28 de setembre 2006

Amolleu les amarres!

Acomiadar-se de les persones amb qui has compartit els darrers mesos de la teva vida té un sentit clar; encara que potser algunes d'aquestes no les veuràs mai més, precisament el comiat forma part de la relació, així com la mort forma part de la Vida. Revisitar els indrets que més t'agraden amb la pretensió de fer-ne una fotografia mental amb independència dels fets viscuts allí, té per al record els seus riscos; però no sé si té sentit. La llum ho és (gairebé) tot. Les impureses també són.

Estirat a la sorra més fina i blanca de Menorca rebo la trucada esperada. Sóc lliure, ara sí. Ja és providencial, deu ser la única platja que té cobertura i jo sense saber-ho!

–Burina al·lot, que se t'ha girat feina...
–Amolleu les amarres!

23 de setembre 2006

Entre aquí i enlloc

Tècnicament estic de vacances. Estic en un indret molt indicat per a fer vacances. Només hi ha un problema: no tinc la sensació d'estar de vacances.

La Torre de Papel

La Torre de Papel. Café, Bar, Librería, Idiomas. Així s'autopresenta una llibreria de Ciutadella que no dista gaire de ser aquell establiment que somiem que existeix i que tenim l'esperança de trobar en algun bell i remot indret, preferiblement poc transitat. Feia dies que tenia ganes d'anar-hi. L'anterior vegada que ho vaig provar, vaig anar-hi un diumenge i, és clar, la porta estava tancada –es veu que hi ha qui no treballa els diumenges!–. Només entrar, el primer que em crida l'atenció és un grup de sis o set nens i nenes, de diverses edats, repetint les fórmules mnemotècniques de la mestressa del local. "Las personas que en presente llevan are, en pasado llevan were ; y las demás llevan was", els diu una senyora d'uns seixanta anys que els ensenya anglès. Bé, si res més no, el mot Idiomas al cartell de la porta és encertat i el joc de paraules del nom de l'establiment, també. Saludo i començo a fer un primer cop d'ull a totes les lleixes. Aquí hi ha llibres infantils, els d'allí semblen de segona mà… Al terra hi ha capses plenes de llibres; la mestressa es disculpa: "Todavía no hemos tenido tiempo de colocarlo todo después de la feria del libro menorquín". Damunt del taulell que fa a la vegada de barra de bar i de mostrador de la botiga hi ha exemplars, probablement endarrerits, de diverses publicacions de temàtica obrera, sindicalista i "revolucionaria". A la columna que separa l'entradeta de la barra i la resta del local hi ha enganxines en contra del feixisme i el nazisme. Em recorda L'Havana –el bar, és clar– i no només per les enganxines sinó pel tipus de fusta, l'aspecte de desgast de tot plegat…

A darrera una tauleta que presenta uns llibres apartats de la resta (no sé pas amb quin criteri: no són precisament best sellers), hi ha un nen petit que munta un trencaclosques. A mida que m'endinso més en els prestatges em sento una mica decebut. Jo m'esperava trobar els "Grans Clàssics", edicions velles amb les pàgines grogues. Potser esperava trobar el que ja he llegit. Esperava trobar el que conec, és clar. Autors europeus (alemanys, polonesos, txecs, austríacs, etc.) del s.XVIII o XIX. Kafka o Hesse o Kosztolányi. I els trobo, però són minoria. L'Odissea i La Íliada: somric. Esperava trobar Lao Tse, volia comprar el Tao Te Ching; però no hi era (tampoc ho vaig demanar). Veig algunes col·leccions de llibres d'aquests que "regalen" els diaris amb "El País" imprès al llom i clàssics de la "literatura" familiar dels 70: El libro de la Mujer o La Formación Professional en España. Col·leccionisme o palla per omplir? Vés a saber… En un prestatge, a la part superior –intencionadament fora de l'abast de la mainada?– hi ha un conjunt de llibres que parlen de drogues i drogadicció. Veig fulles de marihuana a les portades. Definitivament aquesta senyora em cau bé.

Surto de la botigueta amb el primer volum de les obres completes d'en Pablo Neruda (un totxo de mil tres-centes pàgines per dotze euros amb noranta-cinc) i un llibre de "32 contes que acaben més o menys bé" (Mira, com la meva visita a La Torre de Babel –penso) del genial Pere Calders per tres eurets més. Sort que encara queden llocs com aquest i persones que estimen els llibres i el Saber. Filo-sofia, Capello, això és la Filo-sofia.

18 de setembre 2006

La Torre de Babel

Em mostren un breu article del diari Menorca.

