De viatge

«Desearía tener tiempo para contaros sólo unas pocas de las historias o una o dos de las canciones que se oyeron entonces en aquella casa. Todos los viajeros, incluyendo los poneys, se sintieron refrescados y fortalezidos luego de pasar allí unos pocos días. Les compusieron los vestidos, tanto como las magulladuras, el humor y las esperanzas. Les llenaron las alforjas con comida y provisiones de poco peso, pero fortificantes, buenas para cruzar los desfiladeros. Les aconsejaron bien y corrigieron los planes de la expedición. Así llegó el solsticio de verano y se dispusieron a partir otra vez con los primeros rayos del sol estival.»

El hobbit. J.R.R. Tolkien

Fins a la tornada!

Les nostres platges

La mateixa curiositat que, diuen, matà el gat em duu a mi a escriure aquest post, via Recent Keyword Activity. No puc fer-hi més!

Tot i que és un fet habitual, aquest cap de setmana ja han estat tres els nàufrags despistats que han vingut a parar a recer d'aquest blog fent cerques al google amb alguns dels mots «platges», «nudistes» i «menorca» (aquest darrer, sempre).

Així doncs, llegidor, llegidora, deixa'm dir-te abans que res que si tens previst marxar de vacances a Menorca, l'has encertat. Estic segur que l'Illa dels Cinc Fars no et decebrà! Tanmateix, si t'ho pots permetre, no hi viatgis a l'agost... I dit això, per tal que aquest blog faci realment un servei a aquells que hi veniu a parar cercant informació sobre les platges de Menorca, em disposo a parlar d'aquelles que més bones estones em feren passar. Per mostra, cinc botons:


—Es Talaier. Mai enlloc deu haver existit una migdiada tan onírica com la que vam fer a Es Talaier. S'hi arriba caminant des de Son Saura (o des d'En Turqueta) per trobar una petita cala de sorra blanca i aigua transparent. Un somni!

—Macarelleta. Probablement la platja més famosa de Menorca. I ho és, diria, perquè ho té tot (vegeu la foto). Hi ha una estoneta de cotxe o bicicleta des de Ciutadella per un estret camí voltat de murs de pedra seca (en temporada alta pot ésser empipador esquivar la gran quantitat de cotxes que hi passen) i un cop a Macarella cal superar un caminoi un pèl dret. Si no teniu els peus ben adobats, i no voleu patir, porteu unes espardenyes que s'aferrin una mica bé. Al setembre, si us hi quedeu fins al capvespre, podeu restar pràcticament sols, i ho agraireu. No marxeu de Menorca sense haver-hi anat!

—Tortuga i Presili. Des de la carretereta del Cap de Favàritx, hi ha una bona caminada que val la pena per ella mateixa. Us trobareu en una de les zones més verges de l'illa, com ho és, de fet, la major part de la costa nord. Cala Tortuga i Cala Presili són dues platges que tenen poc a veure amb les dues anteriors, però igualment recomanables.

—Cavalleria. Una altra visita obligada, quan sigueu a Menorca, és el Cap de Cavalleria. De camí podeu aturar-vos a la platja de sorra roja que duu aquest mateix nom: és una platja magnífica encarada a l'oest on podreu delectar-vos amb espectaculars postes de sol. Tanmateix, a la mateixa zona, no deixeu de visitar Cala Viola i les tres caletes a la dreta de Binimel·là. Paguen la pena!

—Binigaus. A banda de petites cales amb el més pur aire mediterrani, la costa sud de Menorca mostra orgullosa llargs horitzons de sorra. Aneu d'Es Migjorn Gran a Sant Tomàs, aparqueu, i camineu tan com us vingui de gust amb la mar a l'esquerra donant l'esquena als horrorosos hotels. Si trobeu un dia de bona llum, la sorra cendrosa i finíssima de Binigaus us enlluernarà!


Ah, i quant al nudisme/naturisme, no us hi amoïneu. Aprofiteu que la gent de Menorca ha sabut cuidar la seva illa, fugiu de les zones construïdes i, com resa la pintada d'una paret...

