28 de febrer 2007

Que no sigui massa tard

En un dels passatges del darrer llibre de Xavier Febrés Alguns rastres marcats a la neu (La Magrana, 2007)— hi llegeixo:

[...] Els restaurants no poden ser els únics transmissors del patrimoni culinari. [...] Si al costat del dinamisme comercial dels restaurants no s'identifica també l'elaboració dels plats com una pràctica estimulant de la gent, dubto molt que el consum per ell sol sigui capaç de sostenir la vitalitat d'una cuina derivada de la personalitat de cada lloc. Es convertiria en una peça de museu, deliciosa en el millor dels casos, però condemnada a l'interior de la vitrina.

De cop, interrompent la lectura de l'escena, ressonen contundents unes paraules dins la meva testa: «dubto molt que el consum per ell sol sigui capaç de sostenir la vitalitat d'una cuina derivada de la personalitat de cada lloc». Què no passarà genèricament amb totes les formes de cultura si tan i tan encertada és aquesta frase quant a la gastronomia? Em venen al cap, unes hores després, les paraules de Ludwig Wittgenstein citades pel professor J.M. Basart: «Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món» i el paral·lelisme en termes no culinaris del paràgraf llegit se'm presenta tan evident que esdevé brutal, demolidor.

Crec que en res fracassa tan el nostre sistema educatiu com en fer-nos veure el perquè és important allò que se'ns ensenya. Jutgem el coneixement en funció dels èxits professionals i, en darrer terme, econòmics, que podem obtenir-ne; i ens burlem d'aquell que —com diem alegrement— no serveix per res. Aprendre és un tràmit més, un de tants... un entrebanc més que algú ha posat en el nostre camí cap a l'èxit.

Veig Winston Smith abstret i espantat intentant superar els límits de la novaparla per encetar un diari...

4 d'abril de 1984.



RENFE autre fois

Tinc per coneguda la concepció que fa que considerem més excusable un problema com majors són les seves dimensions; però la comicitat de la situació m'ha motivat a escriure aquesta entrada al blog.

RENFE autre fois. Ahir(1) centenars o milers d'usuaris del "servei" de Rodalies vam quedar-nos aturats a les estacions hasta nuevo aviso per culpa d'una fallada informàtica (el recurso fácil, que diria aquell). Jo vaig estar molt de sort: només vaig haver d'agafar el metro per acabar d'arribar d'El Clot-Aragó fins a Arc de Triomf. Sé que hauria de reclamar l'import del bitllet del metro a RENFE, però no tinc ganes de perdre més temps amb aquesta gent… Res de nou, no és d'això que volia parlar.

Avui(2) havia de comprar un bitllet de 6 zones a l'estació de RENFE de Badalona. M'he dirigit a la màquina expenedora i he escollit el meu trajecte. He ficat la meva targeta de dèbit a la ranura i he marcat el número secret. Procesando el billete…

— Perdona, que no funciona el pagament amb targeta? —Pregunto al xicot d'informació que està palplantat a la màquina del costat i que acaba d'ajudar una senyora gran a comprar el seu bitllet.

No, es que no funcionan las líneas telefónicas… —Em diu molt educadament— Por eso estamos aquí para evitar que la gente ponga las tarjetas en la máquina.

Em converteixo en el personatge d'un manga, de cara a la pantalla miro de reüll el xicot i una gran gota de suor em baixa per la templa.

— Pues la mía no sale… —Dic mentre veig com el meu tren arriba a l'andana.

— Si, tranquilo, ahora saldrá. Es que no funcionan las líneas telefónicas… No funcionan ni en Madrid!

El tren s'atura, hi ha gent que baixa i gent que puja. Timeout. La màquina finalment escup la meva targeta. Pi-pi-pi-pip. El tren re-emprèn la marxa. «No funcionen ni a Madrid…», penso; i ja em quedo molt més tranquil. És clar que potser és mentida i només és una estratègia del govern perquè no creixi a Catalunya la voluntat de sobirania entre la població no nacionalista per motivacions estrictament pràctiques i econòmiques… «La teoria conspirativa ha fet molt mal», em dic.

¿Y por qué no poneis un cartelito?—Pregunto, innocent de mi.

