27 de març 2009

Tot és u

Sempre és molt pertorbador descobrir un hàbit social dominant allà on es creia veure la marca de la singularitat.
L'elegància de l'eriçó, Muriel Barbery

05 de març 2009

Una tarda avorrida (pensant en viatges)

A recer del fred a la cafeteria i tastant una infusió de rooibos, no m'hauria pas agradat trobar-me en el lloc d'Arséniev: abatut i desorientat enmig del bosc, xop de pluja i temorós pel tigre del qual havia anat seguint el rastre fins que fou incapaç de distingir una soca del clot d'una pedra. Quin neguit!

Somiava, això sí. Falten quatre mesos i mig (que no és gaire) per la data de sortida del viatge que m'ha de dur més lluny del que mai he estat de casa meva. Em sembla mentida haver estat capaç de prendre aquesta decisió i de saber que, sense més ni més, arribarà el dia 18 de juliol i marxaré. No hi ha res que tingui més clar, ara mateix. Sempre he sentit certa admiració per aquesta mena de persones que un dia decideixen que volen passar-se uns mesos, uns anys o la vida sencera viatjant. No és tan difícil, certament: primer un pas, després un altre; però sempre m'havia semblat que jo no era d'aquests. Ara em plantejo moltes decisions!

Aquests dies quan condueixo jugo a mirar-me les carreteres familiars amb els ulls del foraster pel qui tot és nou. Els revolts de Maians a Òdena o l'arribada al Raval del Paisà són ara a qualsevol racó de Sèrbia o Bulgària; i no puc ni imaginar-me com deu ésser arribar a تهران o Бишкек!

Cercant fotos per il·lustrar aquesta anotació, he conegut la pàgina de Lucie Debelkova i estic meravellat amb les seves captures: Iran, Emirats Àrabs Units i, per descomptat, Mongòlia. Ja marxaria demà mateix!


ACTUALITZACIÓ (04/04/09 18:11): La foto que acompanya el text ja no és de Debelkova sinó de Terminalnomad Photography, amb llicència Creative Commons.

03 de març 2009

Normalitat


Som una engruna infinitesimal definida i explicada per una xifra i una petita porció d'història.

La vida és així


Cantes aquesta cançó, et dius que la vida és així...

Sóc i no realment imbècil. Ho tinc força clar des dels setze o els disset, però a vegades la puta vanitat i la prepotència m'ofeguen i me n'oblido. L'apunt anterior, en Marc Vidal i algú molt especial m'han servit per a recordar-ho. Serveixin, si pot ésser, aquests mots com a plor i disculpa.