«Sigues feliç: despulla't»

L'esmolet

L'avi diu que els dies com avui, de fort vent, surt i vaga a pas lent, empenyent el carretó amb la mola esperant la gent que s'acosta cercant un nou tall per ganivets i eines. I a mi m'espanta i no entenc aquest misteri. Si no fos per la melodia infernal que refila el seu xiulet: l'agut que omple totes les raconades del barri; pensaria que l'avi m'entabana. Per què tan de secret? No poden els ganivets afilar-se brillant el sol, sense amagar-se? No he vist mai i temo l'esmolet que només surt del seu antre quan el cel amenaça amb tempesta i el vent udola còmplice, que juga i porta la música sinistra advertint als nens que no gosin treure el cap al balcó per espiar-lo... I la gent que també s'amaga? Qui són aquests que no tenen por d'abandonar el caliu de les seves xemeneies, que surten amb les dalles i grossos matxets? Bo i desvergonyits qui sap de què fan conxorxa...

Vol donar les gràcies

L'inútil torna —una i altra vegada— a mirar el calendari de l'agenda i es maleeix per mil cops. Ha viscut una setmana prou alegre... ara sent revenir la buidor, torna la por, dubta de si mateix. S'espanta. Una torrada amb llom i formatge i ceba i roquefort no li calma la gana, però descobreix que fan música al barri i oblida l'estómac. Els diners que queden, de cervesa.

Es pregunta, passerell, què has viscut de primera mà. No ha caçat mai res, que recordi. S'entristeix i cerca abrigall al llibre. Slooma retroba Najwa i reposen a la lleixa. N'enceta un altre cercant millor postura i veu de seguida que aquest sí que li agradarà. Li retorna el somriure... havent-hi temps!

És escriptor aquell per al qual el llenguatge esdevé problema, diu Roland Barthes.

Injuriem la corona

Descobreixo a C.R.A.T.E. que el jutge Juan del Olmo (per cert, la seva biografia a la Wikipedia ja inclou aquest cas) ordena la retirada del darrer número de la revista El Jueves per injuries a la corona...

Injuriem-la tots plegats doncs. Potser sí que follen poc i per això tenen la pell tan fina... és clar que veient la manera com crien ningú ho diria...

—¿Te das cuenta? Si te quedas preñada...
...¡Esto va a ser lo más parecido a trabajar
que he hecho en mi vida!

Al país dels homes...

«Potser el dubte és pitjor que el dol i la certesa més valuosa que l'amor»

Al país dels homes. Hisham Matar.

Només aquesta frase m'ha fet rumiar més que la resta del llibre. Vull creure —i crec— que no és certa; però hi he pensat tantes i tantes vegades que veure la idea expressada d'una forma tan concisa m'ha deixat astorat.

Els camins que tenen nom

Hi ha alguna cosa que m'atrau dels camins que tenen nom, quelcom d'irracional que em fa donar-los una condició especial quan hi penso. Un punt de màgia, d'admiració per la història que tenen i les històries que amaguen. No parlo dels Cavalls del Vent, els Carros de Foc o els Estels del Sud; camins tots ells que transcorren per paratges meravellosos però que no deixen d'ésser un reclam turístic, sinó del Camí dels Bons Homes (GR-107), el Camino de Santiago o el Camí de Cavalls, per exemple.

Hom podrà dir que a dia d'avui la ruta dels Càtars o la peregrinació a Santiago de Compostela tenen també —o principalment— un fort component turístic i econòmic, i tindrà raó; però és igualment innegable que hi ha "alguna cosa més" i, essent-hi, és als ulls i l'actitud de l'espectador (o del caminant, en aquest cas) la possibilitat de viure-la.

Aquests dies dedico una bona part del meu temps lliure a la preparació de les vacances: mapes, rutes, variants, hores, desnivells, equipament, què menjar, on dormir... Vaig descartar el Camí dels Bons Homes perquè em va semblar massa curt per a les meves intencions i el Camino perquè no disposo de prou dies per fer-lo sencer; així que vaig decidir-me per un camí que no té una gran història, ni un nom (sinó un número) ni, probablement, un esperit. Però viatjar caminant, arribar a un nucli habitat per una banda i marxar-ne per l'altra, és tan gratificant que paga la pena de totes maneres. L'esperit del camí, aleshores, potser més efímer però igualment valuós, el fa néixer cadascú.

Són la velocitat i la pressa que fan el món petit, per nosaltres continua sent immens.

La comunicació

Mots que reforcen un camí que la vegetació s'encarrega de diluir, d'embrossar. Sempre diu que aprendre és infinitament millor que penedir-se —ho diu així, infinitament, com si jo fos capaç de comprendre què vol dir—; i que ja m'entén, que una paraula en convida una altra, però que m'adoni que la meva voluntat d'avui és la mateixa que tenia ahir, que he crescut, però sóc jo, com sempre. I que sí, que els punts de vista... però que no m'enganyi.

