31 d’agost 2007

Els colors i les paraules

Dos marrecs juguen a pilota i els contempla durant llarga estona, fins i tot sorprès de la companyonia que existeix entre ells: ni el menor símptoma de disputa, sinó només col·laboració, cada vegada que la pilota fuig Pòpul avall o s'escola entre els materials de l'obra...

De cop i volta, emperò, torbat per una sensació que no s'arriba a materialitzar, oblida la mainada i centra l'interès en l'observació de les façanes de les renovades cases del segle passat, de fa dos segles.

«Els colors...» rumia. Els colors del món no són aquells que ens ensenyen a reconèixer a l'escola; aquells que sabem anomenar des de xics. Un minso grapat de lletres, una paraula, un color, un concepte... però ací hi ha infinits matisos, somnis: «la llum que hi ha amagada en la foscor» recorda. Explora, cerca, destria, rememora... i recita:

—Marfil, vainilla, canyella amb mantega, ocre mòlt, reduït, pastel; salmó pàl·lid, indi...

El dia dels blogs

Una colla d'il·luminats han decidit que avui és el dia dels blogs (Blog Day) i han donat instruccions precises sobre com hem de celebrar-lo els bloguistes. Correm-hi tots!

La veritat és que això del "dia de..." sempre m'ha semblat entre hipòcrita, ridícul i innecessari amb alguna honrosa excepció reivindicativa que, tanmateix, avui dia tendeix cap a aquella discriminació positiva mal entesa que fa pudor de naftalina.

Si fem un repàs a una agenda dels "dies de..." podem trobar-nos de tot i en excés:
  • 2 de febrer: dia mundial dels aiguamolls
  • 21 de març: dia forestal mundial, dia internacional per a l'eliminació de la discriminació racial i dia mundial de la poesia
  • 3 de maig: dia mundial de la llibertat de premsa
  • 15 de maig: dia d'acció global pel clima i dia internacional de les famílies
  • 17 de maig: dia mundial de les telecomunicacions
  • 4 de juny: dia internacional dels infants víctimes innocents de l'agressió(1)
  • 9 d'agost: dia internacional de les poblacions indígenes
  • 16 de setembre: dia internacional de la preservació de la capa d'ozó
  • 9 d'octubre: dia internacional del correu
  • 11 d'octubre: dia internacional per a la reducció dels desastres naturals(2)
  • etc, etc, etc.
Però avui, si volen que sigui el dia dels blogs, jo aprofitaré l'ocasió per fer la meva —ignorant les recomanacions dels organitzadors— i reivindicar, una vegada més, l'ús en català del mot blog (amb -g) en substitució del també força emprat bloc (amb -c) per a anomenar les pàgines com aquesta que llegiu; així com demanar la rectificació del Termcat que pretén normativitzar aquesta segona adaptació de l'anglicisme, a l'inrevés del que han fet les altres llengües europees.

Per a fer-ho em baso en el popular (sembla que no prou) article de Gabriel Bibiloni «Bloc o Blog?» del qual faig també aquesta cita:

«Prou que Fabra es va escarrassar defensant en el seu moment que si totes les llengües de cultura escrivien àcid o pròleg amb consonant sonora, els catalans no havíem de fer-ho d’una altra manera, per molt que la fonètica ho semblàs exigir. L’anglicisme blog en català només es pot escriure blog. Si bloc és una adaptació "fonètica" d’aquell anglicisme, com diu el Termcat, és una aberració, més o menys com ho serien àcit o pròlec

***

(1) Que em porta a pensar que també hi ha infants víctimes no-innocents de l'agressió i, encara pitjor, infants víctimes culpables de l'agressió.

(2) Tinc autèntica curiositat per saber què se suposa que hauríem de fer aquest dia...

30 d’agost 2007

Correspondència històrica

Benito Pérez Galdós a Narcís Oller,
8 de desembre de 1884

«Lo que sí le diré es que es tontísimo que usted escriba en catalán. Ya se irán ustedes curando de la manía del catalanismo y de la renaixensa [sic]. Y si es preciso, por motivos que no alcanzo, que el catalán viva como lengua literaria, deje usted a los poetas que se encarguen de esto. La novela debe escribirse en el lenguaje que pueda ser entendido por el mayor número de gente. Los poetas que escriben para si mismos, déjelos usted con su manía y véngase con nosotros. Le recibiremos a usted, en el recinto de nuestro Diccionario, con los brazos abiertos.»


