La vida al ritme del Sol

Aprofites el comiat del Sol per prendre les darreres notes del dia. Mecànicament t'aixeques i, tot i que els peus descalços agraeixen el contacte fred de l'herbei, un profund calfred et recorre l'esquena. Desfàs el sac de dormir amanyagat de la bossa i escarmentat el fiques dins la funda impermeable, tot i que no sembla pas que hagi de ploure. Penges la roba a una branca del rojalet que et dóna sostre i t'arrauleixes a l'interior del sac. Allí dins ets una eruga sintètica que juga a comptar les estrelles. Quan has fet córrer amunt la cremallera, respires fondo i ets plenament conscient que no hi ha ningú més al voltant. És aquesta l'hora més trista del dia, quan et preguntes què hi fas ben bé aquí i què hauria passat si...

Hi ha dies que t'obligues a somriure quan el dia despunta, encara que saps perfectament que el coixí no l'ha mullat la rosada. Fas el riu, et vesteixes, arreplegues els estris i et poses en marxa agraït a la llum d'aquest Sol que s'enduu les cabòries. Fa dies que no saps amb exactitud quina hora és. És l'hora del Sol, et dius, i aquesta vida és la vida al ritme del Sol. Al final del camí, com sempre, t'hi espera el Mar.