– Perdone...
– Sí?
– Nos podría traducir este artículo, por favor, es que no hablamos ni mallorquín ni menorquín...

Estic temptat de respondre: “A ver… ui, lo siento, es que no está en manresano y no lo entiendo muy bien”. Llegeixo. Són cinc o sis frases d’informació sobre les festes d’Alô.

– Muchas gracias señor.
– …

17 de setembre 2006

I ara què?

Ja han passat dos dies. Ja han passat gairebé quatre mesos...

15 de setembre 2006

De vaques i de persones i de mi.

A Menorca hi ha, aproximadament, dotze mil vaques. A Mallorca unes quatre mil i a Eivissa poc més de tres-centes. De persones no sé quantes n'hi ha (probablement encara n'hi ha massa, tot i que ja som a mig setembre) però n'hi ha alguna que em té ben preocupat.

Dos dies. Ahir hi va haver la tempesta amb més càrrega elèctrica que recordo haver vist mai. Avui avaria al sistema elèctric del poble, cafès descafeïnats de sobre per despertar-nos (així estic). Plou i em sembla que torno a tenir febre. Només dos dies.

12 de setembre 2006

Per riure o per plorar

M’inquieto en constatar que l’espècie humana és absolutament incapaç de sorprendre’m negativament. No podem anar més enllà, no podem caure més avall. Afligit, diria que qualsevol atrocitat, qualsevol nova forma d’humiliació, submissió o tortura només pot despertar-me un resignat “m’estranyaria que això no hagués succeït abans”. Constatar que totes aquestes pràctiques provoquen el més sàdic, cruel i inhumà dels plaers en monstres de la meva pròpia espècie tampoc em sorprèn. Internet ens confirma realitats que potser fora millor que no coneguessim, portes que un cop obertes ja no es poden tancar mai més.

Recordo, espantat, les paraules de Piperno: “Probablemente han hecho eso que nosotros hubiéramos pensado o hecho en su situación. Para conocer el mal hay que mirar dentro. No hay ningún crimen que no me sienta en grado de cometer”. Sé què vol dir i sé que té raó.

Crec que va ser l’Antoni Bassas, al Matí de Catalunya Radio, que va dir un dia que si mai perdem la capacitat d’indignació davant fets tan abominables com les tortures d’Abu Ghraib, la pederastia o les mil i una vexacions a què es sotmesa la condició humana per part dels seus congèneres; per més que periòdicament es vagin fent públics més i més episodis d’aquesta barbàrie, si ens hi acostumem, en definitiva, és que també hem perdut la nostra humanitat. Penso en la diferència entre la sorpresa i la indignació…

L’altra cara de la moneda em convida a cert optimisme. L’espècie humana sí que és capaç de sorprendre’m positivament. Sovint sentim la gent (especialment la d’edat més avançada, tot i que no exclusivament aquesta) queixant-se de la manca d’educació, de moral, de valors... del jovent(1). Jo mateix me n’he queixat en més d’una tertúlia amb companys i amics, tot i que no atribueixo aquestes mancances al sector més jove de la societat sinó a tota ella en conjunt. A la vegada tinc la sensació que això és un mite que fa segles que perdura. No sé si hi ha qui pugui corroborar o refutar aquesta hipòtesi però em penso que ens hauriem de remuntar molt i molt enrere per trobar una generació que no renegui de la següent en aquests aspectes. A la literatura clàssica és fàcil trobar exemples que fan creïble aquesta posició.

Sigui com sigui, algú em podrà dir que de motius per a l’optimisme n’hi ha ben pocs. Que si avui dia prenem l’alumne/a promig després de passar els anys d’ensenyament obligatori ens trobarem que amb prou feina sap llegir, interpretar un text o desenvolupar coherentment una idea en forma de redacció (i de fer-ho sense faltes d’ortografia no cal ni que en parlem). És cert, les estadístiques sobre el fracàs educatiu canten i és una realitat palpable. Malgrat tot, penso que els individus són, gairebé sempre, millors que el conjunt i és ben cert també que tots trobem i coneixem personalitats excepcionals que ens sorprenen i ens emocionen. O potser no cal tant; n’hi ha prou amb una entrevista interessant al diari per recordar que encara hi ha gent amb criteri, o potser caminant pel carrer veurem algú actuar de manera que ens emportem justament això: una grata sorpresa.

Arribats a aquest punt, en què m’adono que el que finalment em sorprèn és la bondat i no la maldat em pregunto si n’hi ha per riure o per plorar...