Narcís Oller a Benito Pérez Galdós,
14 de desembre de 1884

«No, amigo Galdós, no es exclusivismo, ni provincialismo, ni separatismo, ni otro ogro cualquiera de los terminados en ismo que pueda inventar algun vecino de la corte tratando de los platónicos poetas del Pelayo que él no conoce pero usted sí, lo que me hace escribir en catalán. Es algo muy superior, mucho más invencible que el pueril afán de mostrar al orbe mis preferencias por Cataluña, que no niego, pero que podría tener del mismo modo y aun alardear de ellas escribiendo en romance. Escribo la novela en catalán porque vivo en Cataluña, copio costumbres y paisages [sic] catalanes y catalanes son los tipos que retrato, en catalán les oigo producirse cada día, a todas horas, como usted sabe que hablamos aquí. No puede usted imaginar efecto más falso y ridículo del que me causaría a mi hacerlos dialogar en otra lengua, ni puedo ponderarle tampoco la dificultad con que tropezaría para hallar en paleta castellana, cuando pinto, los colores que me son familiares de la catalana.»

Una bella història

Màrius Torres i Mercè Figueres (o Figueras, segons la font)D'una llarga nit de diversió compartida se'n guarda encara més bon record si s'acaba amb un contrapunt poètic, una bella història:

Màrius Torres (Lleida, 1910 - Puigdolena, 1942), llicenciat en medicina i poeta, fou —dedueixo per les poques notes biogràfiques que he consultat per Internet— un gran filòsof en el més estricte significat etimològic del terme.

Als vint-i-cinc anys emmalaltí i s'hagué de retirar al sanatori de tuberculosos de Puigdolena on, malgrat tot, va continuar estudiant tot allò que era del seu interès, llegint els clàssics (Molière, Baudelaire, Verlaine...), traduint poemes de l'anglès (Milton i Shelley) i el francès (Valéry, Du Bellay i Ronsard) i escrivint-ne ell mateix. Fins i tot va voler iniciar estudis d'harmonia per musicar alguns dels seus propis poemes —il·lusió que malauradament li estroncà la mort.

Però aquest innat Amor pel saber de Torres fou alimentat encara més per un altre que conegué al sanatori. El de Mercè Figueres, una pacient amb qui Torres compartí lectures, passejos i converses; i que amb la seva mort inspirà alguns dels versos més bells del poeta. Mercè Figueres esdevingué Mahalta (malalta) a l'imaginari personal de Màrius Torres i Lluís Llach musicà la «Cançó a Mahalta» i la inclogué al seu disc «I si canto trist» de 1974.

Cançó a Mahalta

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau.

I escolto la teva aigua tremolosa i amiga,
de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.

Com volies que me'n rigués? Al contrari, gràcies!

29 d’agost 2007

Dies de setembre

Havent passejat una mica i després de comprovar que la llibreria és tancada, arribo més d'hora a la cita intencionadament. Uns tres quarts d'hora abans del que hem convingut. Com el protagonista dels «Quatre quarts» de Monzó, tinc per bona pràctica la puntualitat i miro d'exercir-la sempre que puc. I a més, si arribo abans d'hora, llegeixo el diari o un llibre —o contemplo el pas de les persones— mentre m'espero i gaudeixo d'aquesta momentània solitud. Em molesta un xic més esperar quan és l'altre/a qui fa tard; sobretot si fa molt tard.

La terrassa és gairebé buida; passa ben poca gent pel carrer a aquestes hores. Fa una temperatura que m'és molt grata: una calor gens xafogosa, molt suportable. M'assec i al cap d'uns minuts surt una jove a demanar-me què vull prendre:

—Un cafè sol i una aigua amb gas, si us plau. —Demano i prenc el punt de «La bogeria» de Narcís Oller.

La cambrera, tan encisadora com poc destra en l'ofici, em duu el cafè i l'aigua bombollada(1). M'endinso en la prosa eficaç del gran novel·lista de la Renaixença entre el silenci de la placeta i les converses ofegades de les taules del voltant. Que plaents resulten aquests dies d'acaballes d'estiu, aquests dies de setembre en què sembla que la ciutat reprengui sense presses la seva rutina i afronti amb renovada il·lusió tasques altra hora avorribles...

Jo mateix, delectant-me d'aquesta placidesa, sento créixer el desig de tornar a la feina i de tastar els nous projectes personals; de treballar endreçadament dedicant a cada tasca les hores que mereix i necessita. Què fora de nosaltres sense aquests desitjos tan propis de l'època de l'any? A mitjan hivern hauríem sucumbit presos de la vesània!(2) N'era ben conscient qui va permetre que els obrers féssim vacances; i com ho saben també els venedors de fascicles!

Dies de setembre... encara a l'agost.

***

(1) O «bombollejada»: que fa bombolles, és clar. Quina alegria quan provo (perquè és el que faig) un mot com aquest i el corrector no me'l subratlla! Després no em sé estar de cercar-lo igualment al diccionari...