Es que en cualquier momento puede volver a funcionar…

Em baixa una gota de suor encara més gran que l'anterior. Penso… penso diverses coses. Finalment em dirigeixo a un banc de l'andana et je m'assieds ou je m'assois. El vent és fred, però fa molt bon dia.

***

(1) De fet, abans d'ahir.
(2) De fet, avui.

23 de febrer 2007

Aparents silencis

Silenci. És tan escàs i desconcertant el silenci que envolta d'una aura màgica aquells indrets que poden presumir-ne; perquè hi ha sons que conformen silencis personals i silencis que se'ns presenten abillats amb infinits matisos. Silenci.

19 de febrer 2007

Sóc un covard

Una noia s'oblida la carpeta a l'andana de Terrassa quan puja al tren que circula amb destinació Manresa. Passen uns minuts de les tres de la tarda; si tot va bé arribarà a la capital del Bages cap a tres quarts i mig de quatre. Per sort, un jove s'ha adonat que la noia dels cabells arrissats s'ha oblidat la carpeta i, com que també és el seu tren, l'agafa, puja i l'hi dóna. Immediatament es dirigeix cap al lavabo del vagó o cap al vagó anterior. Les portes es troben a tocar l'una de l'altra. Un instant abans arriba al nas del narrador/espectador l'inconfusible flaire del fum del tabac ros. El nas d'un no fumador en un entorn no contaminat de fum de tabac és un perfecte detector d'aquest element. Probablement el nas d'un fumador també. De seguida i per casualitat entren al vagó els dos "vigilants de seguretat privada" que RENFE contracta per vetllar per la seguretat dels clients/usuaris i del propi personal de l'empresa; i es troben (de nassos, és clar) amb el jove. L'olor de tabac és evident i probablement el fum també. Als trens, com a tants altres llocs, està prohibit fumar.

No se puede fumar! ¿No sabes que está prohibido fumar?— deixa anar el més corpulent dels vigilants amb un to de veu fort, greu i clarament intimidatori.

El noi s'excusa amb un fil de veu, o diu que no era ell qui fumava sinó la persona que hi ha dins el lavabo, o balbuceja quelcom incomprensible.

¿Dónde vas?

A Manresa.

Pues te vas a bajar en la próxima estación.—Sentencia. Surt algú del lavabo. —Os vais a bajar los dos en la próxima estación.—I prou. Si hi ha qualque mena de discussió no dura més de quinze segons.

Els dos nois que potser són amics o potser no s'havien vist mai s'asseuen en dos seients lliures que troben, força a prop l'un de l'altre. Els vigilants els passen per costat i es dirigeixen a l'altra punta del vagó. El que ha parlat abans els aclareix la situació:

Os vais a bajar en la próxima estación. Que no tenga que haceros bajar yo.

Es posa els guants negres que utilitzen policies i vigilants sempre que han de tocar o agafar o estovar alguna persona. El narrador/espectador, mentre veu allunyar-se els dos vigilants (el més actiu continua menjant xiclet amb la boca oberta, es veu fins i tot mirant-li el clatell), juraria que si més tard els dos xicots s'entossudeixen i el vigilant els ha de fer baixar, s'ho passarà encara més bé comentant-ho amb els companys com li ha sentit fer altres vegades, que fent baixar els dos nois; i d'això diria que se'n mor de ganes.

El tren, indiferent al succés, continua la seva marxa. Falten uns quaranta minuts per arribar a Manresa i uns cinc menys per arribar a la propera parada: Sant Vicenç de Castellet. És un tren semidirecte. El narrador/espectador tanca el seu llibre i n'abandona definitivament la lectura: no pot concentrar-se. Per contra s'entrega a la reflexió del que acaba de veure. Està clar que no es pot fumar als trens, la normativa és ben visible, i resulta gairebé evident que un dels dos nois —potser tots dos— ha fumat al lavabo o a l'espai que hi ha entre els dos vagons. Però la sanció sembla arbitraria i fins i tot injusta, o almenys massa severa si tenim en compte que de Sant Vicenç a Manresa hi ha cinc minuts i el proper tren no passarà fins al cap de mitja hora (ben bona). L'actitud dels nois, d'arronsar les orelles, enfront de l'estarrufada del vigilant, no pot sinó acompanyar aquesta sensació de "no n'hi ha per tant".