***

(1) Aquesta paraula em recorda un magnífic article sobre aquest sector social tan estereotipat que és “el jovent” i que va ésser publicat a l’AVUI aquest mes d’agost. Quan en tingui l’oportunitat el repescaré…

Una possible mort

Acabes el teu pitjor dia de feina des de fa mesos. Les dues darreres hores s’han convertit en una autèntica tortura física i anímica; estàs enfonsat. Et fa mal tot el cos, com s’hi t’haguessin apallissat, posant especial èmfasi en danyar-te les cames. Camines pensant que d’un moment a l’altre no podràs més i cauràs tan llarg com ets. Tens febre, ho saps. El cap et bull, les amígdales et cremen. Empassar-te la saliva et martiritza. Arribes a l’habitació; et despulles. Vas fins a la banyera i t’hi fiques dins. No esperes que l’aigua surti calenta per tirar-te-la damunt del cap. Notes un gran alleujament mentre l’aigua freda regalima per tot el teu cos i, sense poder-t’hi resistir més, flexiones les cames. T’ajups. És en aquesta posició en la qual s’alleuja més el dolor de les cames. No tens esma per fixar-te en res. La realitat et mira difuminada. El nivell de l’aigua ha anat pujant per culpa dels llargs cabells que obstrueixen el desguaç. Un moviment en fals. Rellisques i caus endavant. Et dones un cop al front amb l’acer –només en teoria– inoxidable del brollador. Un trau sense importància que tenyeix l’aigua amb un filet de líquid fosc, calent, i dissimula les restes de l’ocre vermellós de l’argila de les platges del nord, mentre tu quedes recargolat dins la banyera. Durant tota la nit, el teu cadàver resta immòbil. Ja no tens febre sinó que estàs congelat. La ferida, amb tota la sang coagulada, deixa de sagnar. La llum tènue de la bombeta de 40 watts mostra un macabre espectacle patètic i desolador. Aquesta és la teva imatge de silenci. El teu silenci.

07 de setembre 2006

Petits plaers

Dormir en un llit ample, en una habitació gran; amb algú apreciat al costat. Llevar-se i obrir les finestres per veure-hi el carrer i la mar. L'horitzó. I sentir l'olor del cafè mentre esperes que portin el pa i els diaris. Esmorzar pa amb tomata i formatge durant... dues hores! Treure's la son definitivament del damunt amb una remullada a Binimel·là. Aguantar la respiració sota l'aigua, buscar ninetes i escriure una carta. Anar a treballar i pensar que només queden deu dies!

04 de setembre 2006

Ningú.

Actues durant un matí, disfressat; que ningú sospiti res. Deixes passar les hores, et mostres afable i cordial, un punt sorneguer però amb el somriure a punt. Ambigu. Esperes el senyal i tot es precipita. Omples el sac de pressa, et treus la disfressa i marxes, discretament, per la porta del darrera. Puges al cotxe i fuges. T'emportes el botí. Un botí que et pesa físicament i moral. Fuges. Primer una carretera principal, després una de secundaria; de sobte l'asfalt es troba en molt mal estat, la calçada es fa més angosta. L'alta vegetació deixa pas als matolls. Les pedres, element principal del paisatge, són negres. Abandones el cotxe al voral i enfiles un sender. Camines a pas ferm, et treus el calçat i continues. Serres les dents per culpa del dolor que et fan les pedres a les plantes dels peus, fins que, de mica en mica, hi notes una forta escalfor. El fregament de la terra amb la pell, cada vegada més dura, et fa bullir els peus i t'immunitza. Camines una bona estona, mirant el terra per evitar les pedres més punxegudes i aleshores, motivat per qualcuna finíssima percepció, t'atures. Mires al teu voltant i veus que estàs absolutament sol, meravellosament sol. No hi ha el més mínim rastre humà a l'horitzó. Ningú.

01 de setembre 2006

Em sembla que no, Isabel-Clara.

Les pàgines que més m'agraden dels diaris són les d'opinió. Després del repàs als titulars i de llegir el desenvolupament d'algunes de les notícies que, per un motiu o altre, més em criden l'atenció, salto directament a les pàgines dels articles d'opinió (En el cas de La Vanguardia, suposo que com ens passa a molts/es, intento resistir la temptació d'anar directe a La Contra). Avui, el que més m'ha impactat és el títol del "De Fil de Vint" de na Isabel-Clara Simó. Diu així: El català, segona llengua del món. I continua: Sé que no us ho creureu, que creureu que exagero, però la font té la solvència necessària perquè en fem cas: el català és la segona llengua al món que s’utilitza als blogs. […] El nombre de blogs al món és de tres milions; en anglès n’hi ha uns dos milions, i de l’altre milió, en català n’hi ha 123.000 […] A la resta de l’article, Simó mostra la seva lògica alegria per aquest fet, cita les fonts (InfoMigjorn, un grup de Yahoo i Nitle, organització nord-americana) i cita altres casos recents relacionats amb progressos similars de la llengua catalana en l’àmbit públic (el catàleg d’IKEA i les retransmissions esportives de La Sexta).