(2) Una paraula que he après avui gràcies, precisament, a la novel·la d'Oller.

27 d’agost 2007

És la guerra!

Enfollida pel drum'n'bass de DJ Merey però cansada ja de tantes hores de ball, la plaça comença a despertar i a prendre consciència. La dansa es suavitza, s'obren els ulls i es reactiven els sentits: és important fixar-se en els moviments de l'enemic. Durant cinc dies els qui han treballat darrera les barres han sacrificat part de la seva diversió en favor de la festa; però això s'ha acabat! S'acosta el moment en què els papers es capgiren... Comença la guerra, l'apoteosi final, el tot s'hi val!

Tothom coneix l'estratègia. Primer les armes de llarg abast: les ampolles de dos litres de refresc. S'obren de bat a bat les neveres i es reparteixen els projectils. Ja es veuen nombroses persones a la plaça amb el got de cervesa a una mà i el bòtil de llimonada a l'altra. Dissimulen.

Ningú sap ben bé en quin moment es dóna per començada la batalla però, de cop i volta, ens trobem atacant la barraca més propera. Vola la cervesa i el got (bo d'ajut!) al darrera, salten els taps de les ampolles, es sacsegen aquestes a consciència i... desenes de rajos d'escuma taronja o groga, ensucrats, enganxosos i freds (almenys...) cauen sobre les posicions enemigues! El contraatac no es fa esperar. Primeres corredisses i intents vans d'esquivar la remullada. Aleshores, uns segons de treva: quan dos dels bàndols ja van ben xops és moment de fer front comú contra els qui encara van secs. Som-hi!

Ben aviat la batalla pren un altre caire, es desfà l'organització i els contraatacs es tornen personals. Si tu em mulles, jo t'empaitaré per tota la plaça! Escassegen les ampolles senceres però el surtidor d'aigua de la plaça raja a dojo. Es formen cues per omplir gots i ampolles (blancs fàcils!) i entren en joc noves armes de menys abast però major capacitat. Les més temudes: les garrafes de ratafia! Però... un moment! Impermeables? Galledes!? D'on surten tants cubells plens de cervesa!? No, no, no!! Xoooof!!

L'espectacle és desolador, però molt divertit! Mig centenar de persones es persegueixen mentre, atònits, els espectadors s'ho miren i intenten —amb sort diversa— no rebre una bona remullada. Ja se sap: danys colaterals! Les barres esbardellades són per terra, xopes de cervesa i altres beuratges; les pancartes arrencades, les neveres buides, saquejades! El terra rellisca i sovintegen les cleques. La gent riu d'aquell pobre xicot que ha patinat mentre la noia de la galleda l'empaitava. Apa, té! Deu litres d'aigua al damunt! —De debò et pensaves que tindria pietat perquè hagis caigut? I ara aixeca't i torna-t'hi!

Visca la Festa Major Alternativa de Manresa!

24 d’agost 2007

Canvis

No podíem ni pagar el cafè amb llet i no parlem de posar gasolina al cotxe per sortir de la ciutat... De tant en tant anàvem a la discoteca, això sí. Ens agradava ballar, ens agradava emborratxar-nos, perdre el món de vista i fer l'animal. Rèiem i ballàvem fins que ens fotien fora. Al principi no ens ho passàvem malament... què cony! ens ho passàvem de puta mare; però, és clar, la monotonia mata i el teatre s'acaba. Tot era sexe, drogues i rock'n'roll... i també techno. El sexe sempre amb el sol ben alt. Les drogues em portaven la única cosa que m'amoïnava aleshores: les teves taquicàrdies. El rock'n'roll ens feia reviure, a totes hores; i amb el techno volàvem tant com amb els últims whiskys, de matinada, entre flaixos estroboscòpics i mirades lascives. Malgrat tot, fou una bona època... espero que aquesta nit tinguis la teva dosi, estàs fantàstica.

22 d’agost 2007

Llegint sobre escriure

Em submergeixo amb ganes, ara que encara estic de vacances però ja no de viatge, en les lectures preparatòries dels estudis que començaré al setembre. Per primera vegada a la meva vida de lector, tinc a les mans dos llibres —dos assaigs— que parlen del text i l'escriptura (literària o no). Vivim en una societat que no ensenya a escriure però que obliga a saber-ne, diu Vicenç Pagès a «Un tramvia anomenat text».

Aquesta obra, amb certa càrrega irònica puntual i —potser— abusant de l'exageració, m'ha servit per conèixer millor les diverses posicions existents (i els seus orígens) quant a l'aportació de tècnica i talent a l'escriptura. M'adono, i no em sorprèn, que l'opinió que em sembla més raonable, més equilibrada, prové dels clàssics, de Grècia i Roma, d'Aristòtil i Horaci. No pas del romanticisme o l'avantguarda.