Vola la ment, s'escapoleix l'ens que duia la cadència; torna la foscor. No et rendeixis —diu—, i em penso que m'ho diu a mi, però a hores d'ara ja no veig on, què o qui mira. Somio; però somio tantes coses que ja no sabria destriar...

Parlo, menjo, ric, bec, ploro, escolto, cerco, llegeixo, jugo, estimo, admiro, em diverteixo... i parlo, sempre parlo.

Fent estiu

Només el dringar de la ferralla aconsegueix penetrar el soroll del vent que t'omple les orelles. El casc amplifica aquesta música i ajuda a perfilar la barrera sensorial que t'aïlla del món. La roca i tu, amunt. Els músculs en tensió, el sol et crema la pell que fulgeix de suor i t'amara. Ets ben viu.

No t'importa que hi hagi altra gent, només tens ganes de nedar nu. Et capbusses a la verdor del pantà; no pots obrir els ulls, la llum solar no gosa trencar el to tèrbol de l'aigua més enllà d'uns pams. Després de l'esforç i les hores de calor, el cos es relaxa ara amb l'aigua fresca.

Al cotxe la son et busca. El vent entra a dojo per les finestres i fa molta calor. T'agrada que faci calor, sempre t'ha agradat sentir l'escalf de l'estiu a la pell. Perquè mentre estires el cos i recolzes el cap al respatller del cotxe, mires els amics i sents que és estiu. Feia molt temps que no senties l'estiu.

I continua girant...

Recordant el clàssic, ara:

Gira, i gira, i gira...

«—Tinc la mare ben preocupada... Diu que no entén els anuncis de cotxes.»

És ara, aquesta hora en què torno a ésser jo i m'esforço per no aclucar els ulls, quan les parpelles pesen; o no pesen però couen. Les parpelles.

És ara, aquesta hora, quan m'estiro al llit i li dic a en Bassas que m'avisi demà quan siguin les set, i dos-quarts de vuit, i les vuit. Quan prenc un dels llibres de la tauleta i navego o divago entre paraules alienes que m'atrauen. M'atrapen.

És ara, quan ja hem encetat un nou dia i jo encara he de tancar aquest, que torna l'egoisme i el «no t'amoïnis, que tot anirà bé». Quan em dius que ho he fet molt bé, o que m'hauria de disculpar o, millor encara, que no hauria de dir res. Callar. Perquè hi ha ocasions, hi ha circumstàncies, en què diu molt no deixar escapar els mots. Em dius.

I jo et dic que tens raó, que ho sento, que no ho he fet amb malícia, que ja ho saps, que em coneixes. Et dic.

Que demà serà avui...

Enyor la mar

«Enyor la mar, enyor la immensitat blavosa, la petita immensitat blavosa que semblava entrar-se'n a la cabina per l'ull de bou aquell migdia de primavera, camí de l'illa. Perdona'm. Anava a demanar-te si te'n recordes, pel gust que em diguis que sí, que tot sovint els ulls se t'amaren del blau encisador d'aquella mar nostra, i et perds entre una bafarada de records llunyans i poc estantissos. Quants anys fa d'aquell viatge?»

Te deix, amor, la mar com a penyora. Carme Riera.

Fou el somrís qui m'aombrà i aquesta natural imperfecció on m'emmirallava quan volguera adonar-me'n; les burles de nul·la malícia amb què em divertires i el fi equilibri de fragilitat i duresa, com en els diamants, que féu minvar entrebancs i obrí, igual que la Tramuntana els núvols d'aquella nit de tempesta, les llàgrimes, el cel. Apassionant camí que recorreria una i mil voltes, per curt i sinuós que tornés cadascuna, bo i no sabent que fora aquest el final, sinó més decidit encara, que tan en queda per recórrer. Lent nasqué i així fou —pens— el gaudir-ne, com si no podria un any semblar una vida sencera?

Per molts anys, brindem!

Està demostrat que...

D'entre les coses que aconsegueixen treure'm de polleguera n'hi ha dues davant les quals m'és realment difícil mossegar-me la llengua.

La primera és la utilització en va de l'expressió «està demostrat que...» i més especialment quan, qui l'empra, acaba de deixar anar una solemne beneiteria. Sense anar més lluny, l'altre dia, durant una conversa banal sobre la ludopatia vaig haver de sentir: —Hi ha menys dones ludòpates; però està demostrat que, les que s'enganxen a les màquines, són encara pitjors que els homes. Au! Entoma-la aquesta! Si no fos perquè ja sabia de quin peu calça el meu interlocutor hauria dubtat entre si és imbècil o me n'està tractant.

