Sóc un covard

Una noia s'oblida la carpeta a l'andana de Terrassa quan puja al tren que circula amb destinació Manresa. Passen uns minuts de les tres de la tarda; si tot va bé arribarà a la capital del Bages cap a tres quarts i mig de quatre. Per sort, un jove s'ha adonat que la noia dels cabells arrissats s'ha oblidat la carpeta i, com que també és el seu tren, l'agafa, puja i l'hi dóna. Immediatament es dirigeix cap al lavabo del vagó o cap al vagó anterior. Les portes es troben a tocar l'una de l'altra. Un instant abans arriba al nas del narrador/espectador l'inconfusible flaire del fum del tabac ros. El nas d'un no fumador en un entorn no contaminat de fum de tabac és un perfecte detector d'aquest element. Probablement el nas d'un fumador també. De seguida i per casualitat entren al vagó els dos "vigilants de seguretat privada" que RENFE contracta per vetllar per la seguretat dels clients/usuaris i del propi personal de l'empresa; i es troben (de nassos, és clar) amb el jove. L'olor de tabac és evident i probablement el fum també. Als trens, com a tants altres llocs, està prohibit fumar.

—No se puede fumar! ¿No sabes que está prohibido fumar?— deixa anar el més corpulent dels vigilants amb un to de veu fort, greu i clarament intimidatori.

El noi s'excusa amb un fil de veu, o diu que no era ell qui fumava sinó la persona que hi ha dins el lavabo, o balbuceja quelcom incomprensible.

—¿Dónde vas?

—A Manresa.

—Pues te vas a bajar en la próxima estación.—Sentencia. Surt algú del lavabo. —Os vais a bajar los dos en la próxima estación.—I prou. Si hi ha qualque mena de discussió no dura més de quinze segons.

Els dos nois que potser són amics o potser no s'havien vist mai s'asseuen en dos seients lliures que troben, força a prop l'un de l'altre. Els vigilants els passen per costat i es dirigeixen a l'altra punta del vagó. El que ha parlat abans els aclareix la situació:

—Os vais a bajar en la próxima estación. Que no tenga que haceros bajar yo.

Es posa els guants negres que utilitzen policies i vigilants sempre que han de tocar o agafar o estovar alguna persona. El narrador/espectador, mentre veu allunyar-se els dos vigilants (el més actiu continua menjant xiclet amb la boca oberta, es veu fins i tot mirant-li el clatell), juraria que si més tard els dos xicots s'entossudeixen i el vigilant els ha de fer baixar, s'ho passarà encara més bé comentant-ho amb els companys com li ha sentit fer altres vegades, que fent baixar els dos nois; i d'això diria que se'n mor de ganes.

El tren, indiferent al succés, continua la seva marxa. Falten uns quaranta minuts per arribar a Manresa i uns cinc menys per arribar a la propera parada: Sant Vicenç de Castellet. És un tren semidirecte. El narrador/espectador tanca el seu llibre i n'abandona definitivament la lectura: no pot concentrar-se. Per contra s'entrega a la reflexió del que acaba de veure. Està clar que no es pot fumar als trens, la normativa és ben visible, i resulta gairebé evident que un dels dos nois —potser tots dos— ha fumat al lavabo o a l'espai que hi ha entre els dos vagons. Però la sanció sembla arbitraria i fins i tot injusta, o almenys massa severa si tenim en compte que de Sant Vicenç a Manresa hi ha cinc minuts i el proper tren no passarà fins al cap de mitja hora (ben bona). L'actitud dels nois, d'arronsar les orelles, enfront de l'estarrufada del vigilant, no pot sinó acompanyar aquesta sensació de "no n'hi ha per tant".

S'interromp la música clàssica —com tot sovint, a un volum massa alt— i sona la veu de dona de la gravació: "Próxima parada: Sant Vicenç de Castellet. Propera parada: Sant Vicenç de Castellet". El vigilant s'acosta (l'altre se n'ha desentès de bon principi de tot plegat). El noi que ha donat la carpeta a la noia dels cabells arrissats de Terrassa s'aixeca del seient i arronsa les espatlles resignat quan una dona que potser el coneix o potser no li pregunta si baixa aquí. L'altre, que seu just al costat de la porta de cara al vigilant, fa, tres o quatre vegades, el gest de pregar amb les mans juntes; mentre veu acostar-se l'empleat de Prosegur que nega amb el cap i li fa un gest perquè baixi. El narrador/espectador sap que per més que de l'incident del tabac faci més de mitja hora i només faltin cinc minuts per arribar a Manresa, el vigilant no cedirà. Està segur que la formació que ha rebut el guarda per ocupar aquest lloc de treball ha fet especial incís en casos com aquest i la política ha de ser la fermesa, no el raonament. Tan bon punt treu la porra que duu aferrada al cinturó, el xicot baixa esperitat del tren tot dient "Vale, vale!" i riu, probablement incrèdul. El vigilant es queda palplantat davant la porta oberta amb la porra a la mà, esperant que el tren reprengui la marxa. Un altre espectador de l'escena trenca el silenci:

—Tendrías que haberle dado…—El vigilant fa un gest entre negatiu i condescendent—Aunque fuera sólo un calmante…

El narrador/espectador finalment es troba desolat i un profund sentiment d'impotència es barreja amb una veu interior que li diu que és un miserable i un covard, que hauria hagut d'interferir en favor dels dos xicots; que en què s'està convertint, que és com tots aquests altres que callen, abaixen els ulls i fan veure que miren el diari, que les idees, els valors i els bons sentiments no serveixen de res si no és per superar les petites pors de cada dia; i que no, que això no pot ésser wu-wei i que no n'hi ha prou d'enfilar-se a les branques d'un Baobab a plorar.