05 d’agost 2008

Tot ho farem

L'experiència d'enguany al Camí de Sant Jaume s'ha vist estroncada (molt) abans d'arribar a Santiago de Compostela. Aquest divendres passat, primer dia d'agost, vaig llevar-me a les 3:30 de la matinada per afrontar la darrera i més llarga etapa dels Monegros. Foren 47 km de gran solitud, dues hores caminant de negra nit enmig d'aquella estepa soliua, una albada realment meravellosa i, després, hores i hores de sol i calor, bella panoràmica monòtona, infinits horitzons i l'escomesa del cerç que bufa sempre infatigable en aquelles planúries. Fou dur per a les cames, és cert, però just a l'inrevés que el traç del sol sobre el blau impecable del cel, un somriure prenia forma al meu rostre. Em sentia capaç de tot: aquella etapa —la vuitena del Camí— era molt especial per mi i la vaig superar fins i tot millor del que em pensava.

Però, ai!, no diguis blat! L'endemà, dissabte, només em separaven 26 km (de no res, vaig pensar) de Zaragoza. Ja de bon matí la cama esquerra em va començar a fer força mal a la part baixa de la canyella. Avançava a un ritme molt per sota de l'habitual i em costava qui-sap-lo deixar els quilòmetres enrere. Les torres de El Pilar, a l'horitzó, tampoc es volien apropar. Finalment vaig entrar a l'urbs. Un dissabte d'agost de l'any que la ciutat celebra l'Expo. Massa gent. M'anava decididament gran. Vaig haver de caminar unes tres hores més cercant un indret on passar la nit. Fou desesperant. No només volia, necessitava!, una dutxa i un llit; un raconet on aïllar-me del soroll, de la gent, dels cotxes, de tota la ciutat! Vaig tenir ganes de plorar, però no ho vaig fer. Potser fou un error.

A les sis del matí del diumenge, havent-me untat la cama amb un ungüent antiinflamatori, vaig començar una altra etapa. Després de la primera hora, amb els músculs calents, el mal va desaparèixer i em vaig animar. Vaig dinar a Cabañas de Ebro, compartint taula amb l'Oriol i l'Eric, dos joves molt trempats de la plana de Lleida que pelegrinaven sobre rodes, i després de dinar vaig arribar a Luceni on, en teoria, s'acabava l'etapa. Tampoc hi havia lloc per dormir i, tot i que el mal havia tornat, vaig fer 8 km més fins a Gallur. Vaig arribar-hi a les set de la tarda, havent caminat gairebé tretze hores (la majoria sota un sol infernal i una temperatura que superava els 35ºC) per un total de 47 km, un altre cop. Bona manera de reposar la cama...

Durant la nit, a l'habitació de l'hostal de Gallur, vaig veure clar que no era prudent caminar l'endemà i vaig decidir passar el dilluns (ahir) descansant. Així ho vaig fer: al matí vaig anar a l'ambulatori del poble i el metge em va receptar antiinflamatoris orals (1200 mg diaris de dexibuprofè). Vaig passar-me gairebé tot el dia al llit llegint Pla. I pensant, i fent ballar la barretina...

Per fer una caminada de tants dies es necessita una determinada condició física: res que el comú dels mortals no puguem assolir amb una mica de constància i petites dosis d'esforç; però cal també —i això és el més important— renovar cada dia la il·lusió per continuar endavant. En els moments més durs has de trobar motius per llevar-te i caminar i per arribar al final de l'aventura i, quan ho fas, quan hi arribes, l'emoció no té preu i tots els sacrificis paguen la pena amb escreix. Tanmateix, ahir no em vaig poder —ni voler— convèncer. No era prudent. I aquest matí m'he llevat a les set; feia un bon dia i una fresca agradable, he agafat un tren de Gallur fins a Zaragoza, l'AVE de Zaragoza a Barcelona-Sants i finalment el Rodalies de la línia 4 fins a Manresa. He dinat a casa.

Aquesta tarda m'he anat a banyar a la riera, molt content de la decisió que havia pres. El Camí no té pressa, jo tampoc.

2 comentaris:

Guillem Mercadal ha dit...

Ens queden anys i panys ;)

Això sí, potser l'época no és la més adequada. Deus haver passat una calorada aquests dies tremanda... En fi, que vagi bé la tornada :)

Anònim ha dit...

Sí que em sap greu. Però no es pot pas matar tot el que és gras i voler caminar quan no es pot (ni es vol, com tu dius) no val per a res. En qualsevol cas, felicitats