Enyor la mar

«Enyor la mar, enyor la immensitat blavosa, la petita immensitat blavosa que semblava entrar-se'n a la cabina per l'ull de bou aquell migdia de primavera, camí de l'illa. Perdona'm. Anava a demanar-te si te'n recordes, pel gust que em diguis que sí, que tot sovint els ulls se t'amaren del blau encisador d'aquella mar nostra, i et perds entre una bafarada de records llunyans i poc estantissos. Quants anys fa d'aquell viatge?»

Te deix, amor, la mar com a penyora. Carme Riera.

Fou el somrís qui m'aombrà i aquesta natural imperfecció on m'emmirallava quan volguera adonar-me'n; les burles de nul·la malícia amb què em divertires i el fi equilibri de fragilitat i duresa, com en els diamants, que féu minvar entrebancs i obrí, igual que la Tramuntana els núvols d'aquella nit de tempesta, les llàgrimes, el cel. Apassionant camí que recorreria una i mil voltes, per curt i sinuós que tornés cadascuna, bo i no sabent que fora aquest el final, sinó més decidit encara, que tan en queda per recórrer. Lent nasqué i així fou —pens— el gaudir-ne, com si no podria un any semblar una vida sencera?

Per molts anys, brindem!