesura del govern de fomentar l'obra pública municipal vindria a ser equivalent a llençar els diners al mar.

Sir Gerald Kaufmann

They're not simply war criminals, but fools.

Sir Gerald Kaufmann

Nit

Aquesta nit d'avui sembla per l'aspecte
i em reviu la nit d'un passat llunyà.

K.P. Kavafis

Punt de vista fatal

Probablement el món funcionaria millor si els humans no tinguéssim el costum de jutjar els successos segons si ens beneficien o no...

Poema sonor visual visual i sonor d'una nit llarga

Fa tres hores que sento ploure. He sentit l'aigua fluint durant cadascun dels segons d'aquestes tres hores.

Tic, tac, tic, tac, tic, tac, tic...
Ffzxffffzxffxfxxxffffxxxxxxffxxxxxxxx...      son?
         ploc   pic   txac         ta
                       tac   tic   tac     tic     tac


        son?
                           tic


                                               son?

tac, tic, tacfffzzzzzxxxxxxxgggggffffffxxxx

Tornem a caminar!

No és cap innocentada, després de mig any de silenci he tornat a actualitzar la web A peu de camí. Avui que porto tot el dia a casa malalt i molt avorrit, he transcrit i adaptat el dia setè de la travessa del GR-11 que vaig fer fa dos estius! De mica en mica...

Anem d'Encamp al Refugi de l'Illa passats per aigua. Veniu?

L'he trobat! Els he trobat?

Fa mesos que vaig perdre el meu punt de llibre preferit. El vaig comprar a Menorca fa... més de dos anys ja! just quan vaig començar aquest blog. És un punt de cartolina blanca amb un negatiu positivat d'una fotografia del far del Cap de Cavalleria feta per Lluís Real. L'havia buscat i rebuscat, regirant tots els llibres de casa, trucant amics a qui havia deixat llibres... i res!

Fa setmanes que vaig perdre l'hàbit de llegir i escriure per plaer, fins i tot el d'estudiar. Avui, amb les vacances d'hivern acabades d'estrenar, he encarat la prestatgeria i he agafat un dels llibres que fa temps que tinc pendents de llegir: Pilar Prim. A la pàgina 7, just on comença el pròleg, hi he trobat el punt de Cavalleria!

Espero haver-hi trobat també alguna cosa més...

Potes de pollastre

Amunt!

Doncs sí, de mica en mica el Baobab de les Paraules va creixent. Viu a Níger, un dels països més pobres del món i ahir va fer sis mesos. Segons el dibuix, sembla que ja ha abandonat el test. A la il·lustració el podeu veure amb els seus veïns. Ell és el més rabassut i els veïns són una acàcia d'un any i nou mesos, una altra que està a punt de fer un any i un de petitó que no sé de quina espècie és...

El Joc de la Vida

Fa anys que vaig descobrir l'existència del Joc de la Vida: un joc de zero jugadors que gira entorn d'unes curioses cèl·lules que viuen o moren en estranyes circumstàncies... La veritat és que sempre l'havia vist entre els jocs incorporats al GNU/Linux i alguna vegada m'hi havia entretingut una estona, però mai l'havia acabat d'entendre, no hi havia aprofundit, ni m'havia cridat especialment l'atenció.

Tanmateix, ahir a Microsiervos van enllaçar un joc (per un jugador) basat en el Joc de la Vida i no sé si per l'addicció que produeix la música o per quin estrany motiu, vaig començar a jugar-hi, a superar els primers nivells trivials, a descobrir patrons que es repetien...

Les bases del Joc de la Vida les creà el matemàtic britànic John Conway l'any 1970 i són, aparentment, prou senzilles:

• El tauler de joc és una quadricula infinita. Per tant, una casella qualsevol té 8 veïnes.
• Una casella pot estar despoblada (buida) o habitada per una cèl·lula (plena).
  
• Qualsevol cèl·lula amb menys de dues veïnes mor (per innanició).
  
• Qualsevol cèl·lula amb més de tres veïnes mor (per sobrepoblació).
• Qualsevol cèl·lula amb dues o tres veïnes sobreviu intacta a la propera generació.
• En qualsevol casella buida amb —exactament— tres cèl·lules veïnes, hi neix una cèl·lula nova.

Donat qualsevol patró de vida, s'apliquen aquestes normes fins a l'infinit i s'observa què passa... Dit així, no sona gaire apassionant, però resulta realment curiós observar l'evolució de les cèl·lules al llarg de les generacions.

Hi ha patrons de cèl·lules que es mantenen amb vida perpètuament: alguns d'aquests són estàtics (com el boat), d'altres es belluguen creant figures que es repeteixen periòdicament cada p generacions (com el toad), d'altres es desplacen en línia recta fins a l'infinit (com el glider)...


i alguns s'extingeixen de seguida o al cap de moltes generacions. Si creem qualsevol patró de vida aleatori, el més probable és que després d'una fase inicial (que pot durar centenars o milers de generacions) amb força activitat s'acabi extingint o estabilitzant (població constant). Hi ha patrons amb comportaments ben curiosos, com l'acorn que després d'un esclat de vida s'estabilitza al cap de 5206 generacions!


Conway es va preguntar de seguida si era possible trobar un patró que s'expandís per l'univers de forma infinita i va oferir un premi a qui el trobés. Uns investigadors del MIT liderats per Bill Gosper van demostrar que sí que existeixen patrons amb aquestes propietats i en van trobar un: el Gosper's glider gun.


El que trobo més fascinant és que aquest glider gun (el de Gosper no és pas l'únic que es coneix avui dia) prové d'un patró inicial diferent que s'estabilitza d'aquesta manera i creix eternament (penseu que els gliders que veiem fugir per la part de sota, continuen el seu camí inesgotablement fins a l'infinit). Podeu provar-lo on-line a John Conway's Game of Life.

Els paral·lelismes amb la vida que coneixem són tan evidents com soprenents, però tampoc ens aclareixen com %&$@#! va començar? Al Joc de la Vida, nosaltres som Déu.

Ilha das flores

Qüestió de definir les prioritats

Hi ha mesos en què estic especialment satisfet d'aquest blog. Quan em permeto més temps lliure i l'inverteixo millor, tinc més coses a dir i sé dir-les més bé. No obstant, també m'agrada aquest blog quan succeeix el contrari —com ara—, perquè me'l miro, fullejo l'arxiu, rellegeixo i trobo escrits que m'agraden. Fàcilment hi trobo patrons, concentracions i, és clar, recordant les motivacions que em dugueren a escriure'ls m'és senzill reconèixer-los, interpretar-los de nou. Hi ha també segments —branques, diria— que sense posts particularment nefastos em produeixen certa insatisfacció. No tant pel que diuen o per com ho diuen (sovint aquí la forma és més important que el fons) sinó per les circumstàncies en què han brotat. Tanmateix, m'agrada que sigui així. M'és útil.

Aquestes setmanes mateix, dedico força hores diàries a tasques diverses que jo mateix he decidit fer i que m'adono que no em satisfan del tot. No estic escrivint una queixa, em dic que m'he d'aturar un moment perquè, com diu el títol, és qüestió de definir les prioritats. Encara sóc jo qui controla el meu temps.

Diumenge

Torno cap a casa escoltant aquesta cançó al cotxe i em perdo divagant entre desitjos, fins i tot entre possibilitats. Caminades, viatges, altres formes de guanyar-se la vida. Captures d'imatges, de sons, estudis; opcions, tries... L'encertes? Sempre l'encertes. Einmal ist keinmal. Un cop és mai.