Demà miraré de començar l'altra obra, citada al llibre de Pagès (tot i que declaradament mancada de bibliografia disposa d'una suculenta col·lecció de cites i referències): «La cuina de l'escriptura» de Daniel Cassany, que el presenta com un manual de redacció per a tots aquells que s'han de posar a escriure [...] (que) recull les ensenyances més importants de la tradició occidental de redacció.

No es pot dir que no prometi i ja tinc ganes de descobrir-ne els detalls. Mai abans m'havia endinsat en aquesta mena de lectures, però estic segur que poden ser ben útils per a aquells qui, com jo, obtenim —entre d'altres— aquest plaer en l'aprenentatge de l'escriptura de què parla Pagès.

Erotisme

D'acord amb un amic que comentava al seu blog que són moltes i diverses les situacions, actituds o coses que poden posar-nos calents; vaig rememorar les bones estones que, d'adolescent (no sé perquè no ho faig ara...), havia passat llegint literatura eròtica (recordo especialment les «10+1 nits» i «La rara perfecció del triangle»). Precisament també, a banda de dietaris personals i algun relat d'aventures fantàstiques, en aquella època vaig escriure un bon feix de pàgines eròtico-pornogràfiques que qui sap on paren...

No fa gaire em va venir de gust, un vespre, d'escriure quelcom amb contingut sexual i em va sortir un breu relat —l'havia pensat més extens però no vaig tenir ganes de continuar-lo— que feia així:

Em toca a mi. Quan t'abandono les temples i recorro amb els ulls clucs el coll, el beso; i les espatlles pessigo amb els llavis i amb petons que esclaten com diminutes boletes de sidral remunto la pell tesa dels teus pits magnífics; me n'aparto uns segons per contemplar-los i mirar-te tothora els ulls juganers.

Els dits embullen encara els teus cabells despentinats… La llengua encercla i enfonsa el mugró que senten créixer els meus llavis, venen ja també les mans. M'omple la teva càlida nuesa i àvida la personal perfecció del teu cos em cega. Inspiro profundament, començo un tortuós camí de descens pel teu ventre que et fa estremir i aprofito la teva figura vinclada per convidar-te a quedar bocaterrosa.

Rius pel petó solitari i distret, fora de context, que t'he fet a la natja però intueixo que tanques els ulls i aguantes la respiració quan notes el meu alè al clatell i el pes que t'empresona. Cerco les teves mans sota el coixí i m'encomanes la força entrellaçant-me els dits. Amb suaus mossegades t'arrenco els sospirs del clatell, del coll i les orelles, dels braços; les humitats dels nostres sexes es coneixen. No és senzill però els malucs dansen en col·laboració per trobar-nos a dins. Entro. Entro de mica en mica però sense massa dificultat. Et sento en cada centímetre fins al final i quedem immòbils. Deixa'm dir-t'ho ara que no em veus i puc xiuxiuejar-te a l'orella…

—T'estimo.

Aleshores vaig pensar que el publicaria a Relats en Català i vaig titular-lo «Et toca» perquè així és com havia de seguir: amb un canvi de punt de vista, com un joc de dos.

20 d’agost 2007

Dia 20: Figueres - Manresa

Dia de tornada. Tot és nou. A l'horitzó: Montserrat, ja sóc a «casa». Barbut i bru: com un nàufrag. —vares dir-me ahir en rescatar-me a Cadaqués. Gastat de quilòmetres, desalenat a les hores d'infinita pujada i fatigat dels pedregosos descensos; il·lusionat a cada coll per les noves valls descobertes. Encalmat, sorprès... Esmolat del fred i assotat pels vuit vents, colpejat per la calamarsa, esporuguit pels trons i neguitós pels llamps, aixafat per un sol implacable, esbarzerat cercant traçades per garrics i tota casta de matolls mediterranis; però revitalitzat per la brisa suau i adobat d'aigua salada, de vinyes, d'oliveres, d'alzines i roures, de terra... Buit de preocupacions i curull de coneixences, d'experiència, de breus i plaents converses, d'esperada solitud.

No menys boig ni deixatat que abans però més viu i més fort. Serè, respir.

18 d’agost 2007

Ironies del destí

Jo no crec en un destí ja escrit, però és, com a mínim, sorprenent allò que ens guarda a voltes. Com aquestes onades d'avui que porten tants records; situacions paral·leles a les ja viscudes, parets blanques... i com, demà que fineix el meu viatge, conflueixen en un lloc tan màgic persones, emocions, sentiments... Tempesta d'inici i final de tants dolors, aigües remogudes...

Que tinguem sort!