24 d’abril 2007

Diferències

Subtils diferències ens acosten com subtils són també les que ens allunyen...

17 d’abril 2007

La nostra prepotència

Els alumnes d'una escola de Moçambic han començat a intercanviar correspondència amb els d'una escola de Catalunya. Per ara a través del correu postal i, d'aquí poc, per correu electrònic. Genial. Aquest matí, a Catalunya Radio han emès un tall de l'experiència narrada per un dels alumnes de Moçambic. El noi (crec que era un noi) explicava que ells havien enviat cap a Catalunya un parell de fotografies de Moçambic i de la seva capital i que, per la seva banda, els catalans els havien fet arribar un bolígraf i un Euro (1€).

A les persones grans els agraden les xifres. Quan els parleu d'un amic nou, no us demanen mai les coses essencials. No us diuen mai: "¿Com és la seva veu? ¿Quins jocs prefereix? ¿Fa col·lecció de papallones?" Us pregunten: "¿Quants anys té? ¿Quants germans són? ¿Quant pesa? ¿Quan guanya el seu pare?" Aleshores sí que es pensen que el coneixen.

El petit príncep, Antoine de Saint-Exupéry.

13 d’abril 2007

Com ho arreglem?

Avui he tingut l'ocasió de veure el documental d'El Mundo TV presentat fa uns dies a Telemadrid sobre la discriminació del castellà a Catalunya. "Ciudadanos de segunda", duu per títol.

No pretenc ara entrar a jutjar el documental. Recomano més aviat que cadascú el vegi i tregui les seves pròpies conclusions. Del que no em vull estar és de llançar unes quantes preguntes i reflexions...

A Carmelo González, el pare canari que exigeix el compliment del dret de les seves filles a rebre escolarització (pública) integra en espanyol a Catalunya, però que no vol una atenció personalitzada per a les nenes; li demanaria si s'ha parat a pensar realment què implica la seva petició. Què hem de fer? Escoles públiques per catalans i escoles públiques per castellans? Em sembla que és força obvi que això va en contra dels interessos del poble de Catalunya(1) (parli l'idioma que parli) i del que ha de ser l'escola pública. Aleshores? Ignorem el dret de la resta de la classe de les filles d'aquest senyor a rebre ensenyament en català?

Qualsevol persona normal que hagi rebut ensenyament en una escola pública catalana, en acabar l'escolarització tindrà un nivell de català i de castellà pràcticament igual de bons (o de dolents), és per això que em costa d'entendre com uns pares poden voler limitar l'aprenentatge dels seus fills a només una d'aquestes dues llengües.

Em sap greu dir-ho però crec que aquests conflictes es produeixen per la poca consciència que tenim en general del que és i el que es deriva d'una llengua; i se'ls dóna ressò exclusivament per la voluntat d'atiar la crispació i l'odi entre dues societats que no es volen entendre.

Si a Catalunya hi ha una llengua que corre el risc de desaparèixer en les properes dècades, tinc molt clar que és el català i això em preocupa, sí. Em preocupa tant, que cada cop més, jo que no m'he considerat mai nacionalista sóc cada vegada més procliu a pensar que la única solució per a salvar la llengua i la cultura catalana és que Catalunya esdevingui un estat independent. Un estat independent en el qual a les escoles es segueixi ensenyant en català i en castellà, però on ningú pugui utilitzar un element tan bàsic i personal com la llengua per a fomentar la violència.

Tinc una cosa molt clara: no hi ha cap llengua més important que les altres, però si n'hi ha alguna —la que sigui— d'amenaçada, aleshores tots els esforços seran pocs a l'hora d'intentar que no es perdi per sempre.

***

(1) Anava a dir "de tothom", però per desgràcia crec que aleshores m'equivocaria amb tota seguretat...

11 d’abril 2007

Rodant el món

Del Baobab al Cedre,
del Cedre a la Palmera...

És molt sa —i no només un tòpic— viatjar de tant en tant. No es pot viure un país en una setmana, però es pot veure i es pot mirar d'entendre (encara que no sigui possible aconseguir-ho). Per poc que t'hi fixis, descobreixes que t'havies equivocat en algun esglaó de la teva escala de valors; per poc que t'hi fixis...