Tu també ho has vist, oi?

Prens la fresca al balcó. Ets aquí i ja no hi ets, perquè passen ells armant tabola i t'hi sumes. Sumes, desesperes, trobes; tres hores. Tornem a casa, carrer amunt. Quatre nois i dues noies. Selectivitat i alegria. Bromes, quatre nois i dues noies, cap a casa, i tu. Camines lentament, sol, et diverteixes. Els quatre nois, es veu, no hi tenen res a fer, caminen uns passos per davant. Una de les noies és rossa i força alta, duu un vestit. Negre. El vestit. L'altra és morena, molt més baixeta. Baixeta, de fet. Porta uns texans. Caminen unes passes per darrera dels nois, que no saben com fer-s'ho per emportar-se'n qualsevulla de les dues al llit. A quin llit? Si no tenen llit per a dos, ni cotxe. Només tenen joventut, com elles. I aleshores, jo, desgraciat, ho veig tot. La noia morena, baixeta, atansa la mà discretament al cul de la rossa, més alta, que duu un vestit. Negre, el vestit. I sense miraments, no és cap joc, no fa broma, li refrega la mà a l'entrecuix. Les faldilles són curtes. Negres. Les hi arromanga tant que gairebé se li veu tot el cul. Segur que es diverteixen molt. Deu segons, vint segons. Fan molt ben fet. S'exciten. Exciten. Observo els quatre nois, pobra canalla, deuen ser companys de classe, si ho sabessin...