S'interromp la música clàssica —com tot sovint, a un volum massa alt— i sona la veu de dona de la gravació: "Próxima parada: Sant Vicenç de Castellet. Propera parada: Sant Vicenç de Castellet". El vigilant s'acosta (l'altre se n'ha desentès de bon principi de tot plegat). El noi que ha donat la carpeta a la noia dels cabells arrissats de Terrassa s'aixeca del seient i arronsa les espatlles resignat quan una dona que potser el coneix o potser no li pregunta si baixa aquí. L'altre, que seu just al costat de la porta de cara al vigilant, fa, tres o quatre vegades, el gest de pregar amb les mans juntes; mentre veu acostar-se l'empleat de Prosegur que nega amb el cap i li fa un gest perquè baixi. El narrador/espectador sap que per més que de l'incident del tabac faci més de mitja hora i només faltin cinc minuts per arribar a Manresa, el vigilant no cedirà. Està segur que la formació que ha rebut el guarda per ocupar aquest lloc de treball ha fet especial incís en casos com aquest i la política ha de ser la fermesa, no el raonament. Tan bon punt treu la porra que duu aferrada al cinturó, el xicot baixa esperitat del tren tot dient "Vale, vale!" i riu, probablement incrèdul. El vigilant es queda palplantat davant la porta oberta amb la porra a la mà, esperant que el tren reprengui la marxa. Un altre espectador de l'escena trenca el silenci:

Tendrías que haberle dado…—El vigilant fa un gest entre negatiu i condescendent—Aunque fuera sólo un calmante…

El narrador/espectador finalment es troba desolat i un profund sentiment d'impotència es barreja amb una veu interior que li diu que és un miserable i un covard, que hauria hagut d'interferir en favor dels dos xicots; que en què s'està convertint, que és com tots aquests altres que callen, abaixen els ulls i fan veure que miren el diari, que les idees, els valors i els bons sentiments no serveixen de res si no és per superar les petites pors de cada dia; i que no, que això no pot ésser wu-wei i que no n'hi ha prou d'enfilar-se a les branques d'un Baobab a plorar.

14 de febrer 2007

Temps per perdre

Sempre m'ha agradat tenir temps per perdre, que no és el mateix que perdre el temps. Tenir temps per perdre vol dir que no saps què faràs aquesta tarda, demà al matí o el cap de setmana. Vol dir que et trucaran per dir-te:

—Anem a escalar, vens?

Vol dir que probablement podràs passar la tarda xerrant i fent cerveses amb algú estimat. Vol dir que podràs decidir si fas una migdiada, si llegeixes les pàgines que et falten per saber com va acabar l'expedició de la Kon-Tiki, si t'estàs amb els ulls tancats escoltant Like a King (i et sorprens dient-te: cony! si sé escriure amb els ulls tancats...) i somiant amb el desert.

Vol dir que no vas de puto cul.

06 de febrer 2007

Ballem?


04 de febrer 2007

Envia "Me llaman" al 5523

Així de senzill, i una empresa de Barcelona et trucarà al teu mòbil el dia i hora convinguts. Un servei per gent que es troba sola? —Podríem preguntar-nos. No. A la web d'aquest nou servei, la publicitat és tan explícita com desvergonyida:

MeLLaman. El primer servicio telefónico que te ayuda a escaquear-te. Recibirás nuestra llamada el día y a la hora que tu nos digas, y... tu haces el resto.

"El resto" és mentir, és clar. La idea és que puguis donar per acabades trobades o reunions utilitzant aquesta trucada com a excusa. Als EEUU, com sempre, van un pas per endavant. Segons llegeixo al diari Avui, existeixen empreses que s'encarreguen, no només de trucar-te, sinó que també fan "el resto": et munten una coartada per enganyar la gent amb qui et relaciones habitualment per tal d'escapolir-te uns dies amb l'amant o amb qui faci falta... Paciència, tot arribarà.

M'estalviaré les reflexions i els improperis.