De seguida, a qualsevol persona que estigui mínimament al corrent de l’actualitat d’Internet, li sobtaran aquestes xifres. Tres milions de blogs? Simó ha estat de pega (o de sort, per què no?) perquè justament La Contra d’avui entrevista Rebecca Blood, ‘Blogger’ pionera, internauta experta en blogs [sic]. El titular que han destacat Amela-Sanchís-Amiguet és, ja és casualitat, Ya casi somos 60 millones de ‘bloggers’. Com hi ha món!

Burxant una mica més, a partir d’una font citada a l’entrevista de La Vanguardia (Technorati.com) i consultant el sr.Google, he confirmat la sospita: l’abril del 2006, el cercador de blogs Technorati tenia indexats uns 37 milions de blogs. Altres dades interessants són que, per exemple, la blogosfera duplica la seva mida cada 6 mesos (això explica també el titular de La Contra) i que, per descomptat el català està a anys llum de ser “la segona llengua al món que s’utilitza als blogs”. Al març del 2006 els blogs escrits en japonès, anglès i chinès (les tres llengües majoritaries a la blogosfera, per aquest ordre) suposaven el 83% del total mundial. El català era una part no especificada del 4% de les altres llengües.

Internet és un univers prou gran com perquè les estadístiques que tenen sentit IRL (com en diuen ens anglòfons) en tinguin també allí. El català pot ser la segona llengua més parlada a l’estat espanyol, però no al món ni, per descomptat, a Internet.

Tinc curiositat per consultar en primera persona les fonts de la Isabel-Clara Simó, perquè estic segur que ha estat víctima de la seva alegria (en algun paràgraf podríem dir-ne directament euforia: ¿Que no val això per oficialitzar el català a la Unió Europea? O per a Frankfurt?) i potser hi ha alguna explicació raonable per aquest malentès. Demà caldrà llegir les cartes dels lectors i l’article de la senyora Simó que segur que ha vist incrementada la mitjana de correus diaris de la seva safata d’entrada...

La Universitat de la Vida.

Una de les persones més meravelloses que he conegut en la meva aventura per l'illa de Menorca és una dona alemanya de seixanta-tres anys. Aquesta dona és de nom Uli i té un sentit de l'humor molt per damunt del que estem habituats a trobar-nos. És, sens dubte, una dona sàbia que fa goig d'escoltar. Encadena anècdotes, raonaments i reflexions que, agafats d'un en un poden semblar evidents —sempre que ens haguem parat a pensar una mica en la condició humana— o infantils. Tanmateix, si comparteixes amb ella una estona (i/o unes copes) de seguida t'adones que darrera aquella veu que et parla en castellà, amb un marcat accent alemany però amb una riquesa de lèxic i, sobretot, d'expressions i frases fetes que fóra bo que molts natius tinguéssim; hi ha quelcom de molt profund.

Avui he après que a Alemanya, popularment, dels jocs de paraules mnemotècnics en diuen ponts de burro; expressió francament encertada que, per desgràcia, ara ja sóc incapaç de pronunciar —i més encara d'escriure— en alemany.

Repassant alguns episodis de la seva vida, na Uli ha fet una encertada reflexió sobre l'educació i els prejudicis. Segons em deia, com més coneixements adquirim, més prejudicis tenim vers les persones i les situacions. Jo, massa ràpid, pensant en un primer moment en la negativitat que otorguem al mot prejudici i, contrariament, com n'és de valuós l'afany per aprendre i saber; he deixat anar un irreflexiu "Vols dir?". El raonament, ara que el relativisme està en boca de tothom per la "famosa" encíclica del Papa Benet XVI, no era sinó un toc d'alerta o de crítica als nostres sistemes educatius basats sempre en sistemes i models. És, en part, lògic que sigui així (principalment perquè no sabem fer-ho millor) però hem de tenir sempre present que els sistemes acadèmics són rígids i tendeixen a la categorització de la realitat; i que aquesta —i les nostres relacions— sempre són flexibles, molt sovint irracionals, i no deterministes. Per això és tan important, deia ella, el coneixement acadèmic com l'experiència que ens dóna "passar-les putes" a la vida. Podem pensar que una dona de la seva edat que parla amb fluïdesa alemany, castellà, anglès i francès i que declara sense embuts que ha après aquests idiomes en la cama; sap el que es diu quan es tracta, precisament, d'aquesta Universitat de la Vida.