Poesia

«Hogueras pálidas revolviéndose al borde de las noches
corren humos difuntos polvaredas invisibles

fraguas negras durmiendo detrás de los cerros anochecidos
la tristeza del hombre tirada entre los brazos del sueño

ciudad desde los cerros en la noche los segadores duermen
debatida a las últimas hogueras
pero estás allí pegada a tu horizonte
como una lancha al muelle lista para zarpar lo creo
antes del alba

árbol de estertor candelabro de llamas viejas
distante incendio mi corazón está triste

sólo una estrella inmóvil su fósforo azul
los movimientos de la noche aturden hacia el cielo

[...]»

Tentativa del hombre infinito, Pablo Neruda.


A recer d'una veu entenimentada vaig descobrir Joan Vinyoli i, amb ell, el gaudi d'escoltar poesia primer i d'intentar aprendre a llegir-la per mi mateix més tard. De Vinyoli me n'agradà, no només el fons i la forma sinó la dedicació i el propi concepte de la seva creació poètica, i d'aquesta en general. Quan l'entenc, no estic sempre d'acord amb ell però l'admiro igualment. Vinyoli aprengué alemany només per llegir Rilke i en fou, probablement, el principal traductor en llengua catalana. I a mi, que així vaig descobrir-lo, que no puc ni tan sols considerar-me un aprenent de Franz Xaver Kappus, m'ha quedat des d'aleshores un substrat de la severitat de Rilke que plana sempre com una ombra sobre qualsevol temptativa d'extreure dels mots qualque significança més enllà de l'evident.

Si és per vanitat o per incúria que m'obligo a reconsiderar el que en vaig entendre, no ho sé; però si no ho hagués fet, una part important de mi que nasqué molt després d'aquell abril no existiria.