Per riure o per plorar

M’inquieto en constatar que l’espècie humana és absolutament incapaç de sorprendre’m negativament. No podem anar més enllà, no podem caure més avall. Afligit, diria que qualsevol atrocitat, qualsevol nova forma d’humiliació, submissió o tortura només pot despertar-me un resignat “m’estranyaria que això no hagués succeït abans”. Constatar que totes aquestes pràctiques provoquen el més sàdic, cruel i inhumà dels plaers en monstres de la meva pròpia espècie tampoc em sorprèn. Internet ens confirma realitats que potser fora millor que no coneguessim, portes que un cop obertes ja no es poden tancar mai més.

Recordo, espantat, les paraules de Piperno: “Probablemente han hecho eso que nosotros hubiéramos pensado o hecho en su situación. Para conocer el mal hay que mirar dentro. No hay ningún crimen que no me sienta en grado de cometer”. Sé què vol dir i sé que té raó.

Crec que va ser l’Antoni Bassas, al Matí de Catalunya Radio, que va dir un dia que si mai perdem la capacitat d’indignació davant fets tan abominables com les tortures d’Abu Ghraib, la pederastia o les mil i una vexacions a què es sotmesa la condició humana per part dels seus congèneres; per més que periòdicament es vagin fent públics més i més episodis d’aquesta barbàrie, si ens hi acostumem, en definitiva, és que també hem perdut la nostra humanitat. Penso en la diferència entre la sorpresa i la indignació…

L’altra cara de la moneda em convida a cert optimisme. L’espècie humana sí que és capaç de sorprendre’m positivament. Sovint sentim la gent (especialment la d’edat més avançada, tot i que no exclusivament aquesta) queixant-se de la manca d’educació, de moral, de valors... del jovent(1). Jo mateix me n’he queixat en més d’una tertúlia amb companys i amics, tot i que no atribueixo aquestes mancances al sector més jove de la societat sinó a tota ella en conjunt. A la vegada tinc la sensació que això és un mite que fa segles que perdura. No sé si hi ha qui pugui corroborar o refutar aquesta hipòtesi però em penso que ens hauriem de remuntar molt i molt enrere per trobar una generació que no renegui de la següent en aquests aspectes. A la literatura clàssica és fàcil trobar exemples que fan creïble aquesta posició.

Sigui com sigui, algú em podrà dir que de motius per a l’optimisme n’hi ha ben pocs. Que si avui dia prenem l’alumne/a promig després de passar els anys d’ensenyament obligatori ens trobarem que amb prou feina sap llegir, interpretar un text o desenvolupar coherentment una idea en forma de redacció (i de fer-ho sense faltes d’ortografia no cal ni que en parlem). És cert, les estadístiques sobre el fracàs educatiu canten i és una realitat palpable. Malgrat tot, penso que els individus són, gairebé sempre, millors que el conjunt i és ben cert també que tots trobem i coneixem personalitats excepcionals que ens sorprenen i ens emocionen. O potser no cal tant; n’hi ha prou amb una entrevista interessant al diari per recordar que encara hi ha gent amb criteri, o potser caminant pel carrer veurem algú actuar de manera que ens emportem justament això: una grata sorpresa.

Arribats a aquest punt, en què m’adono que el que finalment em sorprèn és la bondat i no la maldat em pregunto si n’hi ha per riure o per plorar...

***

(1) Aquesta paraula em recorda un magnífic article sobre aquest sector social tan estereotipat que és “el jovent” i que va ésser publicat a l’AVUI aquest mes d’agost. Quan en tingui l’oportunitat el repescaré…