L'altra són «els experts», un recurs recurrent que s'utilitza dia a dia en tota mena de mitjans de comunicació amb total impunitat. «Els experts» són la font d'informació perfecta; tot ho saben i ningú posaria en dubte la seva autoritat en la matèria i, de fet, no cal ni citar-los, n'hi ha prou d'anomenar-los «els experts» i passar al següent titular.

Paciència...

Empresonat

Entre parets blanques m'estic. Atònit, incapaç de reaccionar. El carceller fa la seva ronda sense prestar-nos massa atenció; fulleja el diari i obre i tanca un llibre repetides vegades. No en deu haver llegit ni un capítol a aquest ritme. Els seus ullets amagats darrera les ulleres rodones s'acosten . Em mantinc quiet i me'l miro. S'escura la gola i, per un moment, crec que vol parlar-me. Jo aparto la mirada. No sembla mala persona i, si parlem, em caurà bé i aleshores ja no voldré fugir.



Aquesta presó té les portes obertes i ara el funcionari em dóna l'esquena. Hi ha les càmeres, és clar, però amb les càmeres no hi pots parlar. Camino cap a la porta, a poc a poc, sense mirar enrere. M'aturo al marc de la porta, plou. Faig un pas endavant... però resto empresonat.

Misogínia a la pell?

Devíem veure, si fa o no fa, aquestes mateixes dates al calendari quan, l'any passat i precisament sota el far de Favàritx, varen recomanar-me la lectura de «La pell freda» d'en Sánchez Piñol. —L'acció transcorre en un far...

Quan hi vaig pensar, uns mesos després rellegint anotacions, vaig anar a la llibreria i vaig comprar-ne un exemplar de la 24a. edició. El mateix vespre vaig començar-lo a llegir i ja no me'n vaig poder desenganxar! Cap a les dues de la matinada anava a dormir absolutament immers, fascinat i colpit davant la suggestiva narració que Sánchez Piñol havia sabut teixir amb una destresa i equilibri exemplars. Tot em va semblar perfecte: l'estil, net i clar, directe però ocurrent; el ritme, l'ambientació i, per damunt de tot, la història perfectament rodona del principi fins al final i els personatges...

Ara que ja han passat uns mesos puc dir encara que «La pell freda» és un dels llibres que més m'han impactat dels darrers anys (per dir una xifra, posem-n'hi cinc) i ja tinc ganes de rellegir-lo per veure com es viu una segona lectura més pausada.

En qualsevol cas, no errareu si penseu que no he escrit aquesta entrada només per dir que fa uns mesos vaig llegir «La pell freda» i que em va agradar molt. Aquests dies, en un fil del fòrum «Llibres per llegir» de la UOC, entre Murakami, Auster i Nothomb es parlava també de l'obra de Sánchez Piñol i, tot i que les opinions majoritàries eren properes a la meva, vaig poder llegir els parers d'algunes persones a qui «La pell freda» no havia acabat de fer el pes o, directament, els havia desagradat. Ja se sap que d'opinions... però no, tampoc és aquest el motiu del post!

El que em va cridar l'atenció i m'ha motivat a escriure fou que l'argument més repetit en contra del llibre és la seva suposada misogínia. Parem compte! El primer que em va passar pel cap va ser que jo, persona de sexe i gènere masculí (i no hi ha sorna en la repetició), per una insensibilitat emocional i manca d'empatia cultural, havia passat per alt aquest aspecte i confesso que, per uns instants, em vaig sentir entre culpable i estúpid.

Sí que és cert que Aneris, el personatge femení de l'obra, no rep un tracte digne sinó tot el contrari; però és Sánchez Piñol qui maltracta i menysprea Aneris? I, en conseqüència, és «La pell freda» una obra misògina? Bé, al meu entendre, la resposta a aquestes dues preguntes és: no. Podrien ésser acusats de misògins el narrador i en Batís Cafó —podríem discutir-ho— però... i què si ho fossin? No fora aquest l'únic defecte que els descriu amb encert l'autor i, de fet, un dels punts forts de la novel·la és el grau de cruesa amb què es reflecteix l'humanisme d'aquests dos personatges. Un humanisme que, com diu l'escriptor italià Alessandro Piperno, no consiste en mirar al hombre en sus grandezas, sino en entenderlo en sus bajezas, porque esas bajezas nos pertenecen.

No és precisament —pregunto— aquesta constant i viva mostra de les misèries humanes allò que fa que «La pell freda» sigui alguna cosa més que una història inquietant?