29 d’abril 2009

Rampell

Per fer un cotxe britànic, es fa un voltear horizontal amb els plànols d'un cotxe del continent?

12 d’abril 2009

Aquest apunt s'anomena «Vergonya»

Doneu-nos la mateixa merda que doneu a tothom, però abilleu-la convenientment, perquè nosaltres som diferents...

Avui al vespre he sortit, he anat a "sopar fora", com faig gairebé cada cap de setmana; però avui tenia ganes de passar-m'ho bé. De ballar, de fer el boig i de fer el ruc. Avui en tenia ganes especialment... sabeu què vull dir.

Sóc manresà, i per més que els venuts (o vençuts —gràcies Adam—) de l'ajuntament estiguin enderiats a fer-me'n avergonyir, estimo la meva ciutat. I a Manresa se celebrava aquest cap de setmana la trobada d'estudiants dels Països Catalans organitzada pel SEPC. Com que tals trobades no poden celebrar-se sense concerts, hi havia concert avui a Manresa. Hem arribat just a mig concert del Belda. El Belda és un home molt respectable que, a més, m'agrada. I son grup, igual.

Tot s'ha girat quan una puta snob, disfressada de hippie, fora de lloc, m'ha dit (en sentir-me demanar una cervesa, si us plau):

—Tu, polaco! Xerra valencià!

Tu, polaco. Xerra valencià. Filla de puta (també es veu que puta és una paraula que no queda bé, que ofèn a les dones: avui m'ho han dit, literalment). I d'aquí a n'enllà. Després: PD La factoria. Comencem amb Backstreet boys i Shakira, posem-ne una de Los Rodríguez, que ens dignifiqui (per poc que pugui, i mira que m'agraden) i vinga, que tot s'hi val: David Bisbal, Numa-numa-yé-i-sa-puta-mare. Ah sí, no oblidem el Gora E.T.A militarra, de tant en tant, que queda molt bé! Ballem tots, que és molt divertit (que guais que som! putus espanyols!), que tot s'hi val, dèiem, que avui ja hem complert: visca Terra Lliure!

Insultem a les (diem-los) anorèxiques i pijas del Sielu mentre ballem el mateix que elles perquè elles són unes (putes, que aquí no ofèn) consumistes, capitalistes; i nosaltres no: nosaltres som els bons, les bones. Tenim la Raó.

Em cago en el Déu que m'ha parit i en sa puta mare, perquè estic emprenyat, perquè ho faig per costum, perquè és Setmana Santa, i perquè no se'm fa estrany que aquest país sigui on és.

Deu ser qüestió d'hormones, d'aparença, de reforç del caràcter, de la primavera, de la ignorància (per sort no genèrica) del passatge de la biblioteca de Murakami i d'això: de repetir consignes vomitades. Però ho sento: això fa el mateix fàstic a tot arreu i, de vergonya, més a casa.

Resulta que no, no era ella qui estava fora de lloc: era jo.

10 d’abril 2009

El camí de la facilitat

No tinc fills, no miro la televisió i no crec en Déu, tots ells senders que trepitgen els homes perquè la vida els resulti més fàcil. Els fills ajuden a ajornar la dolorosa tasca d'enfrontar-se amb un mateix i els néts ho asseguren tot seguit. La televisió diverteix de l'esgotadora necessitat de bastir projectes a partir del no-res de les nostres existències frívoles; tot entabanant els ulls, descarrega la ment de la gran obra del sentit. Déu, finalment, apaivaga els nostres temors de mamífers i la perspectiva insuportable que els nostres plaers tinguin fi un dia.

L'elegància de l'eriçó, Muriel Barbery

04 d’abril 2009

Avui ha tornat l'esmolet!

Aquest migdia feinejava per casa sense massa esma i, mentre l'olla arrencava el bull, he sentit una breu melodia molt familiar: La de l'esmolet! He quedat ben parat! Avui no feia vent, però havent sortit el sol —per fi— després de tants dies plujosos m'ha semblat un ambient propici per al personatge misteriós.

He dubtat uns segons i, al cap d'un moment, el refilet de la seva flauta de Pan s'ha tornat a fer evident. No em puc pas equivocar: és l'esmolet...

—Miro per la finestra